Ves al contingut principal

18 anys

Només es tenen 18 anys una vegada a la vida. El meu record d’aquella edat de bronze de la meva existència va indisolublement lligat a una data: el 15 de juny de 1977. Aquell dia encara em brilla en la memòria; amb el pas del temps s’han anat desdibuixant detalls, noms i cares, però aquell esperit de llibertat perdura encara sota la meva pell, com una mena de sensació fresca. Fou un dia intens on tots ens vam sentir partíceps d’un fet històric que ens hauria de canviar la vida per sempre més.
Aquelles primeres eleccions democràtiques van ser l’inici d’un camí pel qual, bé o malament, encara hi transitem. Però 32 anys no passen en va i ara comença a fer-se feixuc caminar sense un horitzó concret. Potser aquest és un del problemes de la democràcia, que simplement és un sistema, no és una utopia. Les seves banderes són de color gris i els seus ideals, d’espardenya i de bata d’estar per casa. De fet en aquell moment ningú es plantejava realment el futur i amb aquella sensació nova ja en teníem prou.
El futur era només un concepte difús, una cosa que començava més enllà dels Pirineus i que potser no acabaria d’arribar mai. El mur de Berlín s’alçava com una barrera indestructible, el mercat comú era un club d’amics en el qual nosaltres no hi estàvem convidats i el segle XXI un terme aplicable exclusivament a la ciència-ficció. Qui més qui menys era d’esquerres, revolucionari, autogestionari i marxista. Només els molt de dretes es confessaven socialdemòcrates i fins i tot els addictes al règim es deixaven barba i es treien la corbata.
Tot havia canviat i tot seguia igual, però molt lentament el país va començar a avançar. Les eleccions municipals, l’abril de 1979, van significar una gran embranzida pels ajuntaments que fins aquell moment dormien entre la placidesa dels decrets, les multes i els favors. Res ha canviat tant al nostre país com aquests darrers 30 anys, ara som incapaços de veure-ho perquè no tenim encara perspectiva històrica. Tot i així actualment estem passant per un moment delicat, que cal afrontar amb valentia. Simplement fa falta que algú es posi de puntetes i assenyali cap al futur.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…