Ves al contingut principal

18 anys

Només es tenen 18 anys una vegada a la vida. El meu record d’aquella edat de bronze de la meva existència va indisolublement lligat a una data: el 15 de juny de 1977. Aquell dia encara em brilla en la memòria; amb el pas del temps s’han anat desdibuixant detalls, noms i cares, però aquell esperit de llibertat perdura encara sota la meva pell, com una mena de sensació fresca. Fou un dia intens on tots ens vam sentir partíceps d’un fet històric que ens hauria de canviar la vida per sempre més.
Aquelles primeres eleccions democràtiques van ser l’inici d’un camí pel qual, bé o malament, encara hi transitem. Però 32 anys no passen en va i ara comença a fer-se feixuc caminar sense un horitzó concret. Potser aquest és un del problemes de la democràcia, que simplement és un sistema, no és una utopia. Les seves banderes són de color gris i els seus ideals, d’espardenya i de bata d’estar per casa. De fet en aquell moment ningú es plantejava realment el futur i amb aquella sensació nova ja en teníem prou.
El futur era només un concepte difús, una cosa que començava més enllà dels Pirineus i que potser no acabaria d’arribar mai. El mur de Berlín s’alçava com una barrera indestructible, el mercat comú era un club d’amics en el qual nosaltres no hi estàvem convidats i el segle XXI un terme aplicable exclusivament a la ciència-ficció. Qui més qui menys era d’esquerres, revolucionari, autogestionari i marxista. Només els molt de dretes es confessaven socialdemòcrates i fins i tot els addictes al règim es deixaven barba i es treien la corbata.
Tot havia canviat i tot seguia igual, però molt lentament el país va començar a avançar. Les eleccions municipals, l’abril de 1979, van significar una gran embranzida pels ajuntaments que fins aquell moment dormien entre la placidesa dels decrets, les multes i els favors. Res ha canviat tant al nostre país com aquests darrers 30 anys, ara som incapaços de veure-ho perquè no tenim encara perspectiva històrica. Tot i així actualment estem passant per un moment delicat, que cal afrontar amb valentia. Simplement fa falta que algú es posi de puntetes i assenyali cap al futur.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…