Ves al contingut principal

18 anys

Només es tenen 18 anys una vegada a la vida. El meu record d’aquella edat de bronze de la meva existència va indisolublement lligat a una data: el 15 de juny de 1977. Aquell dia encara em brilla en la memòria; amb el pas del temps s’han anat desdibuixant detalls, noms i cares, però aquell esperit de llibertat perdura encara sota la meva pell, com una mena de sensació fresca. Fou un dia intens on tots ens vam sentir partíceps d’un fet històric que ens hauria de canviar la vida per sempre més.
Aquelles primeres eleccions democràtiques van ser l’inici d’un camí pel qual, bé o malament, encara hi transitem. Però 32 anys no passen en va i ara comença a fer-se feixuc caminar sense un horitzó concret. Potser aquest és un del problemes de la democràcia, que simplement és un sistema, no és una utopia. Les seves banderes són de color gris i els seus ideals, d’espardenya i de bata d’estar per casa. De fet en aquell moment ningú es plantejava realment el futur i amb aquella sensació nova ja en teníem prou.
El futur era només un concepte difús, una cosa que començava més enllà dels Pirineus i que potser no acabaria d’arribar mai. El mur de Berlín s’alçava com una barrera indestructible, el mercat comú era un club d’amics en el qual nosaltres no hi estàvem convidats i el segle XXI un terme aplicable exclusivament a la ciència-ficció. Qui més qui menys era d’esquerres, revolucionari, autogestionari i marxista. Només els molt de dretes es confessaven socialdemòcrates i fins i tot els addictes al règim es deixaven barba i es treien la corbata.
Tot havia canviat i tot seguia igual, però molt lentament el país va començar a avançar. Les eleccions municipals, l’abril de 1979, van significar una gran embranzida pels ajuntaments que fins aquell moment dormien entre la placidesa dels decrets, les multes i els favors. Res ha canviat tant al nostre país com aquests darrers 30 anys, ara som incapaços de veure-ho perquè no tenim encara perspectiva històrica. Tot i així actualment estem passant per un moment delicat, que cal afrontar amb valentia. Simplement fa falta que algú es posi de puntetes i assenyali cap al futur.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…