Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2009

ENCARA RECORDO

Recordo els colors esbravats dels països d’Europa en aquell mapa penjat a la paret de l’escola.Recordo aquell llibre de tapes blanques que contenia tota la història de Buffalo Bill.Recordo aquell dia de pluja en què es van inundar els carrers.Recordo aquelles botes d’aigua negres que m’arribaven fins als genolls.

Converses de bar

Avui escric aquest article en un bar de poble, envoltat de persones ocioses momentàniament o a més llarg termini. Escolto converses quotidianes, de gent que somriu, que amaga grisors darrere d’un got de cervesa, d’un entrepà de pernil o d’una bossa de patates. L’amo s’ho mira tot plegat, impertèrrit desde la barra. El televisor sona de fons, però la majoria no se’l mira. A fora cau un xàfec d’estiu, d’aquells que acostumen a caure a mitja tarda en els pobles de muntanya. Indiferents a la pluja, les converses es mouen entre els fitxatges dels equips de futbol i les anècdotes de la berbena. Oblidat sobre una taula un diari parla d’escàndols, de la crisi i de la grip A, però al bar predominen els somriures. No és una alegria de festa, ni el producte del consum d’alcohol, és com una mena de somriure anestesiat, de gent que ha assumit la grisor de les seves vides, que va tirant com pot i que procura no parlar de misèries no fos cas que a força d’invocar-les entressin de cop per la finestra. …

[repensar la societat]

“El món que il·luminà la Il·lustració, la Revolució francesa i la Revolució industrial està esgotat. La sobreproducció i la sobreabundància material en estructures de gran desigualtat social ja no tenen sentit, s’han de repensar moltes coses, construir una altra societat.”
(Eduardo Bericat)

Responsabilitats encreuades

Catalunya és un país complicat, ens commouen passions i sentiments contradictoris i la nostra vida política, que és el reflex d’aquesta societat, es mou en un doble eix que la fa encara més complexa. No en tenim prou amb la dicotomia entre esquerra i dreta que, a més, també ens movem entre el dubte existencial de la continuïtat de la nostra convivència en l’estat espanyol i aquest trencament definitiu que es concreta amb la paraula “independència”. De fet la majoria estaríem d’acord en intentar acordar per Catalunya un grau o altre d’independència, és més difícil o gairebé impossible quan volem estendre aquest sentiment al conjunt dels Països Catalans i, per tant, des d’aquest punt de vista podem considerar la independència com una utopia irrealitzable. Per motius com aquest –per exemple– abans de res hauríem de concretar, d’acotar el concepte “independència”, si més no abans de fer-ne cavall de batalla, perquè sinó la majoria continuarem sense saber del tot en quin bàndol ens trobem. P…

ENCARA RECORDO

Recordo nits estrellades i dies de tempesta.Recordo les meves mans, davant meu, guiant-me.Recordo aquell salze que desbordava les seves branques sobre la plaça.Recordo aquell somriure fugaç, aquell petó d'envelat, quan ja era massa tard.

[paraula de dilluns]

És temps de records i d’oblit,
de construir i d’enderrocar.
És temps de començar de nou i de continuar.
Obrim la porta d’emergència,
llegim-nos les instruccions
i llancem a l’aire les paraules
tot esperant que tornin com un bumerang.
Perquè en la vida sempre arriba aquest temps,
sense excuses i sense trampes:
avui és dilluns.

[el món]

LA FORMA DEL MÓN
(Eugenio Montale)

Si el món té l’estructura del llenguatge
i el llenguatge té la forma de la ment
la ment, amb els seus més i els seus menys,
és res, o quasi, i no ens tranquilitza.
Així parlà Papirio. Ja era fosc
i plovia. Posem-nos a cobert,
digué, i apressà el pas sense adonar-se’n
que el seu era el llenguatge del deliri.

(traducció Miquel Bruch)

Article de temporada

Aquesta setmana comença l’estiu astronòmic, perquè de fet el real ja ha arribat fa dies. Sempre passa el mateix, la primavera s’ensorra sobtadament molt abans del que tocaria, probablement per un excés de zel o de feina; la primavera és enjogassada i efímera, l’estiu en canvi és obsessiu i metòdic. Amb l’estiu arriben les vacances dels nens, les ganes de platja i de begudes fresques, la vida nocturna i, si ningú hi posa remei, els incendis forestals i els problemes entre veïns. Cada poble esclata en forma de festa major, nit rere nit es van il·luminant els campanars i les cases amb els colors i els sorolls de les orquestres i els grups musicals. Quan no tiren coets a Vilamalla tiren petards a Vilamacolum i quan no és festa a Vilamaniscle a Vilanant van de gresca. Durant tot l’estiu es pot anar jugant al joc de l’oca de les festes majors: de festa en festa i tiro perquè em toca. Si aquesta estació és sinònim d’alegria, en temps de crisi encara podem dir amb més propietat que a l’estiu t…

18 anys

Només es tenen 18 anys una vegada a la vida. El meu record d’aquella edat de bronze de la meva existència va indisolublement lligat a una data: el 15 de juny de 1977. Aquell dia encara em brilla en la memòria; amb el pas del temps s’han anat desdibuixant detalls, noms i cares, però aquell esperit de llibertat perdura encara sota la meva pell, com una mena de sensació fresca. Fou un dia intens on tots ens vam sentir partíceps d’un fet històric que ens hauria de canviar la vida per sempre més. Aquelles primeres eleccions democràtiques van ser l’inici d’un camí pel qual, bé o malament, encara hi transitem. Però 32 anys no passen en va i ara comença a fer-se feixuc caminar sense un horitzó concret. Potser aquest és un del problemes de la democràcia, que simplement és un sistema, no és una utopia. Les seves banderes són de color gris i els seus ideals, d’espardenya i de bata d’estar per casa. De fet en aquell moment ningú es plantejava realment el futur i amb aquella sensació nova ja en ten…

ENCARA RECORDO

Recordo els petards i el foc de sant Joan davant de casa.Recordo aquella berbena a Barcelona on vaig sentir per primera vegada un disc d’en Sisa.Recordo una nit d'estiu a Cadaqués, dormint al ras sota les estrelles.Recordo aquella noia que ballava sola.

Facebook

Facebook és un terme que no té traducció literal al català, fa referència als anuaris universitaris americans on hi figura la fotografia i un breu currículum acadèmic de cada alumne graduat. De la traducció electrònica d’aquests anuaris aplicada a Internet, n’ha sorgit un fenomen nou en el qual molts de nosaltres hi hem plantat una part de la nostra vida. No en teníem prou amb el que ja fèiem que ara ens hem buscat una nova existència per viure-la adossada a la primera. Jean-Paul Sartre en el seu llibre de memòries –Les mots– diu que quan era petit mai no havia gratat la terra a la recerca de nius, ni havia tirat pedres als ocells, però “els llibres van ser els meus ocells i els meus nius, els meus animals domèstics, el meu estable i la meva terra; la biblioteca, era el món atrapat en un mirall, tenia el gruix infinit, la varietat, la imprevisibilitat”. Això que diu Sartre ha valgut fins ara per a tots aquells que han cercat en la lectura aquesta experiència que no es podia trobar de c…

Festa Major de Sant Narcís 2009

Avui tindré l'honor de llegir el pregó de la festa major del meu barri. Hi esteu tots convidats.
Divendres, 12 de juny Plaça de l'Assumpció de St. Narcís 22:30 h

El pre-pregó

Sant Narcís és un barri de Girona projectat i construït, just a la meitat del segle XX, en uns camps enfangats a la vora del Güell. És un grup de cases blanques i baixes, amb ampits de rajol vist i teules vermelles, finestres de mig punt i jardins amb rosers. Els seus carrers porten noms de marededéus i d’indrets d’Espanya i els seus habitants encara es desperten cada matí amb la sensació de llevar-se en un poble allunyat, molt allunyat de la ciutat que de tant en tant hi envia els seus autobusos d’expedició. Des dels terrats de les cases del barri es va poder contemplar durant anys el campanar de la catedral de Girona i la silueta corba de la muntanya de Montjuïc, en dies de vent favorable arribava la pudor de la Torras i l’olor de cafè torrat de la Nestlé, però alts edificis de formigó s’alçaren ben aviat entre la ciutat i el barri i el poblet blanc quedà enterrat sota el ciment de l’altra meitat del segle. L’antic pont romànic sobre el Güell va desaparèixer, peça a peça i va ser sub…

ENCARA RECORDO

Recordo aquella foto d’en Dustin Hoffman emmarcat entre les cames d’Anne Bancroft en la cartellera del cinema Modern.Recordo les fanfàrries del No-Do i les pel·lícules en blanc i negre al cinema de La Salle.Recordo l’Hermano Procurador, amb la sotana negra i el bavero, venent les entrades a quinze pessetes.Recordo encara la cara de l’Errol Flynt disposat a iniciar la càrrega de la Brigada Ligera.

El dia més llarg

Les platges de Normandia són llargues i amples, el mar va i ve seguint els capricis de la lluna i deixa llargues franges humides en la sorra. Els arbres s’inclinen amb la força del vent i els campanars sorruts dels pobles normands treuen el nas entre els boscos i les dunes. Un cel eternament clapejat de núvols cobreix i asserena el paisatge. El sol apareix només un moment per il·luminar les platges, els espadats i la verdor intensa de la costa i després es replega amb les onades, en la llunyania.
De bon matí la pluja cau lentament damunt els paraigües dels pagesos i dels turistes, i a vegades dura tot el dia. Les creus blanques dels soldats caiguts, onegen sobre la gespa d’una terra que els acull per sempre. Són els soldats d’una guerra en la qual van haver de lluitar per alliberar Europa. Ara tots ells reposen arrenglerats els uns al costat dels altres, amb una disciplina incontestable. Ja queda molt lluny aquell dia de finals de primavera en què els seus cossos ensangonats flotaven…

El partit dels pescadors

Sembla ser que aquest diumenge és dia d’eleccions i no recordo haver-me sentit mai tan allunyat dels discursos i dels missatges dels partits. Sembla com si alguna cosa s’hagués trencat definitivament. Intento escoltar el que em diuen els candidats, fins i tot he fet algun esforç per comprendre-ho, però ha estat en va. La classe política del nostre país ha iniciat una deriva cap a l’alta mar de la demagogia i del populisme, un navegar sense rumb del qual difícilment en sortirem sense haver de passar per un naufragi. Probablement aquest serà el primer diumenge electoral de la meva vida en què renunciaré a exercir el meu dret de vot. Em sap greu perquè fins ara no ho havia fet mai, suposo que serà una sensació nova. Segurament, després, els partits polítics culparan de la poca participació a la gent com jo, els irresponsables que llencem missatges descoratjadors, els inconscients que donem alegrement el nostre vot a l’enemic –sigui quin sigui aquest enemic– i els que sembrem dubtes quan e…

ENCARA RECORDO

Recordo el pati de l’escola, sol, entre la cridòria de nens estranys.Recordo l’olor de vi a granel i de resclosit de la bodega de la cantonada.Recordo, a la fleca, una senyora que em tornava el canvi amb una mà tremolosa.Recordo un carrer solitari i una dona que em mirava de lluny.

[La darrera batalla]

Després dels diumenges de la nostra vida sempre hi ha un dilluns que ens espera amb totes les hores del seu rellotge disposades per a la batalla. Sempre hi haurà un dilluns esperant-nos després d’un diumenge qualsevol fins que tot esclati en mil bocins en el fragor de la darrera batalla.