Ves al contingut principal

Magatzems d’idees

Hi ha qui encara pensa en les biblioteques com a magatzems de llibres, amb llargs passadissos polsosos, només habitats per estranys éssers rosegadors de volums resclosits. Els bibliotecaris i les bibliotecàries d’aquest país ja fa temps que han comprès que el seu paper en la societat és un altre. Les biblioteques han passat a ser indrets concorreguts i bulliciosos, on es llegeix però també s’hi estudia, s’escolta música i s’accedeix a la xarxa a través d’ordinadors.
André Malraux deia que els homes quan no construeixen biblioteques, construeixen cementiris. A llarg del segle XX, en el qual ell va viure, es construïren més cementiris que biblioteques i aquesta lliçó de la història a hores d’ara ja l’hauríem de tenir apresa. Ara, d’Anglaterra, ens arriba un exemple a seguir, ens ho ha explicat un italià, Sergio Dogliani, que ha estat el responsable d’un canvi substancial en la política de construcció de biblioteques en l’àrea del gran Londres.
Es tracta de fer tot això que els nostres bibliotecaris ja intueixen que han de fer, però a més es tracta de fer-ho en l’indret adequat. Les biblioteques han d’estar obertes en horaris compatibles amb la gent que n’ha de fer ús i a més han d’estar ubicades allà on la gent passa i no en racons obscurs i allunyats del brogit diari de la vida. Sota la marca d’IdeaStore, aquests equipaments culturals londinencs han multiplicat per quatre els seus usuaris. Per entendre’ns: és com si de cop i volta el Corte Inglés hagués comprès que per fer negoci havien de posar botiga a la plaça de Catalunya.
Evidentment, les empreses privades tot això ja fa temps que ho saben, són els polítics del nostre país els que encara no han entès que la rendibilitat social d’aquesta mena d’equipaments culturals pot ser més alta fins i tot que determinades accions industrials o subvencions, perquè aquestes –les culturals– segur que no són mai a fons perdut. Parafrasejant aquell proverbi africà que diu que “cada vell que mor és una biblioteca que es crema”, aquí podríem dir que “cada biblioteca infrautilitzada és un bocí de futur que desapareix”.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…