Ves al contingut principal

La crisi de la grip futbolística

Fa uns dies no sé qui va dir que el problema de la grip porcina duraria el que duressin els titulars de premsa i no va errar. En aquest país tots els problemes se solucionen per saturació o per anestèsia. La grip desapareix tal com va arribar –gràcies a la premsa– i la crisi s’esfuma per golejada. Els joves i els no tan joves surten al carrer amb la samarreta del Barça, saltant i ballant, barrejant conceptes i consignes, convençuts que viuen en el millor del mons.
I no s’equivoquen, vivim realment en el millor país del món. O, com a mínim, en el país que té el millor equip de futbol del món. O, com a mínim, en el país on sabem treure més rendiment de les inversions esportives. El Barça és el gran negoci i el gran revulsiu, els futbolistes són els grans herois, herois mercenaris, però herois al cap i a la fi. Tot és blaugrana, tot és èxit i golejada, i els peixos ja naveguen pel mediterrani amb l’escut del Barça, el logotip de Nike i el rètol d’Unicef.
Mentrestant l’atur va augmentant per moments, l’economia es contrau, entrem en una fase de deflació i el sistema de pensions comença a estar en perill. L’educació i la cultura viuen moments de poca brillantor i res ens fa veure una sortida del túnel. Els partits polítics, lluny de buscar solucions, entren en polèmiques estèrils, del “i tu més”. Però tot això ja no és cap novetat i els titulars de premsa només s’aguanten durant uns dies, després tot s’esfuma.
Tot, menys el futbol. Les notícies que genera aquest esport continuen vives durant dies i dies, s’alimenten elles mateixes. Quan no són èxits esportius, són lesions, fitxatges o la vida personal dels seus protagonistes. Què faríem sense el futbol? Sembla ser que és la gran glòria d’aquest país, però d’això la història no en menja. Si volem alimentar un projecte col·lectiu hem d’anar molt més enllà del futbol, perquè si ens quedem només amb el Barça acabarem morint d’inanició.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…