Ves al contingut principal

La closca i la bava

En Josep Pla deia que una ciutat és el que ha estat en els darrers 100 anys, volia dir que tot allò que realment conforma el seu caràcter l’han forjat les quatre darreres generacions, per molt que a vegades ens sembli que va molt més enllà. Si parlem de Girona, per exemple, hi ha qui podria caure en la temptació de pensar que la ciutat poua eternament del seu pòsit medieval, però fins i tot en el seu barri vell podem copsar més a través de les aportacions recents que de les llunyanes.
En la nostra societat en general passa el mateix, Catalunya és el que és gràcies a l’aportació humana de tots els que encara estan en actiu, vull dir dels que no han engruixit la llista de necrològiques ni dels que no han arribat ni a ser matèria de discussió en els grups Pro-vida. Els més vells d’entre nosaltres van néixer en la primera dècada del segle passat, quan el món es preparava alegrement per a una primera guerra mundial, una voràgine tràgica que s’enfangà en les trinxeres de Flandes.
Aquella gran guerra acabà en gangrena i només amb la resolució de la segona el món va poder aixecar de nou el cap. Europa, que fins aleshores havia estat el centre del món va deixar de ser-ho. La guerra freda ens involucrà a tots i, abans, la guerra civil obrí ferides en el nostre país que no hem sabut cicatritzar del tot. Amb la caiguda del mur de Berlín s’inicià una nova etapa que encara no hem pogut definir amb un nom concret, però que anem patint dia a dia en els titulars de premsa.
De fet la història no comença cicles ni etapes, simplement l’anem portant a sobre de la mateixa manera que els cargols porten la seva closca. La closca és això que deia en Pla, una mena de conquilla helicoïdal que conformen els presents i la història simplement és la bava que tots plegats anem deixant pel camí. Aquesta setmana de bava no en faltarà perquè el futbol en segrega amb escreix, però després haurem de tornar a la realitat i la realitat és que la closca cada vegada és més pesada.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…