Ves al contingut principal

La closca i la bava

En Josep Pla deia que una ciutat és el que ha estat en els darrers 100 anys, volia dir que tot allò que realment conforma el seu caràcter l’han forjat les quatre darreres generacions, per molt que a vegades ens sembli que va molt més enllà. Si parlem de Girona, per exemple, hi ha qui podria caure en la temptació de pensar que la ciutat poua eternament del seu pòsit medieval, però fins i tot en el seu barri vell podem copsar més a través de les aportacions recents que de les llunyanes.
En la nostra societat en general passa el mateix, Catalunya és el que és gràcies a l’aportació humana de tots els que encara estan en actiu, vull dir dels que no han engruixit la llista de necrològiques ni dels que no han arribat ni a ser matèria de discussió en els grups Pro-vida. Els més vells d’entre nosaltres van néixer en la primera dècada del segle passat, quan el món es preparava alegrement per a una primera guerra mundial, una voràgine tràgica que s’enfangà en les trinxeres de Flandes.
Aquella gran guerra acabà en gangrena i només amb la resolució de la segona el món va poder aixecar de nou el cap. Europa, que fins aleshores havia estat el centre del món va deixar de ser-ho. La guerra freda ens involucrà a tots i, abans, la guerra civil obrí ferides en el nostre país que no hem sabut cicatritzar del tot. Amb la caiguda del mur de Berlín s’inicià una nova etapa que encara no hem pogut definir amb un nom concret, però que anem patint dia a dia en els titulars de premsa.
De fet la història no comença cicles ni etapes, simplement l’anem portant a sobre de la mateixa manera que els cargols porten la seva closca. La closca és això que deia en Pla, una mena de conquilla helicoïdal que conformen els presents i la història simplement és la bava que tots plegats anem deixant pel camí. Aquesta setmana de bava no en faltarà perquè el futbol en segrega amb escreix, però després haurem de tornar a la realitat i la realitat és que la closca cada vegada és més pesada.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…