Ves al contingut principal

La closca i la bava

En Josep Pla deia que una ciutat és el que ha estat en els darrers 100 anys, volia dir que tot allò que realment conforma el seu caràcter l’han forjat les quatre darreres generacions, per molt que a vegades ens sembli que va molt més enllà. Si parlem de Girona, per exemple, hi ha qui podria caure en la temptació de pensar que la ciutat poua eternament del seu pòsit medieval, però fins i tot en el seu barri vell podem copsar més a través de les aportacions recents que de les llunyanes.
En la nostra societat en general passa el mateix, Catalunya és el que és gràcies a l’aportació humana de tots els que encara estan en actiu, vull dir dels que no han engruixit la llista de necrològiques ni dels que no han arribat ni a ser matèria de discussió en els grups Pro-vida. Els més vells d’entre nosaltres van néixer en la primera dècada del segle passat, quan el món es preparava alegrement per a una primera guerra mundial, una voràgine tràgica que s’enfangà en les trinxeres de Flandes.
Aquella gran guerra acabà en gangrena i només amb la resolució de la segona el món va poder aixecar de nou el cap. Europa, que fins aleshores havia estat el centre del món va deixar de ser-ho. La guerra freda ens involucrà a tots i, abans, la guerra civil obrí ferides en el nostre país que no hem sabut cicatritzar del tot. Amb la caiguda del mur de Berlín s’inicià una nova etapa que encara no hem pogut definir amb un nom concret, però que anem patint dia a dia en els titulars de premsa.
De fet la història no comença cicles ni etapes, simplement l’anem portant a sobre de la mateixa manera que els cargols porten la seva closca. La closca és això que deia en Pla, una mena de conquilla helicoïdal que conformen els presents i la història simplement és la bava que tots plegats anem deixant pel camí. Aquesta setmana de bava no en faltarà perquè el futbol en segrega amb escreix, però després haurem de tornar a la realitat i la realitat és que la closca cada vegada és més pesada.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…