Ves al contingut principal

La baixada del Canó

L’Onyar és un riu de poca aigua i de poques paraules, els gironins del barri vell se’l miren com una nosa necessària i els del carrer del Carme com un perill latent. El seu fil d’aigua passa plàcidament sota uns ponts que generalment semblen excessius per tan poca cosa. Els gossos i els seus amos es passegen amunt i avall per les seves lleres i les orenetes van fent passades entre les gavines que senyoregen de lluny i els ratpenats que esperen la seva hora per sortir.
Entre el riu i el carrer de la Rutlla, a la riba esquerra, tot un reguitzell d’edificis fan com de paret i l’Eixample no s’adona ni de l’existència de l’Onyar. Només un parell de forats permeten treure el nas discretament entre les cases. És com si la ciutat s’avergonyís de tenir un riu com aquest. L’Onyar per a molts gironins ha estat durant molts anys com una mena d’anormalitat estranya o de ferida pestilent que s’ha d’ocultar a la vista dels seus fills.
Un d’aquest forats que donen accés al riu és la baixada de la Font del Canó, una mena de carreró presidit per una pizzeria. De la font ja no en queda res, amb prou feines algun veí pot encara recordar la reculada època en què els gironins anaven a passar les tardes de diumenge vora el riu. Només un gran castanyer bord, plantat on abans fou el pati d’una casa senyorial, ens recorda un temps on els arbres creixien ufanosos a la vora de l’aigua.
La font del Canó, com moltes altres coses, ja només existeix en una placa penjada per l’Ajuntament de Girona en una paret arrebossada de ciment. El riu mentrestant encara va guanyant-se el seu jornal, temorós que arribi el dia en què els gironins assedegats pel canvi climàtic i per la globalització se l’acabin bevent d’una glopada. Espero que, quan arribi aquest moment, si més no, algú recordi penjar un rètol on digui: “l’Onyar, un riu modest, passava per aquí”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…