Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2009

[Kundera]

“Si una societat com la nostra sobreïx de violència i maldat gratuïtes, és que li falta la veritable experiència del mal, del regne del mal. Perquè com més cruel és la història, més bonic apareix el món del refugi; com més ordinari és un fet, més s’assembla a una taula de salvació on s’aferren els “escapats.”
(Milan Kundera – Una trobada)

El paisatge sonor

El paisatge ciutadà es construeix cada dia, sobre el rerefons d’un escenari poderós, d’alts edificis i accidents geogràfics que semblen immutables. Però, malgrat tot, és un fons canviant, en els detalls i en la seva totalitat. Les figures efímeres que l’habitem som ombres fugaces que enfosquim només per uns instants les llambordes del carrer amb l’opacitat del nostre cos. Però la ciutat també està poblada per infinitat d’éssers i d’objectes, fins i tot uns núvols passatgers acaben per ser un element més de la postal.
En Narcís Sastre és un d’aquests personatges del meu paisatge i, com a bon geògraf que és, sap posar-s’hi bé per explicar-lo. Ell m’ha fet conèixer, a través del seu bloc, el projecte d’un ens de l’administració catalana que es diu Observatori del Paisatge i que porta per títol “Paisatge sonor i territoris intangibles”, on ens fan adonar d’aquests altres elements del nostre entorn que tot sovint oblidem però que són tan o més importants que els altres.
Ens diuen que «La cul…

[Pavese]

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
(Cesare Pavese)

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls–
aquesta mort que ens acompanya
del matí a la nit, insomne,
sorda, com un antic remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una paraula vana,
un crit silenciat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’inclines sola en el mirall.
Oh estimada esperança,
també nosaltres aquell dia
sabrem que ets la vida i ets el no res!

La mort té una mirada per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure que sorgeix de nou
un rostre mort en el mirall,
com escoltar un llavi tancat.
Davallarem fins al remolí, muts.

(Traducció de Miquel Bruch)

La closca i la bava

En Josep Pla deia que una ciutat és el que ha estat en els darrers 100 anys, volia dir que tot allò que realment conforma el seu caràcter l’han forjat les quatre darreres generacions, per molt que a vegades ens sembli que va molt més enllà. Si parlem de Girona, per exemple, hi ha qui podria caure en la temptació de pensar que la ciutat poua eternament del seu pòsit medieval, però fins i tot en el seu barri vell podem copsar més a través de les aportacions recents que de les llunyanes. En la nostra societat en general passa el mateix, Catalunya és el que és gràcies a l’aportació humana de tots els que encara estan en actiu, vull dir dels que no han engruixit la llista de necrològiques ni dels que no han arribat ni a ser matèria de discussió en els grups Pro-vida. Els més vells d’entre nosaltres van néixer en la primera dècada del segle passat, quan el món es preparava alegrement per a una primera guerra mundial, una voràgine tràgica que s’enfangà en les trinxeres de Flandes. Aquella gran…

ENCARA RECORDO

Recordo el soroll de les màquines d'imprimir i els seus silencis sobtats.Recordo l’olor de petroli i el tacte del paper en resma.Recordo el carretó de l’avi.Recordo l’àvia quan exclamava: “lampmamau!”.

[era dilluns]

Era dilluns a l’almanac del despatx del pare.
Era dilluns al calendari de la cuina.
Era dilluns sota la capçalera del diari.
Era dilluns a la pissarra de l’escola.
Era dilluns a l’escorça de l’arbre on deia que m’estimava.

[East Coker]

East Coker
(T.S. Eliot)

En el meu principi hi ha la meva fi. Les cases
es succeeixen: s’aixequen i cauen,
s’enderroquen, s’amplien i traslladen,
es destrueixen, es restauren, ocupa
el seu lloc el camp obert, una fàbrica,
el camí. Vella pedra a l’edifici
nou, llenya vella als focs nous,
focs d’antany a la cendra
i les cendres a la terra, ja carn,
pèl i excrement, ossos d’home
i bèstia, fulla i brot de moresc.
Les cases viuen, moren: hi ha un temps
per edificar potser i per a la vida
i la generació i un temps
perquè el vent trenqui el vidre solt,
sacsegi el sòcol per on trota
el ratolí i l’esquinçat tapís
on van teixir callada llegenda.
[...]
La llar és el punt del que partim. Esdevé
més estrany el món a mesura que envellim,
més complicada la trama de morts i vius.
No el viu instant aïllat sense després ni abans,
sinó el cremar constant d’una vida,
i no només la vida d’un home, sinó de velles
pedres que ningú sap desxifrar. Hi ha un temps
per a la nit sota la llum de les estrelles
i un t…

L'esperit de la primavera

Els matins de primavera il·luminen els carrers i les places de Girona amb la llum d’una vida continguda. La gent camina amb el cap alt, amb nous objectius i renovades esperances. Sembla com si algú hagués donat corda al món i el món hagués començat a girar per primera vegada. Un aire suau commou lleugerament les fulles tendres dels til·lers i les orenetes s’esforcen en fer sentir la seva veu sobre els sorolls que van sorgint gradualment de les entranyes de la ciutat.
L’Onyar, vora les cases, flueix lentament, reflectint un sol que punxa les seves aigües amb mil agulles de llum. La gent travessa els ponts amb la mirada posada en algun punt de l’infinit, invisible però present. Les gavines esperen a l’ombra, en silenci, i els coloms volen d’un costat a l’altre deixant traces d’un gris blavós en l’aire. Els carrers fan olor de cafè amb llet i el cel és com una cúpula de fantasia posada sobre les cases per acabar de fer bonic.
Uns operaris van posant llambordes pacientment sobre el paviment…

[llibres]

“Quiero quedarme en medio de los libros
en ellos he aprendido a dar mis pasos
a convivir con mañas y soplidos vitales
a comprender lo que crearon otros
y a ser por fin este poco que soy.”

(Mario Benedetti)

La Bressola: el nord també existeix

Les comarques que conformen això que anomenem la Catalunya Nord són part del nostre àmbit vital, és un país que comparteix amb nosaltres un paisatge, un mar i una història. Els seus habitants porten cognoms com els nostres i els ocells refilen amb la mateixa cadència. Només ens separa una línia imaginària que algú encara anomena frontera i que no ens decidim a esborrar definitivament. No podem estar mirant indefinidament cap al sud, un sud moltes vegades llunyà i distant. El nord també existeix.
La identitat d’un poble no només són les pedres i els camins, les lleis i les normes, la identitat d’un poble s’expressa a través de la voluntat dels seus fills i dels ponts que estableix una llengua comuna. La llengua catalana fa més de 300 anys que està perseguida, i prohibida en segons quins aspectes, a la part francesa del nostre país. Generació rere generació, els catalans del nord han vist com s’anava arraconant la seva expressió cultural fins a quedar pràcticament anorreada.
Però d’uns an…

ENCARA RECORDO

Recordo la calaixera de l'avi i unes ulleres rodones.Recordo les magranes minúscules de l'hort de casa la tia.Recordo el primer televisor i la primera rentadora.Recordo la cortina de ganxets de la cuina.

La crisi de la grip futbolística

Fa uns dies no sé qui va dir que el problema de la grip porcina duraria el que duressin els titulars de premsa i no va errar. En aquest país tots els problemes se solucionen per saturació o per anestèsia. La grip desapareix tal com va arribar –gràcies a la premsa– i la crisi s’esfuma per golejada. Els joves i els no tan joves surten al carrer amb la samarreta del Barça, saltant i ballant, barrejant conceptes i consignes, convençuts que viuen en el millor del mons.
I no s’equivoquen, vivim realment en el millor país del món. O, com a mínim, en el país que té el millor equip de futbol del món. O, com a mínim, en el país on sabem treure més rendiment de les inversions esportives. El Barça és el gran negoci i el gran revulsiu, els futbolistes són els grans herois, herois mercenaris, però herois al cap i a la fi. Tot és blaugrana, tot és èxit i golejada, i els peixos ja naveguen pel mediterrani amb l’escut del Barça, el logotip de Nike i el rètol d’Unicef.
Mentrestant l’atur va augmentant pe…

Magatzems d’idees

Hi ha qui encara pensa en les biblioteques com a magatzems de llibres, amb llargs passadissos polsosos, només habitats per estranys éssers rosegadors de volums resclosits. Els bibliotecaris i les bibliotecàries d’aquest país ja fa temps que han comprès que el seu paper en la societat és un altre. Les biblioteques han passat a ser indrets concorreguts i bulliciosos, on es llegeix però també s’hi estudia, s’escolta música i s’accedeix a la xarxa a través d’ordinadors. André Malraux deia que els homes quan no construeixen biblioteques, construeixen cementiris. A llarg del segle XX, en el qual ell va viure, es construïren més cementiris que biblioteques i aquesta lliçó de la història a hores d’ara ja l’hauríem de tenir apresa. Ara, d’Anglaterra, ens arriba un exemple a seguir, ens ho ha explicat un italià, Sergio Dogliani, que ha estat el responsable d’un canvi substancial en la política de construcció de biblioteques en l’àrea del gran Londres. Es tracta de fer tot això que els nostres bib…

ENCARA RECORDO

Recordo la sorra calenta de la platja sota els meus peus i el mormolleig de les onades i el vent del mar a la cara.Recordo el tuf de clor de la piscina i els altaveus esquerdats d’on sorgia l’“Only You”.Recordo els arbres de les deveses i els infinits camins entre les hortes.Recordo una camí, xop de pluja, serpentenjant entre les muntanyes.

Un dilluns

Dilluns sense recances i sense enyors. El temps està al nostre servei i la terra ens acompanya. El món gira al voltant d’uns ulls, la història sorgeix dels llavis de la vida i els dits poden sentir de nou el tacte ardent d’una pell desconeguda. Sense enyors, sense recances, ens espera un dia qualsevol, però no qualsevol dia. És un inici que es repeteix, un dilluns de la nostra vida.

[proverbis]

Proverbis anglesos:
“El que va néixer per ser penjat segur que no morirà negat.”“No descobrim el valor de l’aigua fins que el pou està sec.”“Una mar en calma no ha fet mai bons mariners.”“Cap llana es tant blanca que un tint no la pugui ennegrir.”“No facis mai la porta més gran que la casa.”

Tres dies de maig

El 9 de maig de 1945, un oficial de l’exèrcit soviètic alçà la bandera roja sobre el Reichtag. Un fotògraf de l’agència Tass, oportunament convocat, immortalitzà l’instant. Amb la càmera a coll va pujar a l’avió i al cap d’unes hores ja era a Moscou. Una vegada en el laboratori, i amb la imatge encara latent en la cubeta, s’adonà que el protagonista d’aquell moment històric portava rellotges als dos canells i va haver de passar-se tota la nit retocant la foto fins a deixar-ne només un. El saqueig fa mal d’ulls.
El 9 de maig de 1973, els dos redactors del Washington Post, Bernstein i Woodward, van ser premiats amb el premi Pulitzer pel treball d’investigació que va forçar la caiguda de Richard Nixon. Després d’un llarg procés, el senat nord-americà incriminà el president gràcies a unes cintes magnetofòniques gravades al despatx oval i esborrades parcialment per la seva secretària. Malgrat tot, uns experts van poder augmentar electrònicament el so fins a fer audibles les mentides preside…

La baixada del Canó

L’Onyar és un riu de poca aigua i de poques paraules, els gironins del barri vell se’l miren com una nosa necessària i els del carrer del Carme com un perill latent. El seu fil d’aigua passa plàcidament sota uns ponts que generalment semblen excessius per tan poca cosa. Els gossos i els seus amos es passegen amunt i avall per les seves lleres i les orenetes van fent passades entre les gavines que senyoregen de lluny i els ratpenats que esperen la seva hora per sortir. Entre el riu i el carrer de la Rutlla, a la riba esquerra, tot un reguitzell d’edificis fan com de paret i l’Eixample no s’adona ni de l’existència de l’Onyar. Només un parell de forats permeten treure el nas discretament entre les cases. És com si la ciutat s’avergonyís de tenir un riu com aquest. L’Onyar per a molts gironins ha estat durant molts anys com una mena d’anormalitat estranya o de ferida pestilent que s’ha d’ocultar a la vista dels seus fills. Un d’aquest forats que donen accés al riu és la baixada de la Font …

ENCARA RECORDO

Recordo el diari plegat entre les reixes de la porta i l’olor de cafè a la cuina.Recordo les llargues estones d’espera a la barberia, llegint contes d’Hazañas Bélicas.Recordo el xiuxiueig de les tisores i la meva imatge borrosa en el mirall.Recordo les ampolles de colònia i la fredor de la màquina en el clatell.

Ets un dilluns

Ets com un dilluns de la meva vida, tenaç, obscur i silent. Ets l’ombra de la meva ombra, com un núvol sobre un núvol o com un bri d’herba en un marge. Ets una vida en la meva vida, ets un dilluns d’abril etern però inabastable.

El Centre

Girona és una ciutat excèntrica, vull dir que el seu punt central no queda definit clarament en l’entrellat estrictament topogràfic del seu nucli urbà. Els gironins, quan volem desplaçar-nos al centre, generalment abans ens acomiadem de la família amb aquella emoció dels llargs viatges d’abans, tot dient “me’n vaig a Girona”, deixant clar que la cosa va per llarg. El viatge al centre pot esdevenir una aventura digna de ser narrada en les pàgines il·lustrades d’una revista de viatges.
A Girona, tal com acabo de dir, “El Centre” no és un concepte geogràfic, ni tan sols és una idea política, però, això sí, és una agrupació d’establiments comercials situats una mica per tot arreu, sobretot en l’àrea més comercial de la ciutat. Botigues de roba, perruqueries, perfumeries, restaurants, llibreries, agències de viatges, rellotgeries, òpitques, sabateries, pizzeries, joieries, papereries, botigues d’animals, hotels, bancs, supermercats, jogueteries, ferreteries, farmàcies i algun dissenyador gr…