Ves al contingut principal

Regals enverinats

L’any 2001 un ministre del PP ens portà a Girona la bona nova electoral del pas soterrat del Tren d’Alta Velocitat. El regal consistia precisament en això, o sigui en el soterrament de la via, tant de la convencional com de l’altra, i després de molts ets i uts això és el que s’està fent. Les màquines s’han posat a foradar, els veïns han començat a rondinar i la ciutat, en general ha inaugurat una nova etapa de la seva història trontollant amb el pes de camions, grues i perforadores.
La cosa no anava malament del tot, els desavantatges d’alguna manera ja els havíem interioritzat, el caos provocat per les obres era un inconvenient suportable sobretot perquè finalment podríem tenir una ciutat que hauria curat definitivament aquesta ferida en el seu entramat urbà, que suposa el pas d’un via fèrria d’abast europeu pel centre mateix del seu espai vital. Girona hauria guanyat un terreny preciós que els ciutadans podrien gaudir pels segles dels segles.
Però les coses són com són, estem en època de rebaixes i les eleccions generals encara queden lluny. Ara l’Estat, governat pel PSOE, ens diu que de derruir l’antic viaducte res de res, que ells amb foradar per sota en tenen prou i que la resta ja ens ho farem, que ho vam entendre malament... A l’ajuntament sembla ser que estan tranquils, afirmen que ho tenen lligat i ben lligat i que els de Madrid ja poden anar dient misses que el viaducte s’enderrocarà i que els gironins no haurem de pagar res de la nostra butxaca.
Malgrat tot, la setmana passada els grups de l’oposició van presentar una proposta instant al govern a derruir el viaducte. Aquesta proposta es va guanyar però no és vinculant i per tant el govern se la pot passar pel forro, però el més inquietant del cas és que un exregidor de l’ajuntament –que ara és diputat del grup governamental– presentà una contraproposta per no haver de votar la dels altres. Ai, ai, ai... que encara ens haurem de menjar el viaducte amb patates!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …