Ves al contingut principal

Miquel Fañanàs

En Miquel és un gironí d’ulls riallers, cara rodona i cabells encrespats, que camina amb la mirada posada en un horitzó llunyà, allà on passen les coses que només passen pel seu cap. El seu cervell és una mena de locomotora d’alta velocitat que treu fum per tots costats i les seves cames simplement intenten seguir el ritme vertiginós d’uns pensaments, que finalment sempre acaben enredats en la trama d’un llibre. El món és una gran conxorxa i algú ho ha d’explicar.
Diuen que els gironins tenim malsons recurrents. Quan acluquem els ulls i reposem el cap sobre el coixí és molt probable que ens vingui al cap la por atàvica a les inundacions, en els nostres somnis sempre hi ha, si fa no fa, com a mínim un pam d’aigua. En Miquel, ja sigui per treure’s de sobre aquesta por congènita o per acabar-ho d’adobar, va començar ja fa molts anys la seva carrera d’escriptor amb un relat que portava per títol Susqueda i que deixava la ciutat feta un aiguamoll.
L’altre malson és el dels setges. Quan la cosa no va d’aigua ens assalta automàticament l’ombra d’un obús que passa, la polseguera d’un baluard que s’enruna o la cridòria d’un esquadró de miquelets. Mort a Girona és el llibre que ens presenta avui en Miquel en el Museu d’Història de la Ciutat, ambientat en la Guerra del Francès i on l’Oriol Rovira, el seu alter ego, planteja dubtes inquietants sobre l’estranaya mort del general Álvarez de Castro.
En Miquel és un gironí d’aquells que l’any 68 cantava “Ara que tinc vint anys”, és dels que amb l’arribada de la democràcia van fer el primer fill i amb el canvi de segle van celebrar els cinquanta, ara ja passa de la seixantena però sap que encara haurà d’escriure molt abans no li arribi la jubilació, si és que li arriba mai perquè els que com en Miquel viuen de donar corda a la ficció sempre troben la manera d’enredar-nos a tots amb l’edat, amb els somnis i amb el que faci falta.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…