Ves al contingut principal

Kim Perevalsky

Des de la sala d’exposicions, a l’àtic del Museu Albéniz de Camprodon, es contempla una vista privilegiada. Les muntanyes nevades al fons serveixen per emmarcar, en format panoràmic, l’alt arc romànic del pont Nou, coronat per mitja dotzena de turistes amb paraigües i impermeables, que ofereixen la nota de color obligada entre les pedres. Després de quatre dies de pluja a la vall, el riu exhibeix un caràcter poderós que acaba de donar força al paisatge.
La contemplació d’aquesta vista és el complement inevitable de la visita a l’exposició que té penjada l’artista Evdokim Perevalsky, en les parets que hi ha lliures de finestrals a la sala. En Kim, que va exercir de professor titular de dibuix, pintura i gravat a l’Institut Poligràfic de la Universitat Politècnica de Kíev, ens proposa ara amb les seves obres una sèrie de viatges per mons imaginaris, però plausibles, a través d’una mena de cartografia minuciosa i pacient.
En Kim Perevalsky és un ucraïnès d’ulls obscurs i de somriure transparent, casat amb una camprodonina del carrer València, la pubilla de cal Rellotger. Fruit d’aquesta conjunció bizantina és una nena que porta l’inevitable nom de Sofia, però l’obra artística d’en Kim també està impregnada d’aquesta barreja, originant formes i colors, ponts i rius, diàlegs i encontres, que només poden trobar-se en els seus quadres i els seus gravats.
En Kim em va explicant els secrets del seu art mentre a fora els ànecs de coll verd es preparen per passar una altra nit sota la pluja i els forasters segueixen passejant amunt i avall, carregats de galetes de can Birba i de llonganisses de cal Xec. La neu de les muntanyes es fondrà lentament a mesura que la primavera vagi penetrant en el calendari, però el somriure i els gravats d’en Kim quedaran per sempre en el record d’aquesta setmana de pluja a Camprodon.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…