Ves al contingut principal

Dosmilisme

L’any 1906, el noucentisme va sorgir com un moviment cultural renovador, el terme no és només un adjectiu cronològic, sinó que a més juga amb el concepte de “nou”. Els noucentistes, a diferència dels modernistes, van intentar conjuminar política i cultura, apostant clarament pel projecte polític de Prat de la Riba. La Mancomunitat acabà fulminada per la dictadura de Primo de Rivera, però el substrat cultural del noucentisme va quedar incòlume encara durant molt de temps.
Un segle després, havent deixat enrere la tragèdia d’una guerra civil, quaranta anys de totalitarisme franquista i trenta de democràcia parlamentària vetllada per la monarquia, s’imposa un nou cicle polític i cultural que ha de néixer forçosament de la recessió en la que ens trobem immersos. Poc o molt, la majoria de la gent comença a adonar-se que la democràcia basada en el joc d’alternances, d’aliances i de franquícies entre els partits polítics actuals ja no ens serveix.
Aquestes organitzacions polítiques sorgiren en el seu moment per aplicar uns projectes ideològics en els quals ja no hi creu ningú i el món de la cultura s’ha acomodat a una situació de prevendes, privilegis i subvencions que ja no podrà continuar per la pròpia lògica dels esdeveniments. S’imposa un nou paradigma que serà liderat, ens agradi o no, des de les noves tecnologies. Abans que la història ens acabi arrossegant a tots pel pendent de la decadència, hauríem de plantejar-nos alguna sortida.
Evidentment jo no sóc qui per donar lliçons a ningú, però la societat catalana hauria de reaccionar deixant de banda objectius polítics que d’entrada poden semblar taumatúrgics però que no ens serveixen per a sortir del forat en què ens trobem. Els partits polítics catalans s’han de refundar i això només es podrà fer a través d’una llei electoral nova que permeti i que obligui a una participació més profunda de la ciutadania. Ara ja no es tracta de triar entre èpica i lírica com fa cent anys, el futur que ens encalça està escrit en prosa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…