Ves al contingut principal

Dosmilisme

L’any 1906, el noucentisme va sorgir com un moviment cultural renovador, el terme no és només un adjectiu cronològic, sinó que a més juga amb el concepte de “nou”. Els noucentistes, a diferència dels modernistes, van intentar conjuminar política i cultura, apostant clarament pel projecte polític de Prat de la Riba. La Mancomunitat acabà fulminada per la dictadura de Primo de Rivera, però el substrat cultural del noucentisme va quedar incòlume encara durant molt de temps.
Un segle després, havent deixat enrere la tragèdia d’una guerra civil, quaranta anys de totalitarisme franquista i trenta de democràcia parlamentària vetllada per la monarquia, s’imposa un nou cicle polític i cultural que ha de néixer forçosament de la recessió en la que ens trobem immersos. Poc o molt, la majoria de la gent comença a adonar-se que la democràcia basada en el joc d’alternances, d’aliances i de franquícies entre els partits polítics actuals ja no ens serveix.
Aquestes organitzacions polítiques sorgiren en el seu moment per aplicar uns projectes ideològics en els quals ja no hi creu ningú i el món de la cultura s’ha acomodat a una situació de prevendes, privilegis i subvencions que ja no podrà continuar per la pròpia lògica dels esdeveniments. S’imposa un nou paradigma que serà liderat, ens agradi o no, des de les noves tecnologies. Abans que la història ens acabi arrossegant a tots pel pendent de la decadència, hauríem de plantejar-nos alguna sortida.
Evidentment jo no sóc qui per donar lliçons a ningú, però la societat catalana hauria de reaccionar deixant de banda objectius polítics que d’entrada poden semblar taumatúrgics però que no ens serveixen per a sortir del forat en què ens trobem. Els partits polítics catalans s’han de refundar i això només es podrà fer a través d’una llei electoral nova que permeti i que obligui a una participació més profunda de la ciutadania. Ara ja no es tracta de triar entre èpica i lírica com fa cent anys, el futur que ens encalça està escrit en prosa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…