Ves al contingut principal

Som el que mengem

Sòcrates deia que era ciutadà del món, però menjava les llegums que produïen els hortolans d’Atenes. 2.500 anys després els gironins mengem pomes de Xile, mongetes del Marroc, maduixes de Lepe i préssecs de Sudàfrica. El món s’ha capgirat, tenim el cap enfonsat en l’orinal de les essències nacionals i la resta del cos l’hem abandonat alegrement als déus de la globalització. Si som el que mengem, els gironins som qualsevol cosa abans que catalans.
Jo que –ja em perdonaran– no vaig anar a Brussel·les, cada vegada em preocupa més saber d’on vénen els productes que compro al mercat. Em diran sentimental, però m’agraden més els cigrons petits que es cultiven a les nostres comarques que els que arriben de Mèxic, les mongetes perones dels camps de Fornells de la Selva que les fines mongetes del sud –regades amb l’aigua que nosaltres subvencionem–, prefereixo menjar fruits només quan toca que rosegar tot l’any productes que han viatjat en la panxa d’un vaixell.
Els gironins hauríem d’aprendre lliçons dels nostres veïns del Rosselló. Els hortolans de Perpinyà venen els seus productes en les grans superfícies comercials de la zona. Hem d’exigir que aquí també se’ns ofereixin productes de proximitat als supermercats perquè en els mercats tradicionals només hi acaba anant la gent que té temps i recursos per anar-hi. És en els supermercats on hauríem de poder trobar aquests articles que es produeixen aquí, que són més frescos, i per tant, millors.
Sòcrates deia que ell sabia que no sabia res, nosaltres –que som éssers més evolucionats– com a mínim sabem que Sòcrates no sabia res. Serà que ens mirem molt la tele, o que ens connectem a internet, però tenim al nostre abast més informació en un dia de la que Sòcrates podia conèixer en tota la seva vida, però les mongetes segueixen essent mongetes i el nostre estómac bàsicament és el mateix. Omplim la panxa amb productes de casa nostra i deixem que el cap es dediqui a cavil·lacions socràtiques.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…