Ves al contingut principal

L’aliment del rèptil

Milan Kundera, en el seu darrer assaig, afirma que les novel·les són com una mena de sondes existencials, unes sondes que tant poden explorar el present, com el passat, com el futur. Quan ens submergim en la lectura de qualsevol text literari ens atrapen sensacions que difícil podem trobar en cap altra experiència vital. El camí més curt del particular a l’universal, i de l’universal al particular, sempre passa per les pàgines enquadernades d’un bon llibre.
Els humans som fets bàsicament de memòria, tota la resta és massa corpòria, impulsos mecànics i desitjos reptilians. L’aliment bàsic que ens nodreix i que ens aporta la força titànica que ens diferencia radicalment de la resta d’animals és la cultura, però la cultura en si mateixa tampoc és garantia de res. La cultura no és un mur contra la barbàrie i el llibre, per molt coherent que sigui en l’exposició d’anàlisis i de conceptes, pot ser també una eina perillosa en segons quines mans.
Adolf Hitler tenia una biblioteca particular amb més de 16.000 volums, sembla mentida que fins ara ningú no entrés a estudiar-ne el seu contingut. Timothy Ryback, professor de la universitat de Harvard ho ha fet amb un minuciós estudi, separant els llibres en tres grans àrees. En la primera els llibres que denomina de notari, els grans autors, poc tocats i poc llegits; en la segona la biblioteca activa, la col·lecció que alimenta el cervell reptilià i finalment els llibres rebuts i dedicats.
En la biblioteca de Hitler no són els grans autors els que compten i els que realment llegeix són de molt poca volada: Ford, Günther, Lagarde, Drexler, Class, Dickel o l’odiós Dietrich Eckart, que barrejava «Peer Gynt», l’ocultisme i la mitologia germànica. El problema sorgeix quan Goethe, Schopenhauer, Maquiavel o Kant es posen al costat d’aquest autors racistes, la barreja pot ser explosiva. Els llibres poden preservar contra la inhumanitat, però no en són una condició suficient, tot depèn de l’ús que se’n faci.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…