Ves al contingut principal

L’aliment del rèptil

Milan Kundera, en el seu darrer assaig, afirma que les novel·les són com una mena de sondes existencials, unes sondes que tant poden explorar el present, com el passat, com el futur. Quan ens submergim en la lectura de qualsevol text literari ens atrapen sensacions que difícil podem trobar en cap altra experiència vital. El camí més curt del particular a l’universal, i de l’universal al particular, sempre passa per les pàgines enquadernades d’un bon llibre.
Els humans som fets bàsicament de memòria, tota la resta és massa corpòria, impulsos mecànics i desitjos reptilians. L’aliment bàsic que ens nodreix i que ens aporta la força titànica que ens diferencia radicalment de la resta d’animals és la cultura, però la cultura en si mateixa tampoc és garantia de res. La cultura no és un mur contra la barbàrie i el llibre, per molt coherent que sigui en l’exposició d’anàlisis i de conceptes, pot ser també una eina perillosa en segons quines mans.
Adolf Hitler tenia una biblioteca particular amb més de 16.000 volums, sembla mentida que fins ara ningú no entrés a estudiar-ne el seu contingut. Timothy Ryback, professor de la universitat de Harvard ho ha fet amb un minuciós estudi, separant els llibres en tres grans àrees. En la primera els llibres que denomina de notari, els grans autors, poc tocats i poc llegits; en la segona la biblioteca activa, la col·lecció que alimenta el cervell reptilià i finalment els llibres rebuts i dedicats.
En la biblioteca de Hitler no són els grans autors els que compten i els que realment llegeix són de molt poca volada: Ford, Günther, Lagarde, Drexler, Class, Dickel o l’odiós Dietrich Eckart, que barrejava «Peer Gynt», l’ocultisme i la mitologia germànica. El problema sorgeix quan Goethe, Schopenhauer, Maquiavel o Kant es posen al costat d’aquest autors racistes, la barreja pot ser explosiva. Els llibres poden preservar contra la inhumanitat, però no en són una condició suficient, tot depèn de l’ús que se’n faci.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…