Ves al contingut principal

Deures de Ciutadania

Diuen que el primer dret d’un ciutadà és precisament el fet de ser-ho. O sigui, ser ciutadà i no súbdit. Hi poden haver ciutats sense democràcia, però són ciutats sense ciutadans, perquè per ser ciutadà s’ha de poder exercir-ne. Al nostre país, abans de l’arribada d’aquesta època en què vivim, i en la qual podem exercir gairebé plenament tots els nostres drets, vam haver de viure molts anys sense democràcia, sense ciutadania i per tant sense llibertat.
En l’actualitat els gironins gairebé som ciutadans de ple dret. Per poder dir que ho som totalment hauríem d’haver aconseguit viure en una república i ara encara no ha arribat el moment. Però en tot cas la diferència és de matís i, en la pràctica, ens podem considerar ciutadans, posem per cas, com ho fou durant un breu espai de temps Carles Rahola.
Carles Rahola i Llorens va ser un home just. Escriptor i erudit, deixà testimoni del seu temps i de la seva ciutat i li va tocar viure en una època en què la raó es pagava amb la vida. L’exemple de ciutadania de Rahola, 70 anys després de la seva mort, ens il·lumina encara a tots. Ell ens va deixar el seu exemple, el de la seva vida i el de la seva mort, però també ens legà el seu pensament. Van poder acabar amb ell, però no pogueren esborrar totes les pàgines escrites i publicades, és més, els mateixos que el condemnaren van deixar dos escrits seus inclosos en l’acta de la sentència de mort.
Ara, quan ja ha passat l’alè de dues generacions senceres sobre aquells fets ignominiosos, els gironins volem de nou exercir els nostres drets i un d’ells, i no el menys important, és el dret a la memòria. La ciutat recorda a Carles Rahola amb un carrer, amb un institut i amb un monument a la Rambla, però també hem de recordar-lo amb els seus escrits i per poder-ho fer han d’estar a disposició de tots.
Gràcies a la Fundació Valvi, els gironins d’aquest segle podem gaudir de nou del Breviari de ciutadania i de La pena de mort a Girona, editats i prologats pel professor Josep-Maria Terricabras, un estudi on es reivindica la figura de Rahola com a intel·lectual compromès amb la seva època i amb el pensament que s’hi produïa. D’aquest estudi es desprèn –en desprenc– la percepció que si Rahola en comptes d’haver mort davant dels anònims murs del cementiri de Girona ho hagués fet al Fossar de la Pedrera de Barcelona, ara seria una de les figures més celebrades d’aquest país.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…