Ves al contingut principal

Deures de Ciutadania

Diuen que el primer dret d’un ciutadà és precisament el fet de ser-ho. O sigui, ser ciutadà i no súbdit. Hi poden haver ciutats sense democràcia, però són ciutats sense ciutadans, perquè per ser ciutadà s’ha de poder exercir-ne. Al nostre país, abans de l’arribada d’aquesta època en què vivim, i en la qual podem exercir gairebé plenament tots els nostres drets, vam haver de viure molts anys sense democràcia, sense ciutadania i per tant sense llibertat.
En l’actualitat els gironins gairebé som ciutadans de ple dret. Per poder dir que ho som totalment hauríem d’haver aconseguit viure en una república i ara encara no ha arribat el moment. Però en tot cas la diferència és de matís i, en la pràctica, ens podem considerar ciutadans, posem per cas, com ho fou durant un breu espai de temps Carles Rahola.
Carles Rahola i Llorens va ser un home just. Escriptor i erudit, deixà testimoni del seu temps i de la seva ciutat i li va tocar viure en una època en què la raó es pagava amb la vida. L’exemple de ciutadania de Rahola, 70 anys després de la seva mort, ens il·lumina encara a tots. Ell ens va deixar el seu exemple, el de la seva vida i el de la seva mort, però també ens legà el seu pensament. Van poder acabar amb ell, però no pogueren esborrar totes les pàgines escrites i publicades, és més, els mateixos que el condemnaren van deixar dos escrits seus inclosos en l’acta de la sentència de mort.
Ara, quan ja ha passat l’alè de dues generacions senceres sobre aquells fets ignominiosos, els gironins volem de nou exercir els nostres drets i un d’ells, i no el menys important, és el dret a la memòria. La ciutat recorda a Carles Rahola amb un carrer, amb un institut i amb un monument a la Rambla, però també hem de recordar-lo amb els seus escrits i per poder-ho fer han d’estar a disposició de tots.
Gràcies a la Fundació Valvi, els gironins d’aquest segle podem gaudir de nou del Breviari de ciutadania i de La pena de mort a Girona, editats i prologats pel professor Josep-Maria Terricabras, un estudi on es reivindica la figura de Rahola com a intel·lectual compromès amb la seva època i amb el pensament que s’hi produïa. D’aquest estudi es desprèn –en desprenc– la percepció que si Rahola en comptes d’haver mort davant dels anònims murs del cementiri de Girona ho hagués fet al Fossar de la Pedrera de Barcelona, ara seria una de les figures més celebrades d’aquest país.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…