Ves al contingut principal

Deures de Ciutadania

Diuen que el primer dret d’un ciutadà és precisament el fet de ser-ho. O sigui, ser ciutadà i no súbdit. Hi poden haver ciutats sense democràcia, però són ciutats sense ciutadans, perquè per ser ciutadà s’ha de poder exercir-ne. Al nostre país, abans de l’arribada d’aquesta època en què vivim, i en la qual podem exercir gairebé plenament tots els nostres drets, vam haver de viure molts anys sense democràcia, sense ciutadania i per tant sense llibertat.
En l’actualitat els gironins gairebé som ciutadans de ple dret. Per poder dir que ho som totalment hauríem d’haver aconseguit viure en una república i ara encara no ha arribat el moment. Però en tot cas la diferència és de matís i, en la pràctica, ens podem considerar ciutadans, posem per cas, com ho fou durant un breu espai de temps Carles Rahola.
Carles Rahola i Llorens va ser un home just. Escriptor i erudit, deixà testimoni del seu temps i de la seva ciutat i li va tocar viure en una època en què la raó es pagava amb la vida. L’exemple de ciutadania de Rahola, 70 anys després de la seva mort, ens il·lumina encara a tots. Ell ens va deixar el seu exemple, el de la seva vida i el de la seva mort, però també ens legà el seu pensament. Van poder acabar amb ell, però no pogueren esborrar totes les pàgines escrites i publicades, és més, els mateixos que el condemnaren van deixar dos escrits seus inclosos en l’acta de la sentència de mort.
Ara, quan ja ha passat l’alè de dues generacions senceres sobre aquells fets ignominiosos, els gironins volem de nou exercir els nostres drets i un d’ells, i no el menys important, és el dret a la memòria. La ciutat recorda a Carles Rahola amb un carrer, amb un institut i amb un monument a la Rambla, però també hem de recordar-lo amb els seus escrits i per poder-ho fer han d’estar a disposició de tots.
Gràcies a la Fundació Valvi, els gironins d’aquest segle podem gaudir de nou del Breviari de ciutadania i de La pena de mort a Girona, editats i prologats pel professor Josep-Maria Terricabras, un estudi on es reivindica la figura de Rahola com a intel·lectual compromès amb la seva època i amb el pensament que s’hi produïa. D’aquest estudi es desprèn –en desprenc– la percepció que si Rahola en comptes d’haver mort davant dels anònims murs del cementiri de Girona ho hagués fet al Fossar de la Pedrera de Barcelona, ara seria una de les figures més celebrades d’aquest país.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…