Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2009

ENCARA RECORDO

Encara recordo l’habitació que girava i les cames de la mare que corrien cap a mi.Recordo una lleixa del menjador, molt alta, on hi havia un mono que de tant en tant algú baixava, li donava corda i tocava els platerets.Recordo el primer automòbil del meu pare, era de color blau cel.Recordo les campanes de l’església del barri, tocant cada dia a dos quarts de vuit del matí.

ENCARA RECORDO

A partir de demà, cada dimarts i divendres, obro una nova secció d’aquest Bloc: Encara recordo. Seguint una tradició literària que començà Joe Brainard, però que jo segueixo des de la primera vegada que vaig veure embadalit aquell Amacord de Fellini.

L’aliment del rèptil

Milan Kundera, en el seu darrer assaig, afirma que les novel·les són com una mena de sondes existencials, unes sondes que tant poden explorar el present, com el passat, com el futur. Quan ens submergim en la lectura de qualsevol text literari ens atrapen sensacions que difícil podem trobar en cap altra experiència vital. El camí més curt del particular a l’universal, i de l’universal al particular, sempre passa per les pàgines enquadernades d’un bon llibre.
Els humans som fets bàsicament de memòria, tota la resta és massa corpòria, impulsos mecànics i desitjos reptilians. L’aliment bàsic que ens nodreix i que ens aporta la força titànica que ens diferencia radicalment de la resta d’animals és la cultura, però la cultura en si mateixa tampoc és garantia de res. La cultura no és un mur contra la barbàrie i el llibre, per molt coherent que sigui en l’exposició d’anàlisis i de conceptes, pot ser també una eina perillosa en segons quines mans.
Adolf Hitler tenia una biblioteca particular amb…

Els barcelonautes

Són els habitants d’un món ferroviari, passatgers que viatgen regularment cap a un exili forçat, però amb bitllet d’anada i tornada. Es lleven d’hora, més d’hora del que vostè es pot arribar a imaginar, i pugen al tren a Figueres, a Flaçà o a Girona. Conviuen amb nosaltres però són diferents, perquè per les seves venes corre un fluid espès i obscur, producte de la barreja dels enzims secretats per les glàndules de la paciència i per olis locomotrius.
L’andana és només un primer esgraó, després en vindran d’altres, però els barcelonautes els superaran amb la mirada sempre posada en una Ítaca acolorida i superba, de paisatges sempre verds, poblats per vaques suïsses i per alegres pagesos que els saluden, amb una forca a l’esquena i un bri de fonoll a la boca. El tracatram suau de les travesses produeix somnis d’aquesta mena i els acomboia plàcidament fins que arriben al càlid i maternal clos de l’estació del Clot.
Els barcelonautes han desenvolupat un llenguatge característic, una mena de…

Certeses i desigs

Un dilluns s’assembla a l’altre. Ens llevem amb els ulls mig clucs i l’alè marcit, amb l’esperit com el d’aquells soldats de la Brigada Pomorska, sabedors que tard o d’hora haurem de carregar contra els tancs d’acer de l’enemic. Passa el dia i anem a dormir amb el sentiment incert de qui ha perdut però també ha guanyat, amb el full del calendari arrugat entre els dits i amb el desig de llevar-se novament l’endemà, com si res no hagués passat, com si aquest hagués estat el primer dilluns de la nostra vida.

El caminant particular

En Lluís Freixas i Mascort és gironí per obligació, cassanenc per devoció i habitant de la literatura per vici. És un home alt, de nas poderós i de cabells que van i vénen a caprici de l’estilista. Els seus ulls sempre estan en stand-by, o sigui emetent senyals constantment, però a l’espera. En canvi la seva boca és un aparell en funcionament continu, probablement per deixar anar el gran excedent d’idees que busquen recol·locació constant en els replecs del seu cervell.
Malgrat ser de costums sedentàries, en Lluís ha fet un llarg viatge formal de la poesia a la narrativa, més que un viatge en el seu cas hauríem de parlar d’un exili, perquè s’ha vist obligat a transitar d’un país a l’altre, deixant maletes i bagatges abans d’arribar a la collada on les aigües ja vessen cap un altre mar. En aquest cas un oceà gris però immens, on les onades són més poderoses, els vaixells més grans i els ports –quan hi arribes– més acollidors i cosmopolites.
Camins particulars és el llibre resultant d’aqu…

Víctor Català en un dia de calma

Era una tarda de dissabte i el golf de Roses estava cobert per un tel de calitja. La roca del Cargol surava immòbil sobre una superfície completament llisa, com en aquelles imatges que et passen a TV3 quan falta publicitat i fan temps per començar el Telenotícies. Arribar a l’Escala en un dia de calma és una experiència torbadora. Els déus antics van crear aquest mar per a coses una mica més importants que pel simple fet d’amanyagar la platja amb carícies de peluix.
Com tothom sap: parlar de l’Escala és parlar de Caterina Albert, però ara, també, parlar de Caterina Albert és parlar d’Irene Muñoz. L’Irene és una noia de cabells llargs de sacerdotessa, amb somriure incorporat de sèrie i de mirada aparentment innocent i desvalguda, que sap tot el que s’ha de saber sobre aquella dona que signava amb el pseudònim de Víctor Català, grafòmana indòmita i mula de mal ferrar, si hem de fer cas del que deia algun dels seus contemporanis.
Caterina Albert i Paradís fou una dona indòmita que va escri…

[RAHOLA]

“No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d’ella.”

(DE LA CARTA DE COMIAT QUE CARLES RAHOLA VA ESCRIURE ALS SEUS FAMILIARS, MOMENTS ABANS DE SER AFUSELLAT EL 15 DE MARÇ DE 1939)

Som el que mengem

Sòcrates deia que era ciutadà del món, però menjava les llegums que produïen els hortolans d’Atenes. 2.500 anys després els gironins mengem pomes de Xile, mongetes del Marroc, maduixes de Lepe i préssecs de Sudàfrica. El món s’ha capgirat, tenim el cap enfonsat en l’orinal de les essències nacionals i la resta del cos l’hem abandonat alegrement als déus de la globalització. Si som el que mengem, els gironins som qualsevol cosa abans que catalans.
Jo que –ja em perdonaran– no vaig anar a Brussel·les, cada vegada em preocupa més saber d’on vénen els productes que compro al mercat. Em diran sentimental, però m’agraden més els cigrons petits que es cultiven a les nostres comarques que els que arriben de Mèxic, les mongetes perones dels camps de Fornells de la Selva que les fines mongetes del sud –regades amb l’aigua que nosaltres subvencionem–, prefereixo menjar fruits només quan toca que rosegar tot l’any productes que han viatjat en la panxa d’un vaixell.
Els gironins hauríem d’aprendre l…

Deures de Ciutadania

Diuen que el primer dret d’un ciutadà és precisament el fet de ser-ho. O sigui, ser ciutadà i no súbdit. Hi poden haver ciutats sense democràcia, però són ciutats sense ciutadans, perquè per ser ciutadà s’ha de poder exercir-ne. Al nostre país, abans de l’arribada d’aquesta època en què vivim, i en la qual podem exercir gairebé plenament tots els nostres drets, vam haver de viure molts anys sense democràcia, sense ciutadania i per tant sense llibertat.
En l’actualitat els gironins gairebé som ciutadans de ple dret. Per poder dir que ho som totalment hauríem d’haver aconseguit viure en una república i ara encara no ha arribat el moment. Però en tot cas la diferència és de matís i, en la pràctica, ens podem considerar ciutadans, posem per cas, com ho fou durant un breu espai de temps Carles Rahola.
Carles Rahola i Llorens va ser un home just. Escriptor i erudit, deixà testimoni del seu temps i de la seva ciutat i li va tocar viure en una època en què la raó es pagava amb la vida. L’exempl…

Dilluns enteranyinat

Dilluns de cel enteranyinat, com la memòria, com la feina, com la vida. Amb el pas dels dies els núvols s’esqueixaran, com la memòria, com la feina, com la vida. Res és inalterable, tot arriba a la seva fi i, després del diumenge, vindrà un nou dilluns a enteranyinar-nos novament la realitat.

Fotografies i realitat

La realitat és una força tel·lúrica que sorgeix de les profunditats marines, de l’escalfor infinita del magma terrestre i de l’empenta colossal de les plaques continentals quan xoquen les unes contra les altres. Però la realitat a vegades també són minúcies emprenyadores, com una granja de porcs enmig d’un paisatge de muntanya, com els cables elèctrics que passen pel bell mig d’un prat o com el col·lector d’aigües residuals que surt de gairell al costat d’una platja.
La realitat no sempre s’acomoda exactament amb la imatge idíl·lica, de manual, que es plantegen els publicitaris quan dissenyen una campanya promocional. Per aquesta raó es van inventar eines tan valuoses i sofisticades com el Photoshop, que esborra arrugues, neteja dentadures, amaga calbes i fa desaparèixer tota mena de detalls incòmodes. I tot sense haver de passar pel quiròfan i a un cost realment a l’abast de totes les butxaques.
Però a vegades no n’hi ha prou amb un rentat i un planxat. Quan la realitat incomoda el pub…

Independentisme o federalisme

L’altre dia a la Llibreria 22 vam poder sentir la veu de dues persones que pensen. Aquest fet, que d’entrada podria semblar banal, cada vegada és més apreciat pels que gradualment anem perdent-ne l’hàbit. Josep-Maria Terricabras i Juanjo López Burniol, són dos amics que representen actituds intel·lectuals contraposades, però dos sortides possibles a una situació d’estancament polític preocupant, sobretot ara que ens trobem immersos en una crisi econòmica –sembla ser– irreversible. Actualment la societat catalana intenta tirar endavant un estatut que reivindica per al nostre país, de facto, una situació asimètrica en relació a la resta de comunitats de l’Estat. Com tothom sap, aquesta llei que regula la nostra autonomia està encallada en la seva traducció real, que és el finançament. L’alternativa que ens proposen no és altra que continuar com estàvem, però, tal com ens van recordar Terricabras i López Burniol, encara tenim a l’abast dos alternatives més. Una és l’autodeterminació, a tra…

[llibres]

“M’agraden els llibres prohibits, que són els que expressen les idees del futur que no accepta encara l’ordre establert però que ajudaran a construir el món de demà.”
(Josep Fontana)