Ves al contingut principal

L'hora del desencís

Declarar-se desencisat sempre comporta un punt de vergonya: la d’haver de confessar prèviament un estat d’encisament difícil de justificar, encara que, quan es parla en passat, un sempre pot declarar que la joventut és un factor de descàrrec. Tanmateix ara se’m fa difícil proclamar que durant un temps de la meva vida em vaig sentir il·lusionat per un projecte polític, malgrat una veueta interior que sempre m’advertia del meu error.
Després d’uns quants anys de govern del tripartit a Catalunya i d’en Zapatero a Madrid, permeti’m que em declari desencisat i cansat de veure com dia rere dia es va devaluant un Estatut que vaig votar amb entusiasme. Cansat de veure com el finançament s’ha esvaït entre els gemecs de la crisi i de l’etern mantra del partit socialista: “Ara no és el moment”. Hem de veure cada dia el lamentable espectacle d’un ministre cremat, que amb un to de pessimisme terminal, intenta fer-nos creure el que a hores d’ara ja no creu ningú.
Patim un dèficit crònic d’inversió en les infraestructures del nostre país que una ministra incompetent no sap solucionar de cap de les maneres. El ministre de justícia no té altra ocurrència que anar-se’n de cacera amb males companyies, seguint la tradició més rància de la classe política madrilenya. El ministre de treball: No sap / No contesta i la Chacón és la més valorada del govern perquè a hores d’ara el ministeri de Defensa és l’únic que amplia la seva oferta de llocs de treball.
I el pitjor de tot és que a sobre no hi ha oposició ni alternativa. D’aquest marasme en què ha entrat el nostre país, gràcies a la col·laboració desinteressada d’ingenus com el que signa, serà molt difícil sortir-ne. Evidentment no seré pas jo qui digui què s’ha de fer, perquè ara a mi em toca callar i treballar, posar el meu vot a la rentadora i treure’l blanc com una patena, per poder anar a votar, el dia que toqui, sense por de tornar-me a equivocar.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…