Ves al contingut principal

L'hora del desencís

Declarar-se desencisat sempre comporta un punt de vergonya: la d’haver de confessar prèviament un estat d’encisament difícil de justificar, encara que, quan es parla en passat, un sempre pot declarar que la joventut és un factor de descàrrec. Tanmateix ara se’m fa difícil proclamar que durant un temps de la meva vida em vaig sentir il·lusionat per un projecte polític, malgrat una veueta interior que sempre m’advertia del meu error.
Després d’uns quants anys de govern del tripartit a Catalunya i d’en Zapatero a Madrid, permeti’m que em declari desencisat i cansat de veure com dia rere dia es va devaluant un Estatut que vaig votar amb entusiasme. Cansat de veure com el finançament s’ha esvaït entre els gemecs de la crisi i de l’etern mantra del partit socialista: “Ara no és el moment”. Hem de veure cada dia el lamentable espectacle d’un ministre cremat, que amb un to de pessimisme terminal, intenta fer-nos creure el que a hores d’ara ja no creu ningú.
Patim un dèficit crònic d’inversió en les infraestructures del nostre país que una ministra incompetent no sap solucionar de cap de les maneres. El ministre de justícia no té altra ocurrència que anar-se’n de cacera amb males companyies, seguint la tradició més rància de la classe política madrilenya. El ministre de treball: No sap / No contesta i la Chacón és la més valorada del govern perquè a hores d’ara el ministeri de Defensa és l’únic que amplia la seva oferta de llocs de treball.
I el pitjor de tot és que a sobre no hi ha oposició ni alternativa. D’aquest marasme en què ha entrat el nostre país, gràcies a la col·laboració desinteressada d’ingenus com el que signa, serà molt difícil sortir-ne. Evidentment no seré pas jo qui digui què s’ha de fer, perquè ara a mi em toca callar i treballar, posar el meu vot a la rentadora i treure’l blanc com una patena, per poder anar a votar, el dia que toqui, sense por de tornar-me a equivocar.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…