Ves al contingut principal

La retirada

Els vençuts són una raça inextingible que al final de les guerres sempre acaba tenint el seu moment de glòria. És probablement l'instant més fotogènic de les guerres modernes, quan l’espècie humana exhibeix aquella ganyota característica que produeix el dolor, la tristesa i la impotència. Els vençuts sempre marxen en filera, amb el cap cot i per espais inhòspits, generalment tenen un passat anònim que deixen al darrere i un futur incert que els espera amb els braços oberts.
L’escenari predilecte en aquests casos són les fronteres, aquell punt del mapa on el territori canvia de color i on es percep amb més fúria el vent de la història. Als gironins ens ha tocat ser terra de frontera i just per aquí va passar una corrua de vençuts ara fa 70 anys, de la qual també en formaren part molts dels nostres avis. Cervera, el Pertús, la Vajol, el Coll d’Ares i Llívia, són noms que han quedat gravats en els llibres d’història i en la memòria de molta gent.
L’any 1939 en Manel Pujol tenia només 16 anys, els mateixos que té ara el meu fill gran. Era massa jove per anar a la guerra, però va viure a primera línia la tragèdia d’aquells 13 dies de febrer, portant ferits entre la neu fins al Coll de la Guilla. Va veure passar per Camprodon gairebé cent mil vençuts, als quals els quilòmetres se’ls enfilaven per les cames. Cent mil tragèdies, homes, dones i nens que anaven deixant els seus records per les cunetes i en els revolts.
Veié escenes en què la vida humana no valia més que una cigarreta. Aquelles imatges han quedat gravades en la seva retina i les té fresques en la memòria com qui explica el darrer capítol de Ventdelplà. En Manel Pujol és un dels darrers testimonis vius del que fou la gran tragèdia d’aquest país, i té encara l’humor d’explicar amb orgull que Camprodon fou el darrer baluard de la República i que a Setcases encara hi podria onejar la bandera perquè l’exèrcit franquista es va oblidar d’arribar-hi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…