Ves al contingut principal

La retirada

Els vençuts són una raça inextingible que al final de les guerres sempre acaba tenint el seu moment de glòria. És probablement l'instant més fotogènic de les guerres modernes, quan l’espècie humana exhibeix aquella ganyota característica que produeix el dolor, la tristesa i la impotència. Els vençuts sempre marxen en filera, amb el cap cot i per espais inhòspits, generalment tenen un passat anònim que deixen al darrere i un futur incert que els espera amb els braços oberts.
L’escenari predilecte en aquests casos són les fronteres, aquell punt del mapa on el territori canvia de color i on es percep amb més fúria el vent de la història. Als gironins ens ha tocat ser terra de frontera i just per aquí va passar una corrua de vençuts ara fa 70 anys, de la qual també en formaren part molts dels nostres avis. Cervera, el Pertús, la Vajol, el Coll d’Ares i Llívia, són noms que han quedat gravats en els llibres d’història i en la memòria de molta gent.
L’any 1939 en Manel Pujol tenia només 16 anys, els mateixos que té ara el meu fill gran. Era massa jove per anar a la guerra, però va viure a primera línia la tragèdia d’aquells 13 dies de febrer, portant ferits entre la neu fins al Coll de la Guilla. Va veure passar per Camprodon gairebé cent mil vençuts, als quals els quilòmetres se’ls enfilaven per les cames. Cent mil tragèdies, homes, dones i nens que anaven deixant els seus records per les cunetes i en els revolts.
Veié escenes en què la vida humana no valia més que una cigarreta. Aquelles imatges han quedat gravades en la seva retina i les té fresques en la memòria com qui explica el darrer capítol de Ventdelplà. En Manel Pujol és un dels darrers testimonis vius del que fou la gran tragèdia d’aquest país, i té encara l’humor d’explicar amb orgull que Camprodon fou el darrer baluard de la República i que a Setcases encara hi podria onejar la bandera perquè l’exèrcit franquista es va oblidar d’arribar-hi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…