Ves al contingut principal

La memòria de tots

La Guerra Civil és probablement l’esdeveniment més important que registra i que, esperem-ho, registrarà mai la nostra història. Deixant de banda les responsabilitats concretes d’alguns, en l’esclat d’aquella tragèdia hi va col·laborar tothom. Desenganyem-nos: tots van ser culpables en un grau o l’altre, tothom va posar-hi el seu gra de sorra i, malgrat tot, el color de la sang vessada fou el mateix en un bàndol i en l’altre. Tant en les cunetes com en les tàpies dels cementiris.
Felipe González deia fa poc que “el futur és imprevisible i, en el cas d’Espanya, el passat també”. I és que durant molts anys, tant els uns com els altres, s’han dedicat a reelaborar el passat per fer-lo encaixar en una realitat, la present, que ja no és ni de lluny la de 1936. Ara ens sembla que tothom va lluitar per la democràcia, quan en aquells moments eren més aviat pocs els que hi creien. Això sí, s’ha de reconèixer que els pocs que hi havia estaven tots en el mateix bàndol.
Totes les víctimes de la intolerància, de la injustícia i del fanatisme cec mereixen el mateix respecte i la mateixa consideració i, sobretot, cap d’ells ha de caure en l’oblit. Tots van ser fills d’aquesta pàtria i tots han de trobar el seu lloc en la nostra memòria. Des d’en Pere Coma Isern –mort el 20 de juliol de 1936– fins en Lluís Bori Orriols –afusellat el 29 de novembre de 1944– la llista és la que és i tots els seus noms haurien de figurar junts en la comptabilitat de la història.
El problema és que, durant més de quaranta anys, en les làpides commemoratives només s’hi van gravar una part d’aquests noms i la resta van quedar en l’anonimat de les fosses comunes. Comprenc que en l’actualitat els familiars dels que moriren abans de 1939 se sentin desplaçats pels que ara reivindiquen la memòria dels altres, perquè aquests els depassen llargament en nombre, però han de comprendre que ara toca fer justament aquest exercici de memòria històrica.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…