Ves al contingut principal

La memòria de tots

La Guerra Civil és probablement l’esdeveniment més important que registra i que, esperem-ho, registrarà mai la nostra història. Deixant de banda les responsabilitats concretes d’alguns, en l’esclat d’aquella tragèdia hi va col·laborar tothom. Desenganyem-nos: tots van ser culpables en un grau o l’altre, tothom va posar-hi el seu gra de sorra i, malgrat tot, el color de la sang vessada fou el mateix en un bàndol i en l’altre. Tant en les cunetes com en les tàpies dels cementiris.
Felipe González deia fa poc que “el futur és imprevisible i, en el cas d’Espanya, el passat també”. I és que durant molts anys, tant els uns com els altres, s’han dedicat a reelaborar el passat per fer-lo encaixar en una realitat, la present, que ja no és ni de lluny la de 1936. Ara ens sembla que tothom va lluitar per la democràcia, quan en aquells moments eren més aviat pocs els que hi creien. Això sí, s’ha de reconèixer que els pocs que hi havia estaven tots en el mateix bàndol.
Totes les víctimes de la intolerància, de la injustícia i del fanatisme cec mereixen el mateix respecte i la mateixa consideració i, sobretot, cap d’ells ha de caure en l’oblit. Tots van ser fills d’aquesta pàtria i tots han de trobar el seu lloc en la nostra memòria. Des d’en Pere Coma Isern –mort el 20 de juliol de 1936– fins en Lluís Bori Orriols –afusellat el 29 de novembre de 1944– la llista és la que és i tots els seus noms haurien de figurar junts en la comptabilitat de la història.
El problema és que, durant més de quaranta anys, en les làpides commemoratives només s’hi van gravar una part d’aquests noms i la resta van quedar en l’anonimat de les fosses comunes. Comprenc que en l’actualitat els familiars dels que moriren abans de 1939 se sentin desplaçats pels que ara reivindiquen la memòria dels altres, perquè aquests els depassen llargament en nombre, però han de comprendre que ara toca fer justament aquest exercici de memòria històrica.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…