Ves al contingut principal

Do de llengües

Davos és una ciutat d’Europa penjada al capdamunt d’una muntanya. Els seus habitants parlen l’alemany que es parla a Suïssa, però també t’hi pots entendre fàcilment en francès, italià o anglès. Els suïssos són gent educada i amb tanta facilitat pels idiomes que fins i tot, diuen, també es poden arribar a entendre amb els alemanys en l’alemany oficial. Suïssa és una cruïlla de llengües, però a Davos –si em volen creure– el millor que poden fer és parlar anglès.
Des de l’any 1971, Davos és la seu del Fòrum Econòmic Mundial, creat per a “contribuir a la resolució dels problemes de la nostra època”, que com tothom sap es resumeixen en un: l’economia. John Kenneth Galbraith deia que bàsicament hi ha dos classes d’experts en economia: “els que no en tenim ni idea i els que no saben ni això”. A Davos s’hi troben anualment els uns i altres, els rics i els pobres; tots volen dir la seva, uns es justifiquen mentre els altres reclamen.
Tothom vol ser a Davos, menys els espanyols. Ni el president de govern, ni els seus ministres, ni els presidents de les comunitats autònomes, ningú. Tal com deia el representant d’una empresa multinacional: “Espanya? Paella, sol, toros i crash econòmic”. Cap dels nostres representants polítics han volgut anar a Davos a donar la cara pel nostre país, en un moment en què les vaques pinten magres i que s’ha d’anar allà on sigui per defensar la solvència de la nostra economia.
Però en el fons no es tracta només d’un problema d’irresponsabilitat política, el gran problema dels nostres polítics és que poca cosa poden fer en un indret on el que compta és el cara a cara i on tothom parla anglès. I és que aquí per arribar a ser ministre no fa falta saber anglès. Ens preocupa que el president de la Generalitat no parli català amb nivell de filòleg, però no ens importa ni poc ni molt que no sàpiga ni un borrall d’anglès. Francament, ens ho hem de fer mirar.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…