Ves al contingut principal

Do de llengües

Davos és una ciutat d’Europa penjada al capdamunt d’una muntanya. Els seus habitants parlen l’alemany que es parla a Suïssa, però també t’hi pots entendre fàcilment en francès, italià o anglès. Els suïssos són gent educada i amb tanta facilitat pels idiomes que fins i tot, diuen, també es poden arribar a entendre amb els alemanys en l’alemany oficial. Suïssa és una cruïlla de llengües, però a Davos –si em volen creure– el millor que poden fer és parlar anglès.
Des de l’any 1971, Davos és la seu del Fòrum Econòmic Mundial, creat per a “contribuir a la resolució dels problemes de la nostra època”, que com tothom sap es resumeixen en un: l’economia. John Kenneth Galbraith deia que bàsicament hi ha dos classes d’experts en economia: “els que no en tenim ni idea i els que no saben ni això”. A Davos s’hi troben anualment els uns i altres, els rics i els pobres; tots volen dir la seva, uns es justifiquen mentre els altres reclamen.
Tothom vol ser a Davos, menys els espanyols. Ni el president de govern, ni els seus ministres, ni els presidents de les comunitats autònomes, ningú. Tal com deia el representant d’una empresa multinacional: “Espanya? Paella, sol, toros i crash econòmic”. Cap dels nostres representants polítics han volgut anar a Davos a donar la cara pel nostre país, en un moment en què les vaques pinten magres i que s’ha d’anar allà on sigui per defensar la solvència de la nostra economia.
Però en el fons no es tracta només d’un problema d’irresponsabilitat política, el gran problema dels nostres polítics és que poca cosa poden fer en un indret on el que compta és el cara a cara i on tothom parla anglès. I és que aquí per arribar a ser ministre no fa falta saber anglès. Ens preocupa que el president de la Generalitat no parli català amb nivell de filòleg, però no ens importa ni poc ni molt que no sàpiga ni un borrall d’anglès. Francament, ens ho hem de fer mirar.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…