Ves al contingut principal

Els diaris

Diuen que els diaris tenen els dies comptats. La publicitat ha caigut en picat i les noves generacions prefereixen llegir-los a través d’internet. És un repte que haurà d’encarar la premsa escrita. El futur ens encalça a tots, però sobretot als que van a pas de cargol. Internet ha estat una revolució des de molts aspectes i el món ja no serà mai més tal com era abans. De fet no s’havia vist cap canvi d’aquesta magnitud des de l’invenció de la impremta i d’això ja en fa més de 500 anys.
La desaparició, sobre suport físic, del Boletín Oficial del Estado ha estat un cop fort pels que es resistien a pensar que hi havien encara coses intocables. El paper va cedint pas de mica a mica a les pantalles i, més aviat del que molts es pensen, a la tinta electrònica. La premsa, i tot el sector editorial, hauran d’adaptar-se ràpidament a una nova situació que, a hores d’ara, encara no sabem ben bé cap a on es decantarà, tecnològicament parlant.
Però el pitjor del cas és que el canvi no serà només un canvi tecnològic, haurà de ser forçosament també un canvi de fons, de continguts i d’enfocament de la informació. Arthur Koestler afirmava que «com més original és un descobriment, més obvi sembla després». Ara ens trobem davant d’un paradigma que sembla una obvietat ja d’entrada: la premsa del futur serà electrònica o no serà, per molt que els que ens estimem el paper ens encaparrem en voler-ho veure d’una altra manera.
El sociòleg francès Alain Touraine va dir una vegada que «la televisió ha creat un món esquizofrènic, en el qual entre l’individu i el fet global no hi ha res». El periodisme del futur, i també el del present, farien bé en començar a explorar aquest terreny immens. Els diaris, sigui com sigui el seu format, ens hauran de proveir de les eines necessàries per a poder fer el que la televisió sempre ens ha negat: ens han de donar l’oportunitat de pensar.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…