Ves al contingut principal

Els diaris

Diuen que els diaris tenen els dies comptats. La publicitat ha caigut en picat i les noves generacions prefereixen llegir-los a través d’internet. És un repte que haurà d’encarar la premsa escrita. El futur ens encalça a tots, però sobretot als que van a pas de cargol. Internet ha estat una revolució des de molts aspectes i el món ja no serà mai més tal com era abans. De fet no s’havia vist cap canvi d’aquesta magnitud des de l’invenció de la impremta i d’això ja en fa més de 500 anys.
La desaparició, sobre suport físic, del Boletín Oficial del Estado ha estat un cop fort pels que es resistien a pensar que hi havien encara coses intocables. El paper va cedint pas de mica a mica a les pantalles i, més aviat del que molts es pensen, a la tinta electrònica. La premsa, i tot el sector editorial, hauran d’adaptar-se ràpidament a una nova situació que, a hores d’ara, encara no sabem ben bé cap a on es decantarà, tecnològicament parlant.
Però el pitjor del cas és que el canvi no serà només un canvi tecnològic, haurà de ser forçosament també un canvi de fons, de continguts i d’enfocament de la informació. Arthur Koestler afirmava que «com més original és un descobriment, més obvi sembla després». Ara ens trobem davant d’un paradigma que sembla una obvietat ja d’entrada: la premsa del futur serà electrònica o no serà, per molt que els que ens estimem el paper ens encaparrem en voler-ho veure d’una altra manera.
El sociòleg francès Alain Touraine va dir una vegada que «la televisió ha creat un món esquizofrènic, en el qual entre l’individu i el fet global no hi ha res». El periodisme del futur, i també el del present, farien bé en començar a explorar aquest terreny immens. Els diaris, sigui com sigui el seu format, ens hauran de proveir de les eines necessàries per a poder fer el que la televisió sempre ens ha negat: ens han de donar l’oportunitat de pensar.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…