Ves al contingut principal

Benvinguts al futur

Amb el dia 7 de gener comença invariablement una nova comptabilitat de la vida. S’han acabat les festes i les celebracions, els dies de torrons i de cava, de compres i de regals. L’any inicia la seva davallada, un nou compte enrere, entre les fredors irrevocables de l’hivern. El passat està encara de cos present, el present va deixant petjades d’àngel sobre la neu macilenta dels racons de muntanya i el futur es troba en el seu punt més llunyà.
L’any se’ns presenta amb tota la seva cruesa, els dies lluminosos de primavera són només una promesa llunyana i l’estiu una hipòtesi sense gaire fonament. Aquest 2009 serà particularment dur, tothom ho sap i és profecia. Haurem d’aprendre a viure amb menys i, sobretot, a encarar el futur per un carrer més estret i més costerut. Per primera vegada comencem l’any restant en comptes de sumar i desitjant-nos els uns als altres que la providència ens deixi tal com estàvem.
La crisi ha enfosquit el panorama fins a extrems insospitats, però la vida, malgrat tot, haurà de continuar. El temps no s’atura per més que el resultat dels balanços sigui en números vermells. Aquest any es farà més necessari que mai aplicar la sentència de Guillem d’Occam, que ja al segle XIV deia que “no tenim perquè suposar l’existència de més coses que les necessàries”. Si sentim un soroll a la porta no tenim perquè pensar que és la crisi, pot ser simplement el gat que grata per entrar.
Evidentment si no tenim gat la cosa es complica, però la “navalla” d’Occam continua essent vàlida. Si no és el gat serà el gos, o el veí del segon primera que puja per demanar una mica de sucre. L’any 2009 haurem de passar-lo com puguem i el 2010 probablement també, la crisi sonarà per tothom i no només per tu. Mentrestant no ens compliquem la vida més del necessari, que tot plegat ja és prou complex. Intentar fer les coses més simples pot ser la primera lliçó d’aquesta crisi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…