Ves al contingut principal

Benvinguts al futur

Amb el dia 7 de gener comença invariablement una nova comptabilitat de la vida. S’han acabat les festes i les celebracions, els dies de torrons i de cava, de compres i de regals. L’any inicia la seva davallada, un nou compte enrere, entre les fredors irrevocables de l’hivern. El passat està encara de cos present, el present va deixant petjades d’àngel sobre la neu macilenta dels racons de muntanya i el futur es troba en el seu punt més llunyà.
L’any se’ns presenta amb tota la seva cruesa, els dies lluminosos de primavera són només una promesa llunyana i l’estiu una hipòtesi sense gaire fonament. Aquest 2009 serà particularment dur, tothom ho sap i és profecia. Haurem d’aprendre a viure amb menys i, sobretot, a encarar el futur per un carrer més estret i més costerut. Per primera vegada comencem l’any restant en comptes de sumar i desitjant-nos els uns als altres que la providència ens deixi tal com estàvem.
La crisi ha enfosquit el panorama fins a extrems insospitats, però la vida, malgrat tot, haurà de continuar. El temps no s’atura per més que el resultat dels balanços sigui en números vermells. Aquest any es farà més necessari que mai aplicar la sentència de Guillem d’Occam, que ja al segle XIV deia que “no tenim perquè suposar l’existència de més coses que les necessàries”. Si sentim un soroll a la porta no tenim perquè pensar que és la crisi, pot ser simplement el gat que grata per entrar.
Evidentment si no tenim gat la cosa es complica, però la “navalla” d’Occam continua essent vàlida. Si no és el gat serà el gos, o el veí del segon primera que puja per demanar una mica de sucre. L’any 2009 haurem de passar-lo com puguem i el 2010 probablement també, la crisi sonarà per tothom i no només per tu. Mentrestant no ens compliquem la vida més del necessari, que tot plegat ja és prou complex. Intentar fer les coses més simples pot ser la primera lliçó d’aquesta crisi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…