Ves al contingut principal

4 barretades per l’any 9 (4)

Els gironins vivim arrapats a la nostra ciutat, ens despertem cada dia per veure sempre el mateix paisatge i la mateixa gent, amb els seus vicis i les seves virtuts. A vegades el cel canvia imperceptiblement de color, els núvols dibuixen auguris lleugerament diferents i ens adonem que els ocells volen en direcció contrària, o que el mirall del lavabo, que dóna resposta cada matí a les nostres preguntes, de sobte ha emmudit. El nostre món és petit i, malgrat tot, quan el volem abastar amb les mans no podem.
Tanquem els ulls i en tornar-los a obrir han passat els anys, els núvols ens evoquen formes desconegudes i els ocells ja no parlen el mateix llenguatge que parlaven quan érem petits. Probablement la mort ens sorprendrà algun dia mirant-nos les mans, com hem fet sempre, com el primer dia que vam ser conscients del nostre cos. Els gironins ens mirem les mans i comptem els dits, meravellats d’obtenir sempre el mateix resultat, però les mans ens enganyen, no ens diuen la veritat necessària, la veritat esperada.
Perquè la veritat és que el temps passa, que res ja no és igual, que la vida és un tren d’alta velocitat desbocat, sense frens i sense destí. El temps de les nostres vides, lluny d’aquell temps abstracte dels estoics, ja no és el producte de la suma del passat, del present i del futur, sinó una mena de mortalla que ens acompanya per sempre, des del dia que vam néixer. Sabem que en el moment de la mort el nostre temps s’acabarà, s’aturaran tots els rellotges, els calendaris marcaran per sempre un mateix dia inacabable i la llum de la veritat brillarà per fi, però en els ulls dels altres.
Girona és una ciutat que un dia va sorgir del fang, en la confluència de quatre rius. Els seus carrers s’han inundat amb les seves aigües, les seves cases han suportat guerres i els gironins hem viscut, durant segles, entre els murs amarats d’història i d’humitat d’una ciutat assetjada constantment pels seus propis fantasmes. L’any nou no la canviarà, però nosaltres la mirarem com si fos per primera vegada, com si ens miréssim les mans brutes de fang i comencéssim a construir-la de nou pedra a pedra.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…