Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

Resum de l’any

Tot va començar un dia, ara farà cosa de dotze mesos. No sé per què el futur sempre s’entesta en voler estrenar-se el mes de gener, quan l’hivern folra de cristall els matins de la nostra vida. Els calendaris assenyalaven tossudament foscos dies de penitència, arrenglerats en llargues i obscures setmanes sense treva, just després del moment en què els tres Reis Mags de l’Orient ens acabaven de portar, en ofrena a la nostra ineptitud, deflació, desmemòria i desraó. Sembla mentida, però quan menys t’ho esperes, sobtadament, arriben les primaveres. A les rambles van florir momentànies històries d’amor, els carrers s’encatifaren de promeses i el cel, empedrat amb els mals auguris de l’hivern, s’esquerdà ràpidament a mesura que els dies s’allargaven. Foren dies de llibres i de roses, d’esperances i clarors, de pandèmies i d’avions que queien en el mar, però l’any continuà girant com una roda imparable, sumant metòdicament dies als dies. L’estiu esclatà amb la força de mils sols i el rei del…

[Joia]

"Pugem a poc a poc l'escala dels silencis / i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies / i se'ns omplin els ulls de blaves llunyanies. / Quan ja siguem a dalt, podrem parlar de joia."

(Miquel Martí i Pol, La Joia)

[dilluns d'oblit]

Un cel ennuvolat
és el mirall on s’hi reflexa
cada dilluns,
sense esperança
ni cap mena de rancúnia,
l’home dels ulls de vidre.

Demà, potser
s’esvairan totes les certeses
i brillarà novament,
en el cel de les derrotes,
la llum pàl·lida i remota
d’un oblit compartit.

La cova (un conte de Nadal)

Hi havia una vegada sobre la taula raconera d’un menjador, una cova excavada a ganivet en l’escorça tova d’una alzina surera. Rodejada de petits boscos de molsa, camps de sorra enfarinats i regats per rius de paper de plata, la cova era el centre del pessebre de la casa, un indret acollidor i feliç, il·luminat per la llumeta pampalluguejant d’una bombeta que imitava el foc d’una petita llar i a recés de les inclemències d’un cel de cartró i de cotó fluix que amenaçava permanent la integritat del conjunt. Era el centre d’un univers apamat i allotjava temporalment les cinc figures més ben treballades del pessebre, les que tenien dret a estar a cobert. Els llenyataires i els pastors, palplantats al seu davant, les miraven amb cobejança, perquè ells, amb la mateixa antiguitat en el negoci, no havien arribat mai a tenir dret ni a una petita barraca entre la molsa, només unes casetes minúscules per fer bonic en un racó i un paller de palla de pega. L’àngel anunciador, garratibat sobre la cov…

L'arbre

És un animal comdemnat, durarà pocs dies. La seva esperança era créixer en la vessant acollidora d’una vall de muntanya, sentint la fredor dels dies d’hivern i l’escalfor dels d’estiu. Els seus avantpassats van ser grans arbres, l’orgull dels boscos de coníferes; als peus de les seves soques neixien clapes de rovellons i per les seves branques hi corrien famílies senceres d’esquirols. Els humans passaven lluny, obrint camins i alçant murs. Però ara l’arbre es sap les hores comptades, es manté dret d’esma, carregat d’orles platejades i de boles de vidre de colors. Ja ha començat a perdre fulles, que com petites agulles verdes van caient al seu entorn. La dona de la familia dels humans les escombra amb paciència, es veu que per Nadal és tradició. L’estrella que el corona trontolla cada vegada que passa una mica d’aire. L’arbre va perdent forces, els seus braços es vinclen lentament i ja ha començat a sentir comentaris despectius al seu voltant. Amb el so estrident del televisor i l’espete…

L’home de la barba (un conte de Nadal)

L’home de la barba té ulls de pollastre i nas de rosegador. S’asseu des de fa uns dies a la cantonada del carrer, entre l’aparador de la joieria del barri i la botiga de comestibles. De bon matí ja hi és, quan encara no han obert les botigues i el sol impotent dels dies d’hivern no ha arribat ni a passar de puntetes sobre la vorera; i a l’entrada de fosc continua en el seu lloc, impertèrrit, amb quatre cèntims en un pot i la mirada perduda entre les cames dels vianants que passen. Fa vaixells de paper amb les restes dels diaris que la gent deixa en el contenidor blau del reciclat. Quan en té uns quants els posa en ordre de combat sobre la vorera. A vegades passa un nen i els escombra d’una revolada, però l’home de la barba els torna a posar a lloc, conscient del seu deure. De tant en tant algú deixa una petita moneda en el palmell de la seva mà i ell se la guarda per mantenir en un nivell adequat el saldo visible de l’almoina. L’home de la barba no té targeta de crèdit, ni telèfon mòbil…

[dilluns d'hivern]

Quan l’ombra glaçada dels dies esquerda la claredat dels calendaris.
Quan el silenci s’escola sense aturador, fent giragonses per la xemeneia.
Quan el vent ens recorda a glopades el trist destí dels que no ja no recorden.
Quan el sol és un ull mig aclucat darrere d’un campanar que prega.
Quan tot és llum i tot és tenebra, arriba l’hivern i és dilluns de desembre.

Teoria de l’evolució

L’esquelet de l’homínid més antic, que va viure ara farà cosa de 3,5 milions d’anys, es va trobar l’any 1974 a Etiòpia. Els membres de l’equip d’arqueòlegs el van batejar amb el nom de Lucy, en homenatge a una cançó dels Beatles, Lucy in the sky with diamonds. Segurament ara ja hi haurà qui comenci a considerar els Beatles contemporanis de Lucy, però aquell descobriment no deixa de ser sensacional perquè venia a corroborar, per si algun científic en dubtava, la teoria de l’evolució. Tanmateix encara hi ha gent que defensa la història de la creació de la Bíblia que ens explicaven a catequesi. Diuen que venim d’Adam i Eva, una possibilitat que no deixa de ser igual de certa que la lletra d’aquella cançó de la Trinca en la qual s’afirmava que venim de la patata i, posats a dir, podem pensar que tots plegats procedim d’una ameba primordial que, igual que l’heroïna d’Allò que el vent s’endugué, és va jurar a si mateixa que mai més tornaria a passar gana. La humanitat evoluciona, això és un f…

Això s’acaba

Tothom sap que un dia s’enganxa a l’altre i que el temps és relatiu per molt que algú s’entesti en pensar el contrari. El temps, convertit en una mercaderia de baix cost, gira vertiginosament a l’entorn de les nostres vides. Tothom sap que un any no és res més que una declaració d’hisenda, que un mes dura el que duren els diners de la nòmina, que les setmanes s’esvaeixen abans que arribi el diumenge i que els dies van a la seva, per molt que s’enganxin els uns amb els altres. Els hiverns es fonen per la Candelera, les primaveres s’encenen amb les primeres calors del mes de maig, els estius es comencen a rovellar amb les quatre pluges de finals d’agost, les tardors es glacen abans del pont de la Constitució i quan arriba el Cap d’Any ens mirem astorats al mirall com si algú ens hagués robat alguna cosa que era nostra, ens sentim estafats pel pas del temps que corre sempre al nostre davant com la llebre inassolible de les carreres de llebrers. Molt abans del que seria lògic ja s’encenen l…

Quan les hores

Quan les hores volen soles / per llargs camins de tardor, / quan el silenci es propaga / en la fusta del bressol, / quan la foscor va gronxant-se / en el ventre dels rellotges, / quan la pàtria és un somni / envoltat de fang i por, / quan el mar torna l’ampolla / i el cel ens fa ajupir el cap, / la setmana dura set dies / i tots es diuen dilluns.

Nació i nacionalisme

Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació? “El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que és el poble que depèn d’ella, per t…

Et recordo Amanda

A vegades recordo perquè crec que és el meu deure recordar, però en aquest cas el record va molt més enllà dels deures morals, de les militàncies cíviques i dels deutes històrics. Tots els que l’any 1973 ja teníem consciència de pertànyer a alguna cosa més que al curt reducte de l’horitzó gris que ens envoltava, ens vam sentir colpits per la tràgica sort de Xile, un país llarg i prim on les primaveres i les tardors queden invertides per la influència de l’estrella austral. Xile és una franja de terra americana banyada per les aigües de l’oceà Pacífic i que té l’honor, entre altres coses, d’haver estat la pàtria de Salvador Allende, de Pablo Neruda i de Víctor Jara. Aquests tres noms van cavalcar sobre les consciencies de tota una generació de joves catalans que en aquells moments miràvem cap a Xile amb esperança i admiració, perquè tots tres van ser víctimes, d’una manera o l’altra de la barbàrie totalitària dirigida des de lluny per la mà recargolada de Richard Nixon i beneïda des d’a…

[paraules]

“Els objectes no saben el seu propi material, els gestos no saben els seus sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Quantes més paraules ens permetin fer servir, més lliures esdevindrem.” (Herta Müller – Discurs a l’Acadèmia sueca)

[sempre dilluns]

Sempre formigueja un dilluns, com un presagi, / entre les branques d’un arbre nu que tremola. / Sempre és dilluns en el cor dels homes que miren / amb ulls de vidre els camins enfangats de somnis. / Sempre serà dilluns sobre aquells turons d’ambre / on encallen els ulls dels homes que somien.

El llibreter

Un llibre és un contenidor d’il·lusions, res del que passa entre les seves pàgines existeix realment. Les lletres són símbols gràfics, com una mena de senyals que suggereixen sons. Les lletres formen paraules, fonemes que en si mateixos no volen dir res, simplement ens remeten a imatges mentals preestablertes, idees que d’una en una són només animals solitaris en un oceà de neurones aquoses. Les paraules, quan es troben les unes amb les altres, conformen frases que exhalen un sentit relatiu. Les pàgines dels llibres s’omplen amb aquestes frases que, lentament, es van agrupant en paràgrafs i després en capítols, per arribar finalment a omplir el llibre amb, si més no, una il·lusió primordial. Hi ha una mena de gent que anem a la recerca d’aquestes il·lusions i això ens porta indefectiblement cap a uns indrets determinats de l’univers cultural que anomenem “llibreries”, establiments curulls d’estanteries carregades del producte de tres mil anys de civilització ininterrompuda. Les llibreri…

Moments de Girona

Una ciutat és la comunitat sobirana d’individus que se sotmeten a una mateixa llei i que per una raó o l’altra, per activa o per passiva, han decidit viure i conviure, contemporàniament, en un espai comú. Una ciutat són les persones i la llei que les regeix, però són també les cases i els mots que les habiten, són els carrers i les petges que deixem els seus habitants sobre la pols de les voreres, són els automòbils que circulen i l’alè fred que vola de boca en boca els dies d’hivern. Girona és l’indret on ens toca viure. Aquí hem après a ser el que som, hem ensopegat deu mil vegades en les vorades cantelludes dels carrers i de les places, hem relliscat sobre l’empedrat humit dels carrers foscos del barri vell i se’ns han enganxat les fulles seques de la Devesa a la sola de les sabates. Hem sentit tocar campanes amb repics de bronze, hem vist com passaven els trens en la llunyania i els avions que volen baix, per poder contemplar els teulats de la ciutat grisa, abans de posar les rodes…

Tu saps que avui és dilluns

Tu saps el nom de les flors / jo sé l’ordre dels dies / ell comprèn el sentit dels camins / nosaltres caminem entre les fulles / i el sol surt entre els núvols / per posar ordre entre les flors / i aprendre el sentit dels dies / perquè tu saps que avui és dilluns / i que demà serà un altre dia.

La dignitat

Que la paraula “res” existeixi no demostra que el no-res sigui en realitat alguna cosa. Les paraules són eines que utilitzem per a expressar pensaments, que existeixen independentment de les paraules que utilitzem per a expressar-los. Molt sovint exigim “fets i no paraules”, sobretot quan les paraules es poden contradir amb els fets. Però alguna vegada passa que les paraules prenen protagonisme per davant dels fets, com ara mateix en què la societat catalana, alarmada pels fets, exigeix el respecte a la paraula. En aquest país ens trobem en una situació insòlita de la qual difícilment en sortirem indemnes tots plegats. El Parlament de Catalunya fent ús de la seva sobirania va aprovar, fa ja tres anys, una llei fonamental: l’Estatut de Catalunya. Les Corts espanyoles, després d’un debat en què es van retallar diversos apartats d’aquesta llei, la va aprovar. El poble de Catalunya va referendar l’Estatut i el Rei, el Cap de l’Estat, la va signar solemnement i es publicà en el Boletín Ofic…

El virus

Els virus són éssers diminuts que es passegen impunement una mica per tot arreu. Salten d’un cos a l’altre, muten i es reforcen. A vegades quan es veuen assetjats es reclouen, hivernen, però no acaben de desaparèixer mai del tot. Malgrat la seva talla submicroscòpica, els agents infecciosos existeixen i viuen entre nosaltres. Els agrada els ambients càlids i es mouen amb més comoditat si el cos que els acull no acaba de ser conscient de la seva perillositat. “Virus” prové del llatí i vol dir “verí”. De virus n’hi ha de moltes menes i afecten a qualsevol tipus de vida cel·lular. Cada virus té un mètode diferent d’escampar-se i pot arribar a ser letal, provocant epidèmies i pandèmies. La medecina ha desenvolupat vacunes i tractaments que, amb més o menys eficàcia, intenten pal·liar els atacs continuats contra la integritat física dels éssers humans, sobretot dels que paguem impostos o que ens paguem, a més, els serveis d’una mútua. Però els virus més nocius són els que habiten en el cerve…

Novembres (Hot Mikado / Novembres)

Novembre és un mes de paisatges infinits que semblen esboçats amb mà tremolosa i llapis de carbonet. Els camps llaurats sota un cel de plom s’estenen flonjos com les hores, les fulles que cobreixen les voreres remoregen tons de blues sota els nostres peus i la foscor inquietant de les tardes envaeix els cors de melangies sense fi. Novembre és un estat de la matèria i una qualitat de l’ànima, corre per les nostres venes com un fluït espès i ens empeny cap a indrets on volem sentir-nos més segurs. Dissabte passat el Teatre de Salt va ser un d’aquests indrets feliços. Sobre el seu escenari es desenvolupà l’enfollida història del Hot Mikado, inspirada en l’opereta satírica The Mikado de Gilbert i Sullivan. Catorze actors, cantant, ballant claqué i tocant tota mena d’instruments van fer aplaudir a un public entregat exactament 23 vegades. Els membres de la companyia del Watermill Theatre semblava que s’ho passessin molt bé i els espectadors també. Poques vegades es pot trobar tanta unanimit…

La importància de recordar l’Ernest

Recordo que aquell matí de novembre em vaig quedar glaçat quan vaig escoltar a la ràdio la notícia de la mort, increïble mort, de l’Ernest Lluch. Encara em puc veure a mi mateix mirant-me al mirall amb el rostre atònit, mut. Recordo que les cames em van dur per pura inèrcia a passejar el gos, encara de nit, fins a Torre Gironella. Recordo el cel i les estrelles, i recordo també el campanar de la catedral de Girona sorgint sobre la muralla, entre les branques ja nues dels arbres. Recordo aquelles estrelles i un silenci profund que no sé ben bé d’on sorgia i que va durar moltes hores. Recordo el silenci d’en Quim Nadal, el llarg silenci de l’alcalde presidint una concentració de ciutadans a la plaça del Vi. Recordo les mirades, recordo els rostres. Recordo la paraula “amic” que travessava l’aire de boca en boca. Recordo les abraçades i les llàgrimes furtives, però recordo sobretot una tremolor a les cames que no m’abandonà en tot el dia, probablement perquè per fi havia comprès que la hi…

Ferrari

La velocitat sempre ha estat una qualitat molt apreciada en les societats modernes. De fet el món de la tècnica, sense haver de plantejar pràcticament cap qüestió de fons, l’únic que ha fet en els darrers 150 anys és inventar màquines que han accelerat el ritme de les tasques habituals dels humans. Eines per a treballar amb més rapidesa, utensilis domèstics que agilitzen les tasques quotidianes, aparells que pensen molt ràpidament i màquines per a traslladar-se i transportar més veloçment. La velocitat ens ha canviat la manera de viure, ha regirat els hàbits, ens ha empès a noves fites i ha glorificat nous herois. El món ja no és el que era, la velocitat ho ha canviat tot, fins i tot els costums i els valors ara ja no es poden entendre a la pausada velocitat del caminant. El cosmopolitisme imperant ens fa contemplar la realitat amb uns altres ulls, a través de les finestres d’un tren d’alta velocitat, dels ulls de bou d’un avió a reacció o del parabrises d’un Ferrari descapotable. Senti…

Manca d’espai i excés de discurs (Platz Mangel)

Una de les característiques més inquietants de l’art modern és la gran distància que hi ha usualment entre el discurs que se’ns ofereix i la realitat que planteja. Els artistes contemporanis fomenten cada vegada més aquest distanciament perquè, entre altres coses, s’hi senten més segurs. En el món actual, assetjat per tota mena d’esquizofrènies reals o imaginàries, passa una mica el mateix que en les societats primitives, que al boig se’l considerava sagrat i intocable. Massa sovint veiem exposicions on el catàleg cobra un protagonisme molt per davant de l’obra en si mateixa, perquè els quadres que han penjat a les parets de la galeria en realitat no són res de res. Això sí, el catàleg està farcit de pàgines i pàgines o se’ns intenta explicar l’inexplicable. Un simple traç negre sobre blanc pot simbolitzar tota la història de la humanitat i quatre taques de pintura caigudes a l’atzar sobre la tela volen condensar completament el sentit de la vida sobre el planeta. I ningú gosa dir res, …

La fi del món, una vegada més

En un passat remot, quan encara no existien ni els mòbils de segona generació, el dia de la mala sort solia caure en dimarts i tretze. Els àugurs asseguraven que durant aquelles 24 fatídiques hores podia succeir qualsevol cosa. No et podies casar, ni embarcar, ni fer cap activitat de risc, com a molt sorties al carrer i miraves cap al cel amb una certa recança, no fos cas que precisament aquell dia et caigués a sobre la ferralla d’un satèl·lit soviètic i et xafés la barretina. Amb l’arribada de les noves tecnologies, i probablement per a constatar que el món malgrat tot avança, es va passar del dimarts al divendres. La googlelització universal ens ha portat fins i tot a avançar la data de les nostres supersticions. Però no en teníem prou amb aquest canvi, sinó que a més, encara ho havíem de fer tot una mica més tenebrós i exagerat. Divendres 13 té ressonàncies de pel·lícula gore, de sang i fetge, i quin dia millor que aquest per a presentar tota mena de productes adients al tema. Aquest…

El mur

Ara ja amb prou feines ho recorda ningú, però molts dels presents van viure en una època en què si alguna certesa teníem era que el mur de Berlín existiria per sempre. De fet probablement érem els mateixos que uns anys abans també havíem arribat a pensar que el general Franco viuria eternament. Però arribà un dia en què una pesada llosa caigué damunt del dictador i també un dia en què el mestre Rostropóvitx interpretà l’Himne a l’alegria en un improvisat concert davant mateix de les runes del mur. El mur separava voluntats, somnis, anhels i vides, i fou, durant gairebé trenta anys, una ferida oberta en el cor del vell continent. El règim comunista de l’Alemanya de l’Est l’alçà el 13 d’agost de 1961 amb els mateixos materials que després servirien per enterrar-lo definitivament. És el que tenen els règim totalitaris, la seva pròpia essència, el fluid vital que corre per les seves venes, acaba essent un verí poderós que els destrueix sense remei. Vint anys després el món ha canviat, el ma…

La innocència de ser un mateix (Nixon-Frost)

En les tragèdies arcaiques, les dels grans herois, sempre hi ha dues forces en conflicte equivalents. Són mons de l’ànima humana, però habitats únicament per certeses. Diuen que tota la filosofia moderna consisteix només en notes a peu de pàgina dels clàssics grecs i probablement la història de les relacions humanes, i de la seva controvertida relació amb el poder, també. Més enllà de la tragèdia, la vida és una recerca constant; el secret consisteix en saber el que es busca. Richard Milhous Nixon sabia el que volia i ho va aconseguir. Fou president dels Estats Units, elegit i reelegit, però el seu nom anirà sempre lligat, sense dissociació possible, amb un escàndol d’espionatge que el dugué a la renuncia després d’una llarga agonia política. Nixon, com un personatge de tragèdia, es debaté durant llargs mesos contra l’evidència que el condemnava, però ell mai reconegué la culpa, com de fet fan sovint els que utilitzen el poder com a coartada. El dia de la seva dimissió va sortir amb el …

L’ocàs del periodisme

Mentre ens espolsem les enganxoses engrunes de l’esmorzar de la barbeta sobre el diari del dia, cada matí assistim a l’ocàs definitiu del periodisme modern, del periodisme tal com l’hem entès fins ara. L’esfondrament del mercat immobiliari ha arrossegat en la seva caiguda als diaris que vivien fonamentalment de la publicitat que generava el totxo, però, a més, ara es troben també que les noves generacions, avesades a les tecnologies digitals, no volen anar al quiosc a comprar el diari. Vivim en una època de grans canvis de la qual no sempre en som prou conscients. Ara tots els que ens connectem a Internet som creadors d’informació en potència. El tombant de segle havia de portar inevitablement un canvi de paradigma social que estem vivint amb molta intensitat i que, com en tots els canvis, no sabem com acabarà. Després d’un ocàs arriba generalment una nova albada, però en aquests moments ja comencem a anar a les palpentes i la nit s’espera que sigui llarga. Abans la memòria era un obje…

Quatre paraules sobre la corrupció

Tristesa és el contrari d’alegria, és com una mena de patiment de l’ànima que ens fa caminar amb el cap cot i amb el cor encongit, i és el primer que em ve a la ment quan vull explicar-me el concepte “corrupció”. Tristesa per una societat, la nostra, que ho ha assumit com un fet inevitable. La corrupció s’ha estès per tot el teixit social, encara que només aflora quan va lligada a la política, però de corrupció n’hi ha de moltes menes i tots n’hem estat testimonis, víctimes o col·laboradors necessaris alguna vegada. Vergonya és el següent que em puja a la cara. Tot i que no és únicament un sentiment de culpabilitat perquè se’n pot tenir encara que se sigui innocent. Sento vergonya pel meu país. Ara és difícil d’explicar, però als anys setanta del segle passat, quan sortíem al carrer per cridar “Visca Catalunya!” en aquest crit hi sentíem implícit un concepte de país modern i avançat, fonamentalment just i democràtic, on la corrupció del franquisme hagués passat definitivament al cubel…

L’amor és la nostra mentida (Love is my sin)

Els humans som éssers fràgils que sorgim de la foscor i que tornem sense remei cap a ella. Només ens queda el consol de l’amor, de la poesia i del coneixement. Paradoxalment el coneixement ens mostra cada dia paisatges més àrids i desconeguts, la poesia ens recorda constantment el nostre destí i l’amor ens xiuxiueja a l’orella que res no és veritat, que tot és mentida. Però l’amor, malgrat tot, és el que ens fa viure i aquesta és en el fons la seva gran veritat. Peter Brook, un vell amic de Temporada Alta, ha volgut parlar-nos d’amor en el recinte gairebé nu d’un escenari, recolzat en dos actors magnífics, un músic que fa sonar l’acordió fins i tot sense notes i la veu potent de William Shakespeare i els seus Sonets, on el vell bard immortal va voler deixar-nos dit que més enllà de l’amor res no és possible. Els Sonets són una finestra a través de la qual ens aboquem a la joia de la passió, a les fúries del desengany i a les urpades del temps que ens venç. El temps és abstracte, és frui…

Girona a la tardor (J.M. de Sagarra)

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.

El futur és ara

Nietszche postulava una concepció filosòfica del temps en la qual el món s’extingia constantment per a tornar-se a crear. I tot tornava a esdevenir-se de la mateixa manera. L’any que ve per aquestes dates estarem immersos en campanya electoral al Parlament de Catalunya. Vindran els mateixos partits de sempre amb els mateixos discursos, haurem de votar amb la mateixa norma electoral de sempre, tots guanyaran, ningú no dimitirà i el país molt probablement anirà fent, malgrat ells i malgrat nosaltres. “Ara no és el moment”. No sé qui va ser l’autor d’aquesta fòrmula magistral amb la qual els polítics catalans sempre han trobat la manera d’excusar-ho tot, però si cobrés drets d’autor ara ja seria milionari. Tot s’ha de canviar, però “ara no és el moment”. Mai no és el moment perquè en el canvi –amb tota la raó del món– ells s’hi veuen inclosos. Mai no és el moment perquè el mapa polític està embastat de tal manera i és tan fràgil, que res no pot canviar si no volem que tot canvïi. Després d…

Viure Girona

(Per A.C., que aquest divendres mereixeria guanyar un premi)
De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres. Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, ca…

Un matí de dilluns

Un matí de dilluns, sense cara i sense esperit, em grata el clatell amb les ungles d’un temps exhaust i maleït. Un matí de dilluns, sense ànima ni delit, em commou les entranyes i m’empeny cap a l’ombra o el desdit. Un matí de dilluns, orfe de memòria i d’oblit, m’omple de presagis i cabòries, i d’històries sense sentit.

La ciutadania i la política

Els humans, igual que les formigues, hem après a viure en societat. En general acatem les lleis que ens imposem a nosaltres mateixos, acceptem de bon grat normes morals de tota mena, paguem impostos directes o indirectes i, fins i tot, obeïm les normes de trànsit. Deixem en mans dels metges la nostra salut, en la dels advocats la defensa dels nostres interessos, en mans dels mestres l’educació dels fills i en la dels nostres representants polítics la gestió d’aquesta societat cada vegada més complexa i acomplexada. D’alguna manera hem anat abdicant de tota una sèrie de drets i responsabilitats que lògicament ens pertoquen com a individus, i les hem transferit a la societat en el seu conjunt. Els polítics, igual que els estruços, han anat amagant el cap sota l’ala, mentre covaven ous cada vegada més grossos i més durs. La ciutadania s’ha allunyat tràgicament de la política i la política ha quedat relegada a una pràctica elitista, només accessible per a uns quant iniciats. Arribats a aque…

[Cohélet]

“Els rius corren cap al mar, / i el mar mai no s’omple; però els rius no cessen / d’anar sempre al mateix lloc. / Les paraules són pura rutina, / i no val la pena de parlar; / l’ull no s’acontenta del que veu / ni l’orella del que sent. / Allò que ha passat tornarà a passar, / allò que s’ha fet tornarà a fer-se: / no hi ha res de nou sota el sol.” (Eclesiastès – Reflexions de Cohélet, fill de David i rei de Jerusalem)

Diguem sí

Diuen que tots som fills de la nostra època. Portem en la sang els sons, les idees i els somnis de la nostra generació, o sigui: els sons, les idees i els somnis que es van produir durant els anys en què les nostres neurones anaven de gresca una nit sí i l’altra també. Les neurones, durant aquest curt lapse de la nostra vida, queden imbuïdes per tot això i després ja són incapaces d’assimilar res més. El nostre bagatge generacional és tan feixuc que arriba el dia en què hem de comprar un monovolum per encabir-ho tot. Generalment ens passem la resta de la vida amb el llavi inferior en flàccida posició i repetint, en forma de lletania, les mateixes paraules i les mateixes consignes com si fos el més normal del món, com si res no hagués canviat. No tothom és igual, evidentment, sempre n’hi ha d’altres que es queden bavejant davant del televisor com un Homer Simpson de pacotilla, mentre els seus fills s’enfilen per les parets escopint gargots amb un esprai i xisclant com uns posseïts pel …

Woyzeck

En el començament del principi el món sencer estava buit, era com un cel de dissabte en el qual hi hagués bufat sense descans la tramuntana. Una tramuntana que en comptes d’omplir-lo d’un blau intens, hagués esborrat per complet els tons i els matisos. Una tramuntana tardoral que empenyia cap al Teatre Municipal de Girona una història dibuixada amb llapis de carbó, amb tons grisos de caserna, o amb gris mineral, de mina sud-africana i de raval proletari. Aquell dissabte al vespre era com si el món hagués esdevingut un bol de llet capgirat, posat de bocaterrosa, habitat només per un ésser solitari i trist. Era el Woyzeck d’abans i el del després, el de la derrota i la desesperança, el Woyzeck d’ulls esbatanats i gestualitat de fusta. Un Woyzeck retallat contra un fons cendrós i pampalluguejant, un Woyzeck de mirada perduda i ulls esporuguits de titella. Aquella tarda de dissabte ella ballava amb un altre, era bonica com el pecat i Woyzeck, per un instant va veure un cel en els seus ulls,…

Oh!, octubre...

Octubre és el temps de les primeres fredors i dels cels delerosos. Temps de bolets, de fulles seques i de torxes de matinada. Temps d’ombres creixents i de llums minvants. La gent viu instal·lada en el present, però mira cap enrere. El futur, quan arribi, apareixerà com una plantofada a la cara. Però mentrestant octubre va lliscant sota els nostres peus, com una cinta sense fi i sobre els nostres caps com la darrera escena d’una pel·lícula en la qual ja es comencen a intuir els títols de crèdit. Octubre és temps de revolucions pendents i de revolucions diferides, d’ombres fugisseres en els replecs del poder. És temps de començar a plantejar-se què fer amb els fems acumulats a les granges. És temps de comptar beneficis i d’amagar deutes sotes les catifes. És temps de rentar-se les mans i de posar-se desodorant sota les aixelles, tot cantant cançons patriòtiques, sigui de la pàtria que sigui, i d’embolcallar-se amb els colors de la bandera, sigui la bandera que sigui. Octubre és temps de …

[ponent]

“He navegat com Ulisses pel noble mar que separa, / amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur, / l’illa de l’últim adéu, on es va inclinà el meu migdia, / i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.” (Carles Riba – Elegies de Bierville)

Nacional 2.0

La realitat és incòmoda, tothom ho sap. Sempre és preferible una bona mentida que passi pel dret, que una veritat entravessada. Vivim en una societat moderna, fonamentada en la creença, exposada en el seu moment pels teòrics del nacional-socialisme, que una mentida repetida mil vegades acaba esdevenint una veritat inqüestionable. El senyor Aznar, abans, durant i després del seu mandat com a president del govern ho va posar en pràctica amb un èxit considerable. Sembla ser que en el ministeri del ram de les obres públiques, el pas dels polítics del partit popular –inspirats per les lletanies de Herr Goebbels– va deixar una empremta que ha fet escola. Magdalena Alvarez va ser una digna continuadora de la tasca del senyor Alvarez Cascos i ara sembla ser que la cosa continua igual. Després d’anys i panys d’oblits i humiliacions els gironins continuem amb una carretera nacional que fa pena, però el sorprenent del cas és que sobre el paper ja està tot arreglat i ben arreglat. El ministeri acab…

Els patriotismes

El 12 d’octubre a Girona sempre havia estat una jornada de mirar cap al cel amb desconfiança. Els gironins sabíem per experiència que si algun regal ens havia de caure dels núvols aquest dia, era molt probable que fos en forma de ruixat i d’aiguat. Ara, amb això del canvi climàtic, les sequeres persistents i els capricis dels homes del temps de TV3 –que alguna responsabilitat hi deuen tenir a veure–, aquests dies d’octubre encara ens els passem en mànigues de camisa. Durant la transició, una època molt remota que ara costa molt d’explicar als més joves, els que vam recolzar la idea d’aprovar una nova constitució per a Espanya –que érem la gran majoria– ens vam deixar clavar tres llufes importants a l’esquena que hem hagut de suportar, amb una coïssor considerable, durant tots aquests anys: l’himne i la bandera de la monarquia borbònica i el dia de “la Raza” o de “la Hispanidad” reconvertit ara en la “Fiesta Nacional de España”. En el fons tampoc és que m’importi gaire, perquè amb el dec…

[fragilitats]

“Prada oferta a aquells que lluiten, / desig tensat després del llamp, / aquest cos sense escalf s’atura, cau / i retorna als seus brots, / sobre l’aire de recances immenses.” (René Char – traducció: Vinyet Panyella)

Acabem amb la cultura!

Vivim en un país on la majoria pensa que la cultura és prescindible, que simplement serveix per a fer bonic i per a poca cosa més. Els ministres –o consellers– de cultura són personatges triats per quedar bé en les inauguracions oficials i per fer bonic en la foto de grup el dia de la presentació del govern, o bé simplement són ombres patètiques, individus amargats pel fet d’haver de dir que no tot el dia a la llarga corrua dels que, amb raó o sense, es dediquen a pidolar davant la porta del seu despatx. Desenganyem-nos, la cultura només és cosa de museus i de grans edificis, d’arxius voluminosos i de biblioteques fosques, de reductes universitaris on la gent investiga per pur plaer intel·lectual i perquè probablement no tenen millor cosa a fer. La cultura és cosa de sospitosos habituals, gent obscura, de mirada recargolada i de vicis reprobables, dilapidadors de mena, addictes a totes les drogues, descreguts, vanitosos i, sobretot, poc agraïts amb la mà que tan generosament sempre els…

Els deserts de la memòria (Alaska i altres deserts)

(Cròniques de Temporada Alta 2009) -
Anar de teatre a Girona un diumenge a la tarda és com submergir-se en un món paral·lel. Una remor de gavines i gossos en la llunyania ens transporta directament d’un paisatge de cases i temples que semblen d’atrezzo, a la sala La Planeta en un escenari on aquest atrezzo esdevé un hospital a la vora del mar, el dia en què una dona es desperta d’un estat entre la vida i la mort, entre el conegut i el desconegut, que és precisament el territori que Harold Pinter, l’autor, vol explorar. Una llum freda de sanatori es projecta sobre un llit solitari, vint-i-nou anys després del dia en què ella es va aturar. Però no tot s’aturà en ella, Deborah va continuar habitant en una mena de desert, una Alaska de la memòria, un indret on tot queda congelat. Ella continua encara imaginant-se ballant en un espai recòndit on sempre serà adolescent i, amb la veu de la Cristina Cervià, pregunta al doctor que l’ha despertat: «...però vostè em va veure amb llàgrimes als ulls…

[NOCTURN AMB SALZES}

(Vinyet Panyella) : “Entrebancada nit / ombres i somnis dels salzes / cercles tancats en esferes obscures / vida antiga dels llacs. / Sóc paisatge estricte hostil a la claror / brancam ferit de la copa a l’arrel. / Galopen cavalls negres entre renills de queixa. / L’udol dels llops revé en el clam de la lluna.”

Els pillets

De tothom és sabut que la cultura catalana és un objecte preuat, però fràgil. Com aquells gerros de la besàvia que guardem en una lleixa, sempre exposats a un trontoll inesperat, a un cop de colze sense voler o l’assistenta equatoriana que va i decideix un dia netejar-los amb Glassex. Però tot sovint oblidem que els gerros també serveixen per a dipositar-hi coses a dins: les claus de la segona residència, les accions de Telefònica o aquells diners que s’han estalviat d’aquí o d’allà i que sempre reca portar-los al banc per allò tan incòmode dels impostos. La cultura catalana és una gran col·lecció de gerros, uns de buits que gairebé només es guarden per qüestions sentimentals, o per “ves a saber tu si un dia...” i d’altres de plens, molt plens, gairebé com aquells de la cova d’Alí Babà. Generalment aquests darrers estan guardats per sacerdots d’una casta d’intocables, que poden exhibir en els seus cognoms un arrelament en la burgesia local de més de dos-cents anys. Són gent que han con…

[Woolf]

Leonard Woolf era un home obsessiu i metòdic, cada dia de la seva vida adulta havia apuntat tots els detalls quotidians en un diari. El 24 de març de 1941, la seva dona –Virginia– es va omplir les butxaques de pedres i es submergí en el riu Ouse. Aquell dia en seu diari, segons explica la seva biògrafa, Leonard va apuntar el nombre de quilòmetres recorreguts amb el seu automòbil, però el paper va quedar marcat per una taca de color groguenc, que tan podria ser de cafè com d’una llàgrima. Fou l’única taca en un diari d’anotacions immaculades.

30 de setembres

“Tal dia com avui” sempre és una bona manera de començar un article quan no et passa res millor per la mollera, i avui m’he llevat amb el cap espès. M’he posat a repassar tot el que podia haver succeït en un 30 de setembre i m’han sortit unes quantes coses. No sé si vostès ho sabien, però “tal dia com avui”, l’any 420, va morir Sant Jeroni. Fins ara no m’havia preocupat pel tema, serà que sempre m’ha fet angúnia felicitar algú pel fet que en determinada data escalivessin a el seu patró. Probablement celebrant que Sant Jeroni havia estat l’autor de la "Vulgata", la primera traducció de la Bíblia al llatí, el 30 de setembre de 1452 Gutemberg publicà el primer llibre extens amb tipus mòbils –la Bíblia de 42 ratlles a 2 columnes–, canviant d’aquesta manera el curs de la història de la cultura i probablement de tot plegat. Mozart estrenà a Viena, el darrer dia de setembre de 1791, "La flauta màgica", una òpera que trasbalsà també la història de la música. L’any 1888, apro…

La ciutat oculta

Girona és una ciutat-iceberg, sempre ha volgut mostrar-se, però a la vegada sempre ha ocultat més del que ensenya. Els carrers del barri vell amaguen tota mena de coses, però els de la Girona nova encara més. Carrers, places i barris sencers desapareixen sense deixar rastre dels mapes turístics. Vila-roja, Font de la Pólvora, Germans Sàbat, Can Gibert del Pla, Santa Eugènia formen part d’allò que ara podríem anomenar novament “la Girona grisa i fosca” que adjectivà el poeta ja fa un munt d’anys. I, malgrat tot, aquesta massa oculta existeix i persisteix, és desplaça a través del temps i, contra la seva estructura sòlida hi xoquen els titànics de la memòria l’un darrere l’altre. Però la ciutat no és només matèria, amb els seus habitants passa exactament el mateix. Alguns mostrem la cara en públic, amb més o menys fortuna, amb ganes o sense, però molts altres l’oculten, o simplement no poden ensenyar-la. Uns perquè s’amaguen deliberadament i altres perquè els amaguem nosaltres. A Girona h…

Demà serà un altre dia

En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l’Organització Mundial de la Salut. Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d’erudits i d’artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s’obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l’any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en l…

[dilluns]

El temps comença a esgarrapar amb les urpes de dies carregats d’urgències i angoixes. Els núvols deixen caure gotes amb la cadència d’un metrònom i les paraules cauen dels arbres i floten en els recs. En un dia qualsevol, com avui, pot començar novament tot plegat. És setembre, és dilluns i la vida continua fins i tot sense nosaltres.

Sobre el teatre, l’art i altres fruits de tardor

La tardor ha arribat definitivament, les fulles cauen dels arbres, la llum s’esmorteix, la cua de l’atur augmenta dia a dia, i les banderoles de Temporada Alta han aparegut penjades pels carrers. Però aquest any ens arriben amb un missatge visual potent, un meló obert amb forma de vagina que ens dóna a entendre que l’origen del món és el mateix que el de la comèdia, que tot té, com a mínim, dues lectures possibles i que el teatre es reprodueix pel contacte i pel gust. La tardor ha arribat, mal ens pesi, els núvols passen amb més coratge i les fulles cauen... Ai no, que això ja ho he dit... però és que fins i tot cauen del Niu de la Rambla de Girona, una arquitectura efímera arrebossada amb fulles seques, que allotja artistes contemporanis. I això ens porta a una nova doble lectura, perquè l’art modern no seria res sense aquesta mena de dobles interpretacions, sense el doble llenguatge que li permet sobreviure quan un dels dos falla. La tardor ja és aquí, benvolguts lectors, l’aire ja co…