Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2008

El carrer dels malalts

Juli Garreta i Arboix va néixer a Sant Feliu de Guíxols i se’l considera un dels compositors de sardanes més eminents. Compaginà el seu amor per la música de cobla amb una dedicació professional al ram de la rellotgeria, en una època en què els rellotges, si s’espatllaven, encara es portaven a reparar. Va morir en el seu poble l’any 1925, quan es començava a urbanitzar la zona de l’eixample a l’alçada de l’estació del ferrocarril, i l’ajuntament li adjudicà un carrer.
És una via urbana estreta i discreta, paral·lela a la carretera de Barcelona i que va del carrer La Salle fins a la ronda del Pare Claret, un carrer una mica més ample, que abans de la Guerra portava el nom del Doctor Robert i que a partir de l’any 1950 va veure substituït el “Pare” per un “Sant”, a causa del canvi d’estatus del senyor Claret. És el que passa amb els religiosos, que fins i tot després de morts poden continuar prosperant en l’escalafó social.
Just a la cantonada de Juli Garreta amb Pare Claret, es conserven…

L'art que no està en crisi

Hi ha un indret on l’art contemporani i les altes finances es toquen, com es toquen la punta del dit del creador i la de l’home en el punt central de la capella Sixtina. En les pàgines de color salmó dels diaris econòmics es parla sovint d’art. Són inversions segures, sobretot quan es tracta d’art contemporani i es compleixen unes quantes condicions.
Primera: l’artista ha d’estar viu i a disposició del mercat, ha d’estar disposat a participar en els circs mediàtics on es reparteixen les cartes d’acreditació com a creadors incontestables.
Segona: l’obra de l’artista ha de ser inintel·ligible, no val cap forma d’art que pugui ser compresa a primer cop d’ull per un profà. L’obra de l’artista contemporani només pot ser compresa a través del crític.
Tercera: els preus de mercat de les seves obres han de ser alts, escandalosament alts, de tal manera que puguin ser inclosos en els inventaris de les grans societats com a actius patrimonials. Actius que, amb l’ajuda dels crítics, s’inflen com glo…

No al pavelló de la Devesa

Tots els que d’alguna manera o l’altra veiem reflectides sovint les nostres opinions en el diari, acabem enterrats en la profunda foscor de les hemeroteques. Igual que de les coves del paleolític, un no en surt fins que somriu amb la gràcia incomparable de les calaveres. El temps s’ho acaba menjant tot, només queda la informació que portes gravada en els ossos i l’ADN dels papers de les hemeroteques, la resta només és pols i fulles dels arbres que cauen per convertir-se en humus.
De tota aquesta batalla entorn de la Devesa de Girona al final no en quedarà res més que fullaraca d’hemeroteca i un monument de formigó a major glòria de l’esport, al bell mig del parc urbà més important d’aquest país. Evidentment serà un monument formós, que respectarà l’entorn i que s’alimentarà d’energies renovables. Proposo que, en honor als que l’han planificat i que el construiran, porti inscrita aquesta frase en el seu frontispici: “Deliberando saepe perit occassio”.
“Deliberant sovint es perd l’ocasió”…

[cultura]

“A la zoologia, el Mediterrani hi oposa constantment la Cultura –amb majúscula, perquè no hi hagi equívocs. L’equívoc podria provenir de creure que la cultura és cosa de llibres, de papers, d’universitats i de conferències. No. La cultura és cosa de la vida, de la vida de cada dia, de bondat, d’hospitalitat, de tolerància, de comprensió.”
(Josep Pla- Les hores)

Temps de somnis

La setmana comença amb previsions de fred i els dies es van escurçant. La vida avança per camins de tardor. Passaran aquestes hores, com passa el dolor, però mentrestant les nits seran llargues i els camins s’ompliran de nit. Només compto amb la teva llum, amb la llum de tu que em llegeixes i que em dius que, malgrat tot, la nit és una oportunitat pel somni.

El carrer Ciurana

L’eixample de Girona és un conglomerat estrany de racons sense història. Sembla com si el pas del temps hagués quedat enterrat sota una capa d’asfalt i de ciment, de canalitzacions i de cables. Rodejats d’edificis excessius, que roben l’aire i la llum, els espais urbans malden per sobreviure entre excrements de coloms i de gossos, entre els esputs dels escombriaires i les escopinades dels adolescents, entre els crits de les gavines i els xiscles de les col·legiales.
El carrer Francesc de Ciurana és un d’aquests paisatges anodins, sense una personalitat definida i sense finalitat pràctica com a via urbana. És un simple contenidor d’edificis, dibuixat absurdament en diagonal per sobre d’una trama amb vocació més aviat regular. Neix just a la cantonada on planta el seu aparador la Llibreria Montserrat i mor en topar contra el gran mur de ciment prefabricat de l’edifici de Telefónica. Amb aquesta mena d’edificis la companyia ens ensenya el seu rostre real.
Però just abans d’arribar a aquest…

[els vius]

“Els vius són l’únic recurs dels morts. Per ells, els nostres pensaments són els únics camins del dia. Ells, que ens van ensenyar tant; ells, que sembla que ens hagin llegat el seu lloc amb totes les oportunitats que això implica... És just i digne que els acollim pietosament en les nostres memòries i que beguin una mica de vida en les nostres paraules.”
(Paul Valéry – discurs de relleu de la càtedra d’Anatole France a l’Académie française)

General de cos present

Avui fa 33 anys que va morir i encara sembla viu. Jo vaig ser testimoni d’aquell dia i puc dir que vam sentir una gran sensació alleugeriment, perquè havíem arribat a pensar que el general viuria encara uns anys més o uns mesos més, i quan ets jove el temps té un altre valor, qualsevol afegit a la pròrroga és una agonia. El general va patir una llarga agonia i finalment va morir, just el dia de l’aniversari de Primo de Rivera i exactament 23 mesos després de la mort de l’almirall Carrero Blanco, però la seva ombra i el seu nom encara sobrevolen constantment sobre els nostres caps. Cada vegada que obrim un diari sorgeix com una mosca vironera.
El dictador era un home gris, de discurs monòton i mà tremolosa, d’esperit revengista i cruel. El règim que fundà era injust i totalitari, fou una època trista, de grans silencis i de profundes buidors, que es defineix bàsicament per tot el que no fou i pel que no ens van deixar ser. Foren 40 anys marcats per les absències, per molt que els seus a…

La plaça dels perns

És un quadrilàter lleugerament irregular en la confluència de tres carrers de l’eixample gironí: Joan Maragall, La Salle i Francesc Ciurana. Rodejat de circulació vial per tots costats, es defensa com pot de l’agressió mecànica dels vehicles amb una tanca de fusta. Un grapat de criatures hi juguen quan surten del col·legi, vigilades de prop pels seus pares, mentre els repartidors de paqueteria intenten aparcar les furgonetes en doble fila “perquè només són cinc minuts, home!”.
Poca gent sap que l’ajuntament hi va penjar una placa anomenant l’indret “Plaça de Joaquim Pla i Dalmau”, en honor de l’editor i dibuixant, fill de Joaquim Pla i Cargol i nét de Josep Dalmau i Carles. Poca gent ho sap, perquè suposo que no afecta a cap veí de la zona, domiciliats realment en algun dels tres carrers que dibuixen el perímetre de la plaça. El nom del senyor Pla Dalmau, en aquest cas fa referència únicament a l’espai de jocs infantils i els nens, per molt que hi juguin, no hi tenen fixada la residènc…

Temps de reformes

El món és prou gran com per allotjar a la raça humana amb totes les seves contradiccions i totes les obvietats. Aquest cap de setmana els dirigents mundials s’han reunit per intentar reformar el sistema financer. No sé si ho hauran aconseguit, en tot cas nosaltres també hauríem de pensar en començar a reformar les eines ideològiques que hem utilitzat fins ara i que són igual d’obsoletes, o encara més, que el sistema financer mundial.

Gran Via

És un carrer de Girona en forma de mitja lluna, que va de l’edifici de correus fins a la plaça del mercat. El van traçar sobre els murs arranats de la ciutat heroica, una generació de gironins que volien trencar d’una vegada per totes amb el setge de les pedres i de la història. La Gran Via fou el resultat d’un anhel meritori, que avui en dia probablement estaria castigat penalment per la llei de salvaguarda del patrimoni, però això és una altra història.
Girona és una postal amb pocs contrastos, però la Gran Via és un carrer contrastat. A un costat i l’altre del que fou la muralla, s’han alçat edificis encara més alts, que xuclen la llum del que havia d’haver estat un carrer lluminós. Només la plaça de la Constitució l’ha deixat respirar una mica. El carrer queda absurdament tapiat per l’edifici del mercat municipal, que s’alça com a símbol monumental a la poca imaginació urbanística dels gironins.
Ara hi circulen automòbils rabiüts, ambulàncies udolants i motocicletes amb incontinènci…

Paisatges de tardor

Els humans vivim camuflats entre les fulles, com un element més de l’escenografia terrestre. De fet les nostres vides no són res més que una mena de bony, un accident del paisatge.
Malgrat la nostra inapel·lable condició urbana, vivim entre la terra i el cel, tot contemplant els estralls que produeix el pas del temps entre nosaltres. Les nostres vides són com una mena de rosari que una mà poderosa va desgranant impertorbablement, molt per sobre dels nostres caps.
Quan arriba la tardor ens adonem que ja hem fet tard a moltes coses, les fulles engrogueixen, els ocells fugen i els nostres ulls cansats prefereixen mirar-se la realitat de lluny, com si el paisatge fos l’altre costat d’un costat fosc, del qual nosaltres també en voldríem fugir al preu que fos. Però no podem perquè tot està escrit en el gran llibre del món.
La tardor és l’estació més taciturna de l’any. Ens condueix per una vessant relliscosa i fosca, de la qual només en comencem a sortir precisament quan arriba l’hivern. Mentr…

Les llargues Fires

Abans el temps era simplement un bloc de paper enganxat sobre les rajoles de la paret, entre l’armari del rebost i els fogons de la cuina econòmica. Els dies feiners eren uns números impresos de color negre i els de festa en vermell. No cal dir que el color dominant era el negre, perquè l’altra tinta era més cara i les impremtes no estaven per llençar la casa per la finestra. Les festes de guardar no canviaven mai i les vacances eren faves comptades.
Amb el pas dels anys, els dies de festa han anat ballant i s’han multiplicat misteriosament. Aquesta propagació sense control dels dies festius ha produït l’aparició del fenomen del “pont”, una mena de vacances entre els dies de festa, per allò de «que per un dia no val la pena ni engegar l’ordinador». La suma de tots aquests dies de color ha fet canviar per sempre més la fesomia dels calendaris i els impressors han acabat imprimint-los en quadricromia.
A Girona, com qui no vol la cosa, les Fires d’aquest any s’han allargat una setmana més …

Autopista

Els diumenges són com una mena d’àrea de descans en les autopistes de la vida. El dilluns s’ha de reemprendre la marxa, tant si t’agrada com si no i, com en les autopistes, sense possibilitat de tornar enrere.

[la barretina racial]

“Cansat de debatre’m amb mi mateix, em vingué a la memòria un consell proverbial del meu pare, aquell home terriblement pràctic, que tenia dites tan bones. Ell deia que en els moments crítics de la vida els catalans autèntics gaudíem, sobre totes les altres menes d’homes, d’un avantatge exclusiu. Aquest privilegi, segons ell, era la barretina racial, símbol de pes i de seny, que tots portem a dintre. I n’hi havia prou, en les hores més dubtoses i de més compromís, amb posar-se-la al cap, ben entrada, contra vents i tempestats, per a poder de seguida, al seu recer, pensar clar i obrar net. Era el moment de provar-ho: vaig posar-me la barretina simbòlica.”

(Agustí Calvet Gaziel – L’exprés de França “No és perdulari qui vol”)

El Talgo de París (2)

En Jordi Artigal és un home alt, de celles ben poblades i de cabells tallats a l’estil de l’època, d’aquesta època. És el director de la nova biblioteca de Salt*, però durant dos mesos és a París, concretament fent una estada en la biblioteca del Centre Georges Pompidou. Vam passejar amb ell durant una hora pels passadissos carregats de llibres i d’estudiants amb ordinador portàtil que habiten feliços entre aquells murs, com les aus de temporada en els aiguamolls de l’Empordà.
Els francesos, quan de cultura es tracta, sempre ens mullen el nas de saliva. L’any 1997 els arquitectes Piano i Rogers aixecaren en el barri de Les Halles un edifici innovador, d’estructura metàl·lica i pintat de colors vius, que allotjava en el seu ventre diàfan un centre cultural enorme i una biblioteca pública com no n’hi ha cap en la meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ja em perdonaran la cita del poeta, però si no ens serveix per això, no serveix per a res.
En Jordi Artigal no en té prou d’estimar…

Gràcies Obama

La democràcia, més enllà de concepcions més o menys oníriques, es la capacitat del poble d’escollir els seus representants. Els Estats Units d’Amèrica són una democràcia estable des de fa més de 200 anys. Els seus 44 presidents han estat escollits, l’un darrere l’altre, des de molt abans que a Europa incloguéssim aquest terme en el vocabulari polític bàsic.
Ara, quan aquí ens crèiem en possessió de la veritat més absoluta i anàvem pel món donant lliçons als altres de democràcia, els americans ens han passat novament la mà per la cara. Amb l’elecció del senador Obama, ells ens han demostrat que el seu sistema no tan sols funciona, sinó que és capaç de realimentar-se. I, des del vell continent, no fem altra cosa que mirar-ho amb enveja.
No m’estranyaria que a partir d’ara aquí comencessin a sortir obames com bolets. És el que passa amb aquestes coses: a partir de l’original es poden fer infinites còpies. Espero que, en aquest cas, el plagi sigui creatiu. De fet Josep Pla ja havia dit que …

El Talgo de París (1)

Agustí Calvet, més conegut amb el nom de ploma de Gaziel, fou un dels grans mestres del periodisme català. Va viure a París en el transcurs de dos estades abans de 1914 i després, com a corresponsal de guerra de La Vanguardia, durant la Primera Guerra Mundial. Ara, en edició de butxaca, s’ha editat un recull de les seves històries de París, sota el títol de L’exprés de França. Aquell exprés de la primera dècada del segle XX que tardava nou hores només per anar de Barcelona a la frontera.
Actualment, en aquesta època d’altes velocitats i de viatges low cost, sembla mentida que encara hi hagi gent com jo que vulgui anar a París en tren, sembla cosa del segle anterior. Però comptat i debatut no és cap bestiesa: puges a l’estació de Girona, t’estires en una llitera –que sempre es més còmode que un seient d’avió– i et lleves dotze hores després a París, a l’estació d’Austerlitz, a quatre passes de l’île de la Cité i en ple brogit de la ciutat viva.
París, malgrat la seva extensió, es una ciu…

Coses de casa

Les coses de casa, aquelles petites andròmines que tenim repartides per tots els racons, no desapareixen mai definitivament, s’amaguen. Simplement decideixen apartar-se del nostre camp visual. Hivernen sobre un armari, en la butxaca d’un abric, darrere de la nevera o entre les pàgines d’un llibre. Tot depèn de la seva forma, del seu volum i de la seva intel·ligència. Les coses rodones rodolen i les toves s’adapten. Passen dies i anys, fins que un dia tornen a aparèixer, per esperar de nou el seu moment i un dilluns qualsevol s’amaguen de nou. Són coses de casa.

Els vius i els altres

A Girona després de la festa dels vius celebrem la dels morts. Entre els vius i els altres no hi ha espai per a les mitges tintes, o un està viu i amb la panxa plena de panellets i de castanyes o està mort i enterrat en un nínxol del cementiri; o les seves cendres volen entre núvols de CO2. Els gironins som així de radicals, o tot o res, un no pot estar mig viu o mig mort, els funcionaris del padró municipal no ho accepten i els registradors de la propietat tampoc.
Els morts ens precedeixen en una filera infinita, per un camí sense destí i guarden silenci com un submarí amagat sota el gel. Mentre el temps es menja les ungles dels vius, els morts descansen per sempre. A causa d’aquesta falta de moviment i de soroll, els finats cauen sovint en l’oblit. Els vius altra feina tenim que suportar-los de cos present, el gremi dels difunts cada dia és més nombrós i ja no li podem dedicar l’atenció artesanal que s’hi tenia en el passat.
Abans els morts es morien per ordre d’escalafó i la defunció…