Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2008

El garbuix territorial

Catalunya és un país pintoresc, amb idioma propi, un estatut d’autonomia arregladet i set milions d’habitants, vius com set milions de centelles. L’Estat Espanyol està representat a Catalunya per un Delegat del Govern i quatre subdelegats, un per cada província. Les Diputacions Provincials, que encara perviuen, representen als municipis. Les províncies no coincideixen exactament amb les comarques, que en el fons també són agrupacions de municipis.
La Generalitat s’estructura territorialment per comarques, però les conselleries mantenen delegacions territorials en funció de les seves necessitats o dels seus capricis: 4 Economia, 7 Política Territorial, 10 Justícia, 9 Educació... Salut en manté 5, que no tenen res a veure amb les 7 regions sanitàries. Els Bombers s’estructuren en àrees bàsiques d’emergència i regions d’emergència que, evidentment, no coincideixen amb l’estructura dels Mossos d’Esquadra. Només faltaria!
Els avions de l’aeroport Girona – Costa Brava posen les seves rodes so…

[Allende, 100 anys]

“A los 100 años de Allende reconstruimos el optimismo desde lo profundo de sus propias palabras: «Más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor». Y nos dicen algo más: esas grandes alamedas hay que cuidarlas día a día, fortalecerlas día a día, para seguir transitando por ellas hacia destinos mejores. La democracia es, en última instancia, ese conjunto de árboles sólidos, diversos y entrelazados por donde el ser humano quiere ir buscando la oportunidad de sus sueños. Es la lección que nos dejó Salvador Allende.”
(Ricardo Lagos)

CIUTAT I CIUTADANIA

El concepte de ciutat, contràriament al que es pugui pensar, no defineix el continent sinó el contingut. Ciutat és el conjunt d’individus sotmesos a unes mateixes lleis, a uns mateixos governants. Ciutadania és, en canvi, el conjunt de drets i deures dels individus. El primer deure consisteix en acatar les lleis i el primer dret a participar en la seva elaboració.
Hi poden haver ciutats sense democràcia, però són ciutats sense ciutadans, perquè els ciutadans només existeixen si poden participar en el seu govern. Si no hi ha llibertat no hi ha ciutadans, només súbdits.
Actualment els partits polítics que encarrilen i que pretenen representar la voluntat dels ciutadans ja no es plantegen aquesta mena de dubtes etimològics, ells van a la seva i les qüestions ideològiques millor no remenar-les, no fos cas que ens agafés un mal de ventre.
Els ciutadans ens veiem en l’obligació d’anar a votar amb el nas tapat, perquè per un costat volem continuar essent ciutadans i per l’altre veiem segrestada…

Crònica del progrès

Igual que l’equip de futbol local, l’aeroport de Girona – Costa Brava ha passat d’una categoria inferior a una de superior, però l’aeroport, en canvi, ara ja es troba en fase d’ascens a la primera divisió d’honor i amb opcions d’èxit. Tot una proesa si ho comparem amb altres indicadors, econòmics i socials, que situen les nostres comarques en una situació molt més discreta.
L’aeroport, inaugurat l’any 1967, fou una de les obres civils més emblemàtiques d’aquella època. Juntament amb la presa de Susqueda i la construcció de l’autopista. El “camp d’aviació” esdevingué ràpidament un dels símbols de progrés de les nostres comarques. Milers de gironins, conduint els seus utilitaris, s’arribaven cada diumenge a gaudir dels paisatges infestats d’excavadores i de grues. Aquella visió del progrés avançant a marxes forçades, va quedar gravat per sempre més en la memòria dels gironins.
Si haguessin projectat la línia de Molt Alta Tensió quaranta anys enrere, la gent hauria anat a contemplar les ob…

Societat de participança

Les ciutats són cruïlles de convivència, són l’origen i el producte inequívoc d’una civilització, basada en el respecte mutu i regida per lleis acceptades per la majoria. Les ciutats han crescut gràcies a la política, el vell art de regir les polis que desenvoluparen els grecs ara farà més de 2.500 anys. Fer política és copsar el sentiment majoritari dels ciutadans, però sobretot vol dir decidir, governar. Els polítics sovint cauen en desgràcia no pel conjunt de la seva trajectòria, sinó per detalls que molt sovint la gent considera imperdonables en el seu moment, però que després oblida ràpidament.
Allò que no perdonen mai els ciutadans és la falta d’acció, la dubtança i la indecisió. Governar és actuar, si el que es fa és adequat o no moltes vegades no se sap fins que no han passat generacions. La democràcia és un procés de maduració que actua lentament. A Girona ens costarà molt apreciar els resultats d’una iniciativa anomenada “Participança”. La primera novetat de la qual consistei…

El Ter enter

El Ter és un riu modest, que malda per poder mantenir-se a tercera divisió i no haver de baixar a quarta regional. No com, posem per cas, l’Ebre o el Roine, que es tracten d’igual a igual amb els gran rius d’Europa i que surten a tots el mapes, fins i tot en els menys acolorits. El Ter és un riu gairebé anònim, minúscul i –si fem cas del cabal que arriba a la seva desembocadura– francament esquifit.
El Ter és el riu que ens ha tocat en la loteria de la vida i de la geografia. És poca cosa, però és el que tenim i amb això n’hauríem de tenir-ne prou per donar de beure als nostres camps, als nostres pobles i als nostres visitants. I amb el que sobrés fins i tot estaríem disposats a col·laborar amb la Barcelona assedegada del segle XXI, per regar els seus jardins, per omplir les seves piscines i per donar realç a les seves fonts ornamentals. Però, tal com diria la meva àvia, «d’allà on no n’hi ha no en pot rajar» i al Ter poca cosa li queda per rajar. Els barcelonins hauran de buscar-se la…

[Steiner]

“El destí de la nostra antiga, cansada i estimada Europa depèn del fet que puguem convertir els llocs de la memòria en llocs de la possibilitat. Se’ns fa tard.”
(George Steiner - Recordar el futur)

Els camioners

Els camioners són un gremi amb mala fama. Han heretat els vicis atribuïts de sempre als traginers: perdularis i renegaires, gent de poca paraula i de poca cultura. Igual que els soldats dels antics regiments de cavalleria, els transportistes han passat de cavalcar sobre el llom d’un animal de quatre potes a conduir un vehicle pesant. Els camioners són actualment les divisions blindades de la societat de mercat.
Sense camions no arribarien mai al seu destí les mercaderies que alimenten diàriament les grans superfícies i els grans mercats d’abastaments. Sense camions no podríem menjar maduixes de Huelva, ni préssecs de Múrcia, ni melons d’Alacant, ni prunes de Sevilla... Sense camions les gasolineres haurien de tancar i els bars de carretera també. Sense camions la Jonquera seria un indret solitari.
La gasolina és un bé escàs. Malgrat la guerra d’Aznar contra Irak, de petroli en queda el que en queda i cada vegada serà més costosa la seva extracció. Ens haurem d’anar acostumant a viure se…

La biblioteca

Un llibre es pot llegir en qualsevol indret, moltes vegades només és cosa de l’atzar. Una mena d’atzar treballat i formal, que ens porta la lectura a les mans i que ens fa llegir-lo –sense quant val ni quant costa– en els llocs més inesperats: a l’autobús, a la sala d’espera del metge, a casa d’un amic i –evidentment-– al vàter, un racó que a moltes cases sempre fa pudor de lectura.
Curiosament avui en dia no és a les biblioteques on més es llegeix, jo diria més aviat que en aquests temples de la cultura s’hi fa una mica de tot. A la biblioteca sobretot s’hi busca silenci i calma. És un indret on el temps no passa a la mateixa velocitat que a la resta del món. És una mica com una església, on s’hi desenvolupen ritus estrictament preconcebuts, o com un ambulatori de la Seguretat Social, on tothom espera el seu torn amb una paciència resignada.
Avui he decidit escriure aquest article en la calma monacal de la Biblioteca Pública de Girona, a la Casa de la Cultura. Encara que la calma monac…

Plou sobre mullat

Tenim un país de contrastos, unes vegades sembla a mig fer i d’altres passat de rosca. Els regants del Ter que no tenen aigua i els de secà que en tenen massa; els del ram de la construcció que ara no tenen feina, el tren d’alta velocitat que va a mig gas i la línia de molt alta tensió encara per connectar. Els bancs que no tenen diners, els pescadors que es queden sense pesca, la gasolina a preu d’or i les hipoteques cada vegada més feixugues.
Després de la sequera i d’uns quants dies de ploure sobre mullat, ara només ens faltaria haver de suportar una tempesta eclèctica. O sigui, com una mena de tempesta elèctrica, però barrejada amb la tempesta política i la tempesta econòmica que, diuen, encara està per arribar. El món és així, però a nosaltres sempre ens agafa desprevinguts i a contrapèl. Aquí l’únic que no es despentina és el president Montilla, però, com vostès poden compendre, en el seu cas no té gaire mèrit.
Segurament el congrés d’ERC ens tornarà definitivament a la realitat. …

[Brassens]

“Pobres reis faraons, pobre Napoleó,
pobres grans traspassats jaient al Panteó,
pobres despulles d’alabança,
envejareu un poc l’etern estiuejant,
que es bronzeja i mira les onades somiant,
que passa sa mort en vacances.”

(Georges Brassens – Súplica per ser enterrat a la platja de Seta)

El "palco" dels sastres

El filòsof Francesc Pujols i Morgades va profetitzar que arribaria un dia en què els catalans, pel fet de ser-ho, aniriem pel món i ens ho trobariem tot pagat. Encara ara és el somni recurrent de molts de nosaltres. Ens imaginem asseguts a la terrassa d’un bar, en qualsevol racó del planeta, treient el carnet de català i que el cambrer ens faci reverències i ens digui: “no es preocupi senyor català, tot pagat, tot pagat!”.
Als catalans no ens agrada haver de tocar-nos la cartera i els gironins en concret –que som més catalans que ningú– hem desenvolupat tècniques molt depurades per no marejar en excés el contingut sempre fràgil de la butxaca dels calerons. Per exemple: a Girona hi ha hagut tradicionalment dos menes d’aficionats que no han pagat mai entrada al camp de futbol, els uns, que entren per la porta d’autoritats i els altres, que s’instal·len al “palco” dels sastres. Aquest costum és tan arrelat a la ciutat que fins i tot ha donat nom a un carrer que puja serpentejant cap a les…