Ves al contingut principal

L’home que no volia molestar

El mes de desembre és un temps d’emocions intenses i precises, però fredes. És el mes dels dies morts i de la vida opaca. La gent s’arrecera davant dels televisors per poder sentir l’escalfor, encara que sigui irreal, de vides efímeres i llunyanes. Entrem i sortim de les botigues, emportant-nos bocins de felicitat embolicats en paper de regal i ens mirem els uns als altres amb la mirada buida de qui espera passar un tràngol. Desembre és un mes de funerals i de fredors anímiques.
Hi ha gent discreta que espera tota una vida per morir-se durant el pont de la puríssima, més que res per no molestar. És el cas d’en Francesc Riuró i Llapart, delineant d’Obres Públiques, pintor dels seus paisatges, arqueòleg impenitent i tafaner de mena. No hi ha pedra a Girona i a les seves comarques que no porti l’empremta dels seus dits, no hi ha jaciment arqueològic que no hagi estat trepitjat pels seus peus i no hi ha cap detall del nostre patrimoni que no hagin copsat els seus ulls petits i brillants.
Els seus nebots el recordaran sempre com un home bo i senzill, enamorat de la seva dona i de la seva ciutat. I la seva ciutat, malgrat tot, també recordarà el seu heroisme i la seva lucidesa. L’heroisme de qui posà la salvaguarda del nostre patrimoni pel davant de la seva vida, la lucidesa de qui veié en la nostra història la clau i el sentit del nostre país. La ciutat el recordarà, n’estic segur, encara que aquest dilluns en el seu funeral l’assistència fos escassa. Durant aquest pont el periodistes estan de vacances i les notícies també.
El mes de desembre passarà i l’any vell s’esgotarà en ell mateix, per donar pas a un nou any, a un mes de gener llarg i fred de cels rutilants d’estrelles, que il·luminaran el cel des de la ciutadella de Roses fins al congost de Sant Julià de Ramis. Passarà el sol dibuixant cada dia un camí de llum, des del castell de Palamós a la cova de les Goges i sempre ens quedarà el seu record, el record d’un home menut, que volia passar per aquesta vida sense ànim de molestar.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…