Ves al contingut principal

L’home que no volia molestar

El mes de desembre és un temps d’emocions intenses i precises, però fredes. És el mes dels dies morts i de la vida opaca. La gent s’arrecera davant dels televisors per poder sentir l’escalfor, encara que sigui irreal, de vides efímeres i llunyanes. Entrem i sortim de les botigues, emportant-nos bocins de felicitat embolicats en paper de regal i ens mirem els uns als altres amb la mirada buida de qui espera passar un tràngol. Desembre és un mes de funerals i de fredors anímiques.
Hi ha gent discreta que espera tota una vida per morir-se durant el pont de la puríssima, més que res per no molestar. És el cas d’en Francesc Riuró i Llapart, delineant d’Obres Públiques, pintor dels seus paisatges, arqueòleg impenitent i tafaner de mena. No hi ha pedra a Girona i a les seves comarques que no porti l’empremta dels seus dits, no hi ha jaciment arqueològic que no hagi estat trepitjat pels seus peus i no hi ha cap detall del nostre patrimoni que no hagin copsat els seus ulls petits i brillants.
Els seus nebots el recordaran sempre com un home bo i senzill, enamorat de la seva dona i de la seva ciutat. I la seva ciutat, malgrat tot, també recordarà el seu heroisme i la seva lucidesa. L’heroisme de qui posà la salvaguarda del nostre patrimoni pel davant de la seva vida, la lucidesa de qui veié en la nostra història la clau i el sentit del nostre país. La ciutat el recordarà, n’estic segur, encara que aquest dilluns en el seu funeral l’assistència fos escassa. Durant aquest pont el periodistes estan de vacances i les notícies també.
El mes de desembre passarà i l’any vell s’esgotarà en ell mateix, per donar pas a un nou any, a un mes de gener llarg i fred de cels rutilants d’estrelles, que il·luminaran el cel des de la ciutadella de Roses fins al congost de Sant Julià de Ramis. Passarà el sol dibuixant cada dia un camí de llum, des del castell de Palamós a la cova de les Goges i sempre ens quedarà el seu record, el record d’un home menut, que volia passar per aquesta vida sense ànim de molestar.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…