Ves al contingut principal

Les bicicletes

Les ciutats civilitzades, tal com les somiem a vegades, estan fetes a imatge i semblança dels seus habitants. Gent que viu una vida plàcida, que caminen sota el sol de l’hivern, que passegen sota les fulles primaverals, gent que treballa, gent que parla, que riu, gent que està de dol o de festa. Bàsicament ens imaginem una ciutat habitada per vianants, amb tots els recursos al seu servei, però mai al revés. Al revés és “El món feliç” de Huxley i això més aviat és un malson.
Evidentment la ciutat real no és una cosa ni l’altra. Els vianants, que si no vaig errat encara som majoria, convivim amb les màquines, unes màquines que han aprés determinades normes de comportament, unes línies molt fines que els vehicles a motor, en general, intenten no traspassar. Direccions prohibides, zones on no es pot aparcar, limitacions de velocitat, passos zebra i semàfors. Els vehicles, a canvi, poden habitar en pàrquings calents i circular a qualsevol hora.
Les bicicletes, encara que a vegades a algú no li sembla, són també una mena de màquines, de tracció animal, però igual de perilloses com qualsevol altra. Les bicicletes, mal em fa dir-ho, no han arribat encara a aquest grau de civilització que permet una convivència plena amb els ciutadans. Les bicicletes circulen per tot arreu, sense elements de seguretat i sense tenir en compte cap de les normes més elementals que regeixen per a la resta de vehicles.
La ciutat probablement no serà mai aquell indret ideal que sempre hem somiat, això ja ho tinc clar, i els vehicles sempre seran un element agressiu i una mica salvatge, però hem d’acabar domesticant-los, perquè sinó al final no tindrem ciutat ni tindrem res de res. Aquest any que veurem passar el Tour de França pels nostres carrers, també estaria bé que prenguéssim consciència d’aquest repte que representen les bicicletes, entenent que –si d’ecologia es tracta– preu per preu, millor anar peu.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…