Ves al contingut principal

La bruixa

La catedral de girona és una immensa mola quadrangular que destaca per sobre de qualsevol altre edifici del barri vell de Girona. De mica en mica les institucions gironines van posant diners per evitar que el temps i els agents hostils, no acabin malmetent-la fatalment. Bastides tubulars –adaptades a les normes ISO– l’embolcallen gradualment, com les venes que tapen provisionalment les parts d’un cos exposades a la cirurgia reparadora.
Aquesta setmana alguns periodistes locals han tingut el privilegi de poder pujar a la bastida instal·lada actualment a la façana nord de la catedral de Girona. Acompanyats dels arquitectes encarregats de la restauració, han pogut resseguir amb la punta dels seus dits les ferides de les pedres venerables i arribar fins al racó remot on s’erigeix, en posició horitzontal, l’enorme i pesada gàrgola, l’única amb forma humana, que els habitants d’aquesta ciutat anomenem “bruixa de la catedral”.
Durant segles aquesta imatge ha servit d’inspiració als gironins més imaginatius. El seu origen ha estat explicat a través d’històries i llegendes més o menys versemblants, cap de les quals –curiosament– té en compte la possibilitat del caprici passatger d’un picapedrer bromista. La bruixa ha esdevingut, sense cap mena de dubte, una de les icones més celebrades d’aquesta ciutat, juntament amb les mosques de sant Narcís, el Tarlà de l’Argenteria o les fulles de la Devesa.
Ara, vista de prop amb tots els seus detalls, amb aquesta boca oberta dibuixant una ganyota immensa de dolor i de sorpresa, i amb les mans agafant un paper allargat que podria ser un xec sense fons, una ordre de desnonament o una notificació d’acomiadament, la bruixa pot il·lustrar perfectament aquests temps de crisi que ens ha tocat viure. Els gironins hauríem de fer una rèplica en metacrilat de la bruixa i donar-la a la conselleria d’economia, quedaria la mar de bé al costat del despatx del conseller.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…