Ves al contingut principal

Girona ara i sempre

“Sicut erat in principio, et nunc et semper,
et in saeccula saeculorum.”

Diuen que les ciutats s’assemblen a les persones que les habiten i tard o d’hora s’acaben semblant també a la literatura que produeixen. Des d’aquest punt de vista podem veure la història de la nostra ciutat com el conjunt de textos contingut en tots els llibres que s’hi han escrit. Girona és una biblioteca col·lectiva i no es pot ser un bon gironí si no s’ha llegit algun dels seus llibres, perquè en bona part la ciutat que portem a dins només existeix en els llibres.
Girona és una realitat virtual que oscil·la entre la terra i els núvols de la mà d’en Bertrana o que es passeja entre els records de Josep Pla. És una ciutat que va de la Girona petita i delicada d’en Ministral a la Girona i Jo del senyor Palol, de la ciutat en blanc i negre d’en Gironella a la Girona engabiada d’en Toni Puigverd o la més real d’en Cercas; i de la ciutat enciclopèdica de Carles Rahola als regalims de Cera de Miquel Pairolí, uns regalims que «finalment van endinsant-se cap a la república acollidora dels morts». Totes elles son girones possibles i probables, girones que hem interioritzat i que, a hores d’ara, ja som incapaços de distingir de la realitat.
Girona és un univers ordenat, que gravita en l’interior del nostre inconscient, és la suma de moltes coses, dels seus carrers i de les seves cases, però també de moltes voluntats, de molts anhels i d’algun somni. Girona és una idea de conjunt que sorgeix entre altres coses de la ciutat que portem tots a dins i que s’assembla sospitosament a la que ens descriu en Narcís-Jordi Aragó a Girona ara i sempre.
A diferència d’altres llibres amb els quals m’hi sento relativament implicat com a editor, aquest ha representat per mi tornar a entrar en un vell conegut, un llibre en el qual ja em tocà treballar-hi 26 anys enrere, en els antics obradors de Gràfiques Curbet al carrer Migdia, en una època en què les impremtes tot just havien deixat de banda el venerable plom tipogràfic, per començar a coure els llibres en les primeres màquines de fotocomposició.
Aquesta nova edició de Girona ara i sempre, prologada pel mateix autor, es clou amb una postil·la de Joaquim Nadal que, en el fons, és la història d’una ciutat entre dos llibres, dos llibres que són el mateix perquè no s’ha canviat ni una coma, però entre dos ciutats que són radicalment diferents. Ja a l’inici de la postil·la, en Quim fa aquesta comparació:

«Tinc el convenciment que si Girona, un llibre de records, de Josep Pla, és una peça literària de gran valor que dibuixa una crònica de la ciutat de Girona d’abans de la Guerra Civil i, més concretament, del primer terç del segle, aquest Girona, ara i sempre, de Narcís-Jordi Aragó és una crònica de la ciutat de després de la guerra. És això, i és també molt més que això.»

I, encara que l’autor ho consideri una enormitat, efectivament és molt més que això, perquè més enllà del seu valor com a crònica, té un profund valor literari, comparable a la Crònica d’una ciutat de Pandelis Prevelakis o a la Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré. Amb la seva prosa Narcís-Jordi Aragó enriqueix la nostra visió de Girona, però també ens fa transitar per altres camins que vénen de lluny i que menen directament al cor d’una ciutat que va haver d’aprendre a despertar-se cada dia amb el regust agre d’un somni d’immortalitat. Girona ara i sempre és la crònica d’una ciutat que tots portem a dins sense saber-ho. Ara, gràcies a aquesta nova edició, podrem comparar novament la literatura amb la realitat.
Hem de donar les gràcies a l’autor per haver volgut ser present en aquesta Biblioteca que patrocina la Fundació Valvi i on es volen recollir els clàssics gironins; i donar-les també a l’autor de la postil·la que a falta de temps per fer-nos una cloenda de quatre pàgines, va haver-ne d’escriure 27. Una postil·la que acaba, com un avís per a navegants, amb un advertiment contundent:

«Passat poc més de cent anys, ara, la Girona nova només ha de véncer amb ambició les muralles de la mediocritat, el gran risc, que la pot tornar a l’esmorteïment d’èpoques passades.»

Amén.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…