Ves al contingut principal

Girona ara i sempre

“Sicut erat in principio, et nunc et semper,
et in saeccula saeculorum.”

Diuen que les ciutats s’assemblen a les persones que les habiten i tard o d’hora s’acaben semblant també a la literatura que produeixen. Des d’aquest punt de vista podem veure la història de la nostra ciutat com el conjunt de textos contingut en tots els llibres que s’hi han escrit. Girona és una biblioteca col·lectiva i no es pot ser un bon gironí si no s’ha llegit algun dels seus llibres, perquè en bona part la ciutat que portem a dins només existeix en els llibres.
Girona és una realitat virtual que oscil·la entre la terra i els núvols de la mà d’en Bertrana o que es passeja entre els records de Josep Pla. És una ciutat que va de la Girona petita i delicada d’en Ministral a la Girona i Jo del senyor Palol, de la ciutat en blanc i negre d’en Gironella a la Girona engabiada d’en Toni Puigverd o la més real d’en Cercas; i de la ciutat enciclopèdica de Carles Rahola als regalims de Cera de Miquel Pairolí, uns regalims que «finalment van endinsant-se cap a la república acollidora dels morts». Totes elles son girones possibles i probables, girones que hem interioritzat i que, a hores d’ara, ja som incapaços de distingir de la realitat.
Girona és un univers ordenat, que gravita en l’interior del nostre inconscient, és la suma de moltes coses, dels seus carrers i de les seves cases, però també de moltes voluntats, de molts anhels i d’algun somni. Girona és una idea de conjunt que sorgeix entre altres coses de la ciutat que portem tots a dins i que s’assembla sospitosament a la que ens descriu en Narcís-Jordi Aragó a Girona ara i sempre.
A diferència d’altres llibres amb els quals m’hi sento relativament implicat com a editor, aquest ha representat per mi tornar a entrar en un vell conegut, un llibre en el qual ja em tocà treballar-hi 26 anys enrere, en els antics obradors de Gràfiques Curbet al carrer Migdia, en una època en què les impremtes tot just havien deixat de banda el venerable plom tipogràfic, per començar a coure els llibres en les primeres màquines de fotocomposició.
Aquesta nova edició de Girona ara i sempre, prologada pel mateix autor, es clou amb una postil·la de Joaquim Nadal que, en el fons, és la història d’una ciutat entre dos llibres, dos llibres que són el mateix perquè no s’ha canviat ni una coma, però entre dos ciutats que són radicalment diferents. Ja a l’inici de la postil·la, en Quim fa aquesta comparació:

«Tinc el convenciment que si Girona, un llibre de records, de Josep Pla, és una peça literària de gran valor que dibuixa una crònica de la ciutat de Girona d’abans de la Guerra Civil i, més concretament, del primer terç del segle, aquest Girona, ara i sempre, de Narcís-Jordi Aragó és una crònica de la ciutat de després de la guerra. És això, i és també molt més que això.»

I, encara que l’autor ho consideri una enormitat, efectivament és molt més que això, perquè més enllà del seu valor com a crònica, té un profund valor literari, comparable a la Crònica d’una ciutat de Pandelis Prevelakis o a la Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré. Amb la seva prosa Narcís-Jordi Aragó enriqueix la nostra visió de Girona, però també ens fa transitar per altres camins que vénen de lluny i que menen directament al cor d’una ciutat que va haver d’aprendre a despertar-se cada dia amb el regust agre d’un somni d’immortalitat. Girona ara i sempre és la crònica d’una ciutat que tots portem a dins sense saber-ho. Ara, gràcies a aquesta nova edició, podrem comparar novament la literatura amb la realitat.
Hem de donar les gràcies a l’autor per haver volgut ser present en aquesta Biblioteca que patrocina la Fundació Valvi i on es volen recollir els clàssics gironins; i donar-les també a l’autor de la postil·la que a falta de temps per fer-nos una cloenda de quatre pàgines, va haver-ne d’escriure 27. Una postil·la que acaba, com un avís per a navegants, amb un advertiment contundent:

«Passat poc més de cent anys, ara, la Girona nova només ha de véncer amb ambició les muralles de la mediocritat, el gran risc, que la pot tornar a l’esmorteïment d’èpoques passades.»

Amén.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…