Ves al contingut principal

Girona ara i sempre

“Sicut erat in principio, et nunc et semper,
et in saeccula saeculorum.”

Diuen que les ciutats s’assemblen a les persones que les habiten i tard o d’hora s’acaben semblant també a la literatura que produeixen. Des d’aquest punt de vista podem veure la història de la nostra ciutat com el conjunt de textos contingut en tots els llibres que s’hi han escrit. Girona és una biblioteca col·lectiva i no es pot ser un bon gironí si no s’ha llegit algun dels seus llibres, perquè en bona part la ciutat que portem a dins només existeix en els llibres.
Girona és una realitat virtual que oscil·la entre la terra i els núvols de la mà d’en Bertrana o que es passeja entre els records de Josep Pla. És una ciutat que va de la Girona petita i delicada d’en Ministral a la Girona i Jo del senyor Palol, de la ciutat en blanc i negre d’en Gironella a la Girona engabiada d’en Toni Puigverd o la més real d’en Cercas; i de la ciutat enciclopèdica de Carles Rahola als regalims de Cera de Miquel Pairolí, uns regalims que «finalment van endinsant-se cap a la república acollidora dels morts». Totes elles son girones possibles i probables, girones que hem interioritzat i que, a hores d’ara, ja som incapaços de distingir de la realitat.
Girona és un univers ordenat, que gravita en l’interior del nostre inconscient, és la suma de moltes coses, dels seus carrers i de les seves cases, però també de moltes voluntats, de molts anhels i d’algun somni. Girona és una idea de conjunt que sorgeix entre altres coses de la ciutat que portem tots a dins i que s’assembla sospitosament a la que ens descriu en Narcís-Jordi Aragó a Girona ara i sempre.
A diferència d’altres llibres amb els quals m’hi sento relativament implicat com a editor, aquest ha representat per mi tornar a entrar en un vell conegut, un llibre en el qual ja em tocà treballar-hi 26 anys enrere, en els antics obradors de Gràfiques Curbet al carrer Migdia, en una època en què les impremtes tot just havien deixat de banda el venerable plom tipogràfic, per començar a coure els llibres en les primeres màquines de fotocomposició.
Aquesta nova edició de Girona ara i sempre, prologada pel mateix autor, es clou amb una postil·la de Joaquim Nadal que, en el fons, és la història d’una ciutat entre dos llibres, dos llibres que són el mateix perquè no s’ha canviat ni una coma, però entre dos ciutats que són radicalment diferents. Ja a l’inici de la postil·la, en Quim fa aquesta comparació:

«Tinc el convenciment que si Girona, un llibre de records, de Josep Pla, és una peça literària de gran valor que dibuixa una crònica de la ciutat de Girona d’abans de la Guerra Civil i, més concretament, del primer terç del segle, aquest Girona, ara i sempre, de Narcís-Jordi Aragó és una crònica de la ciutat de després de la guerra. És això, i és també molt més que això.»

I, encara que l’autor ho consideri una enormitat, efectivament és molt més que això, perquè més enllà del seu valor com a crònica, té un profund valor literari, comparable a la Crònica d’una ciutat de Pandelis Prevelakis o a la Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré. Amb la seva prosa Narcís-Jordi Aragó enriqueix la nostra visió de Girona, però també ens fa transitar per altres camins que vénen de lluny i que menen directament al cor d’una ciutat que va haver d’aprendre a despertar-se cada dia amb el regust agre d’un somni d’immortalitat. Girona ara i sempre és la crònica d’una ciutat que tots portem a dins sense saber-ho. Ara, gràcies a aquesta nova edició, podrem comparar novament la literatura amb la realitat.
Hem de donar les gràcies a l’autor per haver volgut ser present en aquesta Biblioteca que patrocina la Fundació Valvi i on es volen recollir els clàssics gironins; i donar-les també a l’autor de la postil·la que a falta de temps per fer-nos una cloenda de quatre pàgines, va haver-ne d’escriure 27. Una postil·la que acaba, com un avís per a navegants, amb un advertiment contundent:

«Passat poc més de cent anys, ara, la Girona nova només ha de véncer amb ambició les muralles de la mediocritat, el gran risc, que la pot tornar a l’esmorteïment d’èpoques passades.»

Amén.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…