Ves al contingut principal

Ciutat de mig matí

Està demostrat que Girona a mig matí és una ciutat agradable. És aquella hora en què el campanar de la catedral projecta la seva ombra potent sobre el con truncat de l’església de sant Feliu, és l’hora en què les fleques fan olor de pa i els gironins encara exhalen una fortor de colònia i de cafè amb llet. Girona és una ciutat que té, en general, un bon despertar, sobretot en aquesta època de l’any en què els dies són molt curts i les nits massa llargues.
M’agrada passar pel carrer Nou a dos quarts de deu del matí i anar escoltant la corrua de mòbils amb tonades eclèctiques, i veure els aparadors nevats però per la part de dins, i contemplar la cara de felicitat dels compradors de loteria quan el venedor els diu allò de: “que hi hagi molta sort...”. M’agraden els angelots somrients en els arbres de Nadal dels supermercats i els diaris apilats en el quiosc de la Rambla amb les notícies encara fresques.
Girona a mig matí és una ciutat lluminosa i oberta, que exhibeix tots els seus colors: tota la gamma de grisos, uns quants ocres i mitja dotzena de blaus. De colors els gironins ja en fan prou amb els que tenen, han après a espavilar-se amb poc; una gamma més àmplia seria difícil de gestionar i, a més, segur que l’ajuntament ja preveu, en les seves normatives, un recàrrec en la taxa de recollida de residus sòlids urbans, en cas d’acoloriment excessiu del dia.
Els gironins són gent discreta, que fan cua a l’oficina de la Caixa amb cara de tenir els diners justos, ni més ni menys. Parlen per telèfon només amb monosíl·labs i es connecten a internet el temps just per comprovar que el món continuar girant com una baldufa. Girona a mig matí és una foto fixa, un moment en què tot s’atura durant uns instants, just el temps necessari per agafar forces de nou i començar a devorar la vida a la vertiginosa velocitat de seixanta segons per minut.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…