Ves al contingut principal

4 barretades per l'any 9 (1)

Els humans som una raça de bípedes de ment recargolada. Ens ha tocat viure sobre l’escorça inestable d’un planeta de color blau, que gira incessantment sobre si mateix. Hem heretat l’aigua dels oceans, la neu de les muntanyes, la pols dels deserts i un pessigolleig subtil que anomenem “vida”. Hem lluitat durant centenars i milers d’anys contra la soledat i la por, contra la injustícia i la barbàrie, però sobretot contra una sensació molt estranya que prové del fet de ser conscients del nostre destí.
Caminem constantment sobre la superfície d’uns continents a la deriva, sobrevolats per núvols gegantins i sacsejats per masses d’aire en moviment. Ens despertem de bon matí d’un somni inconscient, per sentir a la cara la fredor intensa d’un matí d’hivern o l’escalfor roent d’un estiu interminable. Ens deixem portar per un sentiment d’inevitabilitat però, a la vegada, també som capaços d’aixecar-nos de nou, cada dia, per intentar commoure l’entorn immediat amb la força del nostre treball.
La raça humana ha creat civilitzacions mil·lenàries, ha construït ciutats daurades i traçat camins tortuosos per poder traslladar els seus bagatges, sempre en busca d’un destí millor. Fins i tot en l’hora de la mort els humans han volgut veure la llum d’una esperança, d’una nova frontera, més enllà d’una realitat aclaparadora. Però els homes i les dones hem nascut bàsicament per viure en el dubte i la incertesa. De fet hem après a valorar els més savis, no tant pel que saben sinó pel que ignoren.
La humanitat va descobrir ben aviat el valor del temps, va comprendre que, més enllà d’altres quimeres, era l’indret on realment havien fundat el seu imperi. Van inventar aparells mecànics per poder retenir el passat i el present, i per intentar comprendre el futur. Cada any, quan s’acaba el cicle solar i en comença un de nou, celebren aquest traspàs. Amb l’any nou comença una nova comptabilitat, comença novament el temps, però durant uns segons –igual que els antics reis perses– els humans s’imaginen que el temps il·lumina el seu rostre amb un llampec d’eternitat.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…