Ves al contingut principal

4 barretades per l'any 9 (1)

Els humans som una raça de bípedes de ment recargolada. Ens ha tocat viure sobre l’escorça inestable d’un planeta de color blau, que gira incessantment sobre si mateix. Hem heretat l’aigua dels oceans, la neu de les muntanyes, la pols dels deserts i un pessigolleig subtil que anomenem “vida”. Hem lluitat durant centenars i milers d’anys contra la soledat i la por, contra la injustícia i la barbàrie, però sobretot contra una sensació molt estranya que prové del fet de ser conscients del nostre destí.
Caminem constantment sobre la superfície d’uns continents a la deriva, sobrevolats per núvols gegantins i sacsejats per masses d’aire en moviment. Ens despertem de bon matí d’un somni inconscient, per sentir a la cara la fredor intensa d’un matí d’hivern o l’escalfor roent d’un estiu interminable. Ens deixem portar per un sentiment d’inevitabilitat però, a la vegada, també som capaços d’aixecar-nos de nou, cada dia, per intentar commoure l’entorn immediat amb la força del nostre treball.
La raça humana ha creat civilitzacions mil·lenàries, ha construït ciutats daurades i traçat camins tortuosos per poder traslladar els seus bagatges, sempre en busca d’un destí millor. Fins i tot en l’hora de la mort els humans han volgut veure la llum d’una esperança, d’una nova frontera, més enllà d’una realitat aclaparadora. Però els homes i les dones hem nascut bàsicament per viure en el dubte i la incertesa. De fet hem après a valorar els més savis, no tant pel que saben sinó pel que ignoren.
La humanitat va descobrir ben aviat el valor del temps, va comprendre que, més enllà d’altres quimeres, era l’indret on realment havien fundat el seu imperi. Van inventar aparells mecànics per poder retenir el passat i el present, i per intentar comprendre el futur. Cada any, quan s’acaba el cicle solar i en comença un de nou, celebren aquest traspàs. Amb l’any nou comença una nova comptabilitat, comença novament el temps, però durant uns segons –igual que els antics reis perses– els humans s’imaginen que el temps il·lumina el seu rostre amb un llampec d’eternitat.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…