Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2008

4 barretades per l’any 9 (3)

El Ter i el Fluvià reguen les terres de Girona. Són dos rius rurals, provincians i modestos. L’aigua que baixa per les seves lleres ha alimentat secularment els camps, les hortes i les deveses. Han fet girar les rodes de les fargues i les dels molins, han donat aigua de boca als habitants d’aquest país i energia a les seves fàbriques. Els gironins ens sentim lligats al seu destí i, d’alguna manera, els portem a les entranyes, perquè de fet la nostra història va començar a causa d’aquests rius.
Un dia, ja fa més de 2.600 anys, les naus gregues van arribar a la nostra costa per instal·lar un empori, just entre les dos desembocadures, que eren la porta d’entrada al país. Els grecs van canviar la sort d’aquesta terra, però sobretot fou l’arribada de la república romana, que obrí camins i plantà oliveres, la que ens deixà una empremta decisiva. Aquell record ha quedat gravat en el nom dels llocs i en la vida dels pagesos, que encara acaten la llei que la Roma imperial els deixà en herència.

La vida

Avui és el darrer dilluns d’aquest any, tota una proesa. La propera setmana ja començarà amb la cantarella de “2009”. De fet realment no haurà canviat res, és simplement una qüestió de comptabilitat: anem sumant anys i restant vida.

4 barretades per l’any 9 (2)

Ens ha tocat viure en un país que no és una illa, ni una vall rodejada de muntanyes, ni una muntanya rodejada de valls. No és una porció de terra entre dos rius, ni un imperi d’ultramar. No és el resultat d’un designi diví, ni el darrer refugi d’una raça vençuda. És més gran que la glòria de molts països petits i més petit que la misèria dels més grans. Ens sobrevolen ocells de pas, convivim amb insectes rastrers i els peixos ens contemplen, amb ulls esbatanats, des d’un mar que ja no és el centre de res.
Catalunya és una terra on hi ha una mica de tot. Pots anar en un dia de la fredor alpina de les muntanyes fins a l’escalfor mediterrània del litoral. Hi ha rius fecunds que són font de vida i rieres seques que només s’omplen amb la fúria de les llevantades. Hi ha camins amples i carrers estrets per on hi circula el batec de la història i de la vida. Les ciutats nostres van créixer sempre al voltant d’un temple o d’una església i rodejades d’alts murs que un dia vam decidir enderrocar …

208 raons

Quan arriben aquestes dates ens fem la il·lusió que per un moment podem dominar el futur. De fet el futur, per unes hores el tenim a tocar, només 6 dies més i passarem d’un any a l’altre, sense cap més esforç que arrencar la fulla del calendari.
Però la realitat és com una mena d’escudella de Nadal, que ens entestem en fer bullir en una olla que un déu incompetent ha foradat 365 vegades, pensant que també ens podria servir per a torrar casta­­­nyes. D’aquesta manera els humans anem passant la vida: tapant forats.
L’any 2009, si el Diari de Girona m’ho permet i la crisi em deixa, dedicaré cada setmana aquesta columna als pobles de les Comarques Gironines. 208 municipis que, moltes vegades, també semblen una olla foradada.
Per rigorós ordre alfabètic aniran passant tots els pobles, d’Agullana fins a Vilopriu. L’alfabet no és un ordre més just que els altres, però tampoc ho és menys. Espero que ningú se senti ofès, ni dolgut. Parlaré de pobles que crec conèixer i d’altres que desconec, però…

4 barretades per l'any 9 (1)

Els humans som una raça de bípedes de ment recargolada. Ens ha tocat viure sobre l’escorça inestable d’un planeta de color blau, que gira incessantment sobre si mateix. Hem heretat l’aigua dels oceans, la neu de les muntanyes, la pols dels deserts i un pessigolleig subtil que anomenem “vida”. Hem lluitat durant centenars i milers d’anys contra la soledat i la por, contra la injustícia i la barbàrie, però sobretot contra una sensació molt estranya que prové del fet de ser conscients del nostre destí.
Caminem constantment sobre la superfície d’uns continents a la deriva, sobrevolats per núvols gegantins i sacsejats per masses d’aire en moviment. Ens despertem de bon matí d’un somni inconscient, per sentir a la cara la fredor intensa d’un matí d’hivern o l’escalfor roent d’un estiu interminable. Ens deixem portar per un sentiment d’inevitabilitat però, a la vegada, també som capaços d’aixecar-nos de nou, cada dia, per intentar commoure l’entorn immediat amb la força del nostre treball.
La …

Sort

La sort és un concepte fungible, es consumeix amb el temps. Tothom té el seu dia de sort, però no sol ser un dilluns. Les setmanes sempre comencen ranquejant i aquesta no serà cap excepció, encara que avui sigui dia de loteria.

Les bicicletes

Les ciutats civilitzades, tal com les somiem a vegades, estan fetes a imatge i semblança dels seus habitants. Gent que viu una vida plàcida, que caminen sota el sol de l’hivern, que passegen sota les fulles primaverals, gent que treballa, gent que parla, que riu, gent que està de dol o de festa. Bàsicament ens imaginem una ciutat habitada per vianants, amb tots els recursos al seu servei, però mai al revés. Al revés és “El món feliç” de Huxley i això més aviat és un malson.
Evidentment la ciutat real no és una cosa ni l’altra. Els vianants, que si no vaig errat encara som majoria, convivim amb les màquines, unes màquines que han aprés determinades normes de comportament, unes línies molt fines que els vehicles a motor, en general, intenten no traspassar. Direccions prohibides, zones on no es pot aparcar, limitacions de velocitat, passos zebra i semàfors. Els vehicles, a canvi, poden habitar en pàrquings calents i circular a qualsevol hora.
Les bicicletes, encara que a vegades a algú no …

La segona vida

La primera vida és l’existència banal que va inclosa en el pack de sortida quan arribem a aquest planeta, plorosos i exhausts després de tan llarg viatge. La segona, en canvi, és optativa. Pots tenir-la o no, tot depèn de les teves habilitats tecnològiques. Aquest viure es desenvolupa en la pantalla d’un ordinador o en la d’un telèfon mòbil. És una segona vida que en realitat no vius en paral·lel, tal com seria d’esperar, és una vida que vius en comptes de l’altra. Suma i resta a la vegada, és difícil d’explicar. En la segona vida sempre ets més jove i més atractiu, ets més agosarat i més intel·ligent. L’únic problema és que quan comets un error no s’esvaeix en l’espai/temps, com en la primera vida, l’error queda, persisteix i et persegueix. La primera vida es viu només en el present i l’altra, en canvi, va deixant una estela, un rastre, que altres habitants d’aquest món, més espavilats que tu, poden resseguir en la direcció que vulguin. El mite fundacional de la tecnologia informàtica é…

El pont dels artesans

Els artesans de Girona descarreguen cada dia les seves mercaderies sobres les llambordes fredes del pont de Pedra. Sota un cel de plom de desembre que no perdona i a mercè d’un vent que talla, van omplint les seves taules amb petites peces de fusta, amb objectes de ceràmica o de vidre, amb llibretes i llapis de colors. Tots els dissabtes de març a juny i d’octubre a desembre, i cada dia per Fires, Nadal i Reis, els artesans et contemplen embolicats amb bufandes i ponxos.
L’Onyar és un riu literari, o sigui que bàsicament existeix gràcies a l’ingeni d’uns quants lletraferits que intenten, sempre que poden, ascendir la seva condició de rierol a la de riu amb tots els seus “ets” i “uts”. A part d’uns quants ponts de formigó aigües amunt, tots els ponts que travessen l’Onyar a Girona tenen una gràcia o l’altra, però sobretot són elements tangibles, no com el riu en si, que a vegades només és una peça d’attrezzo posada únicament de cares als turistes.
Durant aquests dies de Nadal el pont de …

Oració del dilluns

Amic meu, que la setmana ens ompli d’hores tranquil·les, que el riu ens porti l’aigua de les muntanyes, que els teus ulls em mirin amb la benevolència dels amics i que els dies passin com els ocells, que van o tornen tot buscant indrets millors.

La bruixa

La catedral de girona és una immensa mola quadrangular que destaca per sobre de qualsevol altre edifici del barri vell de Girona. De mica en mica les institucions gironines van posant diners per evitar que el temps i els agents hostils, no acabin malmetent-la fatalment. Bastides tubulars –adaptades a les normes ISO– l’embolcallen gradualment, com les venes que tapen provisionalment les parts d’un cos exposades a la cirurgia reparadora.
Aquesta setmana alguns periodistes locals han tingut el privilegi de poder pujar a la bastida instal·lada actualment a la façana nord de la catedral de Girona. Acompanyats dels arquitectes encarregats de la restauració, han pogut resseguir amb la punta dels seus dits les ferides de les pedres venerables i arribar fins al racó remot on s’erigeix, en posició horitzontal, l’enorme i pesada gàrgola, l’única amb forma humana, que els habitants d’aquesta ciutat anomenem “bruixa de la catedral”.
Durant segles aquesta imatge ha servit d’inspiració als gironins mé…

Urgències

Tot és urgent i tot s’ha de fer al moment. El futur ja no existeix i el passat tampoc, només batega en el cor atrafegat de la realitat un present poderós i omniscient.
Vindrà el dia en què ens haurem de deslliurar d’aquesta tirania si no volem convertir-nos en peixos d’aquari, incapaços de recordar ni de projectar la nostra intel·ligència més enllà d’uns instants, dels breus segons que invertim en prémer el botó del comandament a distància per il·luminar la llum del present.
En aquesta societat on tot es compra i es ven, el temps continua essent encara l’única mercaderia que no cotitza en els mercats de valors. El temps no, però les empreses de serveis d’urgències les 24 hores i les de menjar ràpid sí.
Fa un parell de mesos, Daniel Innerarity escrivia al Diario Vasco que “La urgència, aquest grau zero de la distància temporal, ha perdut el seu estatut de temporalitat excepcional i es constitueix com la temporalitat ordinària”.
La urgència generalment és filla de la imprevisió. Hem d’inver…

L’home que no volia molestar

El mes de desembre és un temps d’emocions intenses i precises, però fredes. És el mes dels dies morts i de la vida opaca. La gent s’arrecera davant dels televisors per poder sentir l’escalfor, encara que sigui irreal, de vides efímeres i llunyanes. Entrem i sortim de les botigues, emportant-nos bocins de felicitat embolicats en paper de regal i ens mirem els uns als altres amb la mirada buida de qui espera passar un tràngol. Desembre és un mes de funerals i de fredors anímiques.
Hi ha gent discreta que espera tota una vida per morir-se durant el pont de la puríssima, més que res per no molestar. És el cas d’en Francesc Riuró i Llapart, delineant d’Obres Públiques, pintor dels seus paisatges, arqueòleg impenitent i tafaner de mena. No hi ha pedra a Girona i a les seves comarques que no porti l’empremta dels seus dits, no hi ha jaciment arqueològic que no hagi estat trepitjat pels seus peus i no hi ha cap detall del nostre patrimoni que no hagin copsat els seus ulls petits i brillants.
El…

Dilluns de pont

La veritat té el seu preu, sobretot quan un dilluns, de sobte, et despertes i encara és diumenge i el dimarts esdevé dilluns. Són capricis del calendari, de la història i de les creences. La veritat té el seu preu, i durant aquest pont de la primera setmana de setembre, el preu és empassar-te un grapat de mentides.

[riure]

“–El riure és un vent diabòlic, que deforma les faccions i fa que els homes semblin micos. –Els micos no riuen. El riure és un atribut humà. –Com el pecat.”
(Umberto Eco – El nom de la rosa)

Ciutat de mig matí

Està demostrat que Girona a mig matí és una ciutat agradable. És aquella hora en què el campanar de la catedral projecta la seva ombra potent sobre el con truncat de l’església de sant Feliu, és l’hora en què les fleques fan olor de pa i els gironins encara exhalen una fortor de colònia i de cafè amb llet. Girona és una ciutat que té, en general, un bon despertar, sobretot en aquesta època de l’any en què els dies són molt curts i les nits massa llargues.
M’agrada passar pel carrer Nou a dos quarts de deu del matí i anar escoltant la corrua de mòbils amb tonades eclèctiques, i veure els aparadors nevats però per la part de dins, i contemplar la cara de felicitat dels compradors de loteria quan el venedor els diu allò de: “que hi hagi molta sort...”. M’agraden els angelots somrients en els arbres de Nadal dels supermercats i els diaris apilats en el quiosc de la Rambla amb les notícies encara fresques.
Girona a mig matí és una ciutat lluminosa i oberta, que exhibeix tots els seus colors:…

La crisi de tots

Vivim en una societat en crisi. Crisi econòmica, crisi de valors, crisi d’identitats, crisi de les ideologies. Ens hem instal·lat en un procés de crisi permanent i el pitjor de tot és que ens sembla la cosa més normal del món.
L’altre dia al congrés d’Iniciativa per Catalunya, el lema que sobrevolava els caps dels oradors era: “el neoliberalisme és la crisi”, però a l’hora de donar solucions la resposta dels partits d’esquerres es desfà en un mar d’obvietats. La dels de dreta –evidentment– ni està, ni se l’espera. Ja ho deia Henry Kissinger: “La setmana entrant és impossible que hi hagi una crisi: tinc l’agenda plena”.
No sé si la caiguda del mur de Berlín entrava dins de les previsions d’agenda del senyor Kissinger, però quan va caure ho va fer –imprevisiblement– cap als dos costats a la vegada. El comunisme va deixar d’existir d’una tacada, ensorrat sota la runa, però el neoliberalisme, que en un primer moment semblava que s’ho menjaria tot, també ha acabat trontollant per les rèpliqu…

Girona ara i sempre

“Sicut erat in principio, et nunc et semper,
et in saeccula saeculorum.”

Diuen que les ciutats s’assemblen a les persones que les habiten i tard o d’hora s’acaben semblant també a la literatura que produeixen. Des d’aquest punt de vista podem veure la història de la nostra ciutat com el conjunt de textos contingut en tots els llibres que s’hi han escrit. Girona és una biblioteca col·lectiva i no es pot ser un bon gironí si no s’ha llegit algun dels seus llibres, perquè en bona part la ciutat que portem a dins només existeix en els llibres.
Girona és una realitat virtual que oscil·la entre la terra i els núvols de la mà d’en Bertrana o que es passeja entre els records de Josep Pla. És una ciutat que va de la Girona petita i delicada d’en Ministral a la Girona i Jo del senyor Palol, de la ciutat en blanc i negre d’en Gironella a la Girona engabiada d’en Toni Puigverd o la més real d’en Cercas; i de la ciutat enciclopèdica de Carles Rahola als regalims de Cera de Miquel Pairolí, uns regalim…

1/7

La setena part de la nostra vida la vivim en dilluns, un dilluns qualsevol, com avui. Sortim al carrer amb l’angoixa de no haver viscut prou, de no haver respirat amb prou força l’aire d’un diumenge irrepetible. Però alcem els ulls al cel i contemplem com el món gira vertiginosament i ens sentim part d’aquest món, com si la vida també fos possible fins i tot en dilluns.