Ves al contingut principal

Les llargues Fires

Abans el temps era simplement un bloc de paper enganxat sobre les rajoles de la paret, entre l’armari del rebost i els fogons de la cuina econòmica. Els dies feiners eren uns números impresos de color negre i els de festa en vermell. No cal dir que el color dominant era el negre, perquè l’altra tinta era més cara i les impremtes no estaven per llençar la casa per la finestra. Les festes de guardar no canviaven mai i les vacances eren faves comptades.
Amb el pas dels anys, els dies de festa han anat ballant i s’han multiplicat misteriosament. Aquesta propagació sense control dels dies festius ha produït l’aparició del fenomen del “pont”, una mena de vacances entre els dies de festa, per allò de «que per un dia no val la pena ni engegar l’ordinador». La suma de tots aquests dies de color ha fet canviar per sempre més la fesomia dels calendaris i els impressors han acabat imprimint-los en quadricromia.
A Girona, com qui no vol la cosa, les Fires d’aquest any s’han allargat una setmana més i si sumem, uns dies abans, la celebració espúria del Halloween americà, ja fem allò de “tiro perquè em toca”, i si a més pensem que d’aquí quatre dies hi haurà la setmana de la immaculada constitució, ja haurem saltat, al pas de l’oca, fins a Nadal. De fet ara ja comencen a parlar de les llums i de tota la parafernàlia, com si fos la cosa més normal del món.
Del llarg Nadal saltarem al llarg Carnestoltes i d’aquí a la Setmana Santa, que –gràcies a Déu– només dura el que dura. Quan finalment arribem a sant Joan, la temporada ja es dóna per liquidada, perquè a partir d’aquí tot són festes majors d’estiu i vacances merescudes fins a l’onze de setembre. L’any ens el passem donant saltirons de festa en festa. No ens hauria d’estranyar que amb tot això hi hagués crisis, però si aquí ningú pensa en treballar!

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…