Ves al contingut principal

La plaça dels perns

És un quadrilàter lleugerament irregular en la confluència de tres carrers de l’eixample gironí: Joan Maragall, La Salle i Francesc Ciurana. Rodejat de circulació vial per tots costats, es defensa com pot de l’agressió mecànica dels vehicles amb una tanca de fusta. Un grapat de criatures hi juguen quan surten del col·legi, vigilades de prop pels seus pares, mentre els repartidors de paqueteria intenten aparcar les furgonetes en doble fila “perquè només són cinc minuts, home!”.
Poca gent sap que l’ajuntament hi va penjar una placa anomenant l’indret “Plaça de Joaquim Pla i Dalmau”, en honor de l’editor i dibuixant, fill de Joaquim Pla i Cargol i nét de Josep Dalmau i Carles. Poca gent ho sap, perquè suposo que no afecta a cap veí de la zona, domiciliats realment en algun dels tres carrers que dibuixen el perímetre de la plaça. El nom del senyor Pla Dalmau, en aquest cas fa referència únicament a l’espai de jocs infantils i els nens, per molt que hi juguin, no hi tenen fixada la residència.
En un racó d’aquest espai hi ha tres columnes lleugerament inclinades d’un material bronzejat, que semblen grans perns intentant collar la plaça a l’entrellat de la ciutat. La ciutat, però, necessita molt més que aquest esforç simbòlic per mantenir la coherència d’un teixit urbà incoherent per naturalesa. Els perns en qüestió són una escultura respectable i modesta, en comparació amb altres embalums que passen per ser art contemporani i no són res de res.
En Joaquim Pla Dalmau, entre moltes altres coses, regentava una magnífica llibreria de dos pisos i amb vistes a la Rambla de la Llibertat fins que l’any 2000 la van traslladar a la plaça del Vern, on encara hi roman, portada ara per la seva filla. El senyor Joaquim ha fet posteriorment aquest salt, de la riba esquerra a la dreta, de la plaça dels verns a la dels perns. Espero que, malgrat tot, en aquest indret el seu record quedi fixat permanentment a la història de la ciutat.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…