Ves al contingut principal

Els vius i els altres

A Girona després de la festa dels vius celebrem la dels morts. Entre els vius i els altres no hi ha espai per a les mitges tintes, o un està viu i amb la panxa plena de panellets i de castanyes o està mort i enterrat en un nínxol del cementiri; o les seves cendres volen entre núvols de CO2. Els gironins som així de radicals, o tot o res, un no pot estar mig viu o mig mort, els funcionaris del padró municipal no ho accepten i els registradors de la propietat tampoc.
Els morts ens precedeixen en una filera infinita, per un camí sense destí i guarden silenci com un submarí amagat sota el gel. Mentre el temps es menja les ungles dels vius, els morts descansen per sempre. A causa d’aquesta falta de moviment i de soroll, els finats cauen sovint en l’oblit. Els vius altra feina tenim que suportar-los de cos present, el gremi dels difunts cada dia és més nombrós i ja no li podem dedicar l’atenció artesanal que s’hi tenia en el passat.
Abans els morts es morien per ordre d’escalafó i la defunció, igual que el naixement, es celebrava amb la taula guarnida i amb pollastre rostit. Ara, en canvi, els difunts es moren d’una manera més freda, endollats a una màquina que fa bip-bip i sense dir ni piu. Allò de les “darreres paraules” ha quedat com una cosa carrinclona del passat i les “darreres voluntats” ja es firmen molts anys abans quan es signa una hipoteca a quaranta anys vista amb el banc de la cantonada.
Avui en dia la festa dels difunts és poca cosa, només la celebren els que ja estan en llista d’espera al tanatori o els que tot just acaben d’enterrar algun familiar i volen comprovar que a la làpida no hi hagi cap falta d’ortografia. Els morts són cosa del passat i ara, malgrat la crisi, es cotitza més el present. Però, com en el conte de Les Mil i Una Nits, per molt que ara ens oblidem de la mort, vindrà el dia en què ella es recordarà de nosaltres.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…