Ves al contingut principal

El Talgo de París (2)

En Jordi Artigal és un home alt, de celles ben poblades i de cabells tallats a l’estil de l’època, d’aquesta època. És el director de la nova biblioteca de Salt*, però durant dos mesos és a París, concretament fent una estada en la biblioteca del Centre Georges Pompidou. Vam passejar amb ell durant una hora pels passadissos carregats de llibres i d’estudiants amb ordinador portàtil que habiten feliços entre aquells murs, com les aus de temporada en els aiguamolls de l’Empordà.
Els francesos, quan de cultura es tracta, sempre ens mullen el nas de saliva. L’any 1997 els arquitectes Piano i Rogers aixecaren en el barri de Les Halles un edifici innovador, d’estructura metàl·lica i pintat de colors vius, que allotjava en el seu ventre diàfan un centre cultural enorme i una biblioteca pública com no n’hi ha cap en la meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ja em perdonaran la cita del poeta, però si no ens serveix per això, no serveix per a res.
En Jordi Artigal no en té prou d’estimar-se els llibres i els seus lectors, ell busca l’excel·lència. M’explicava que un dia els del Pompidou l’havien portat d’excursió a una biblioteca dels voltants de París, en un poble si fa no fa dels mateixos habitants que Salt. D’entrada no el va sorprendre veure que l’edifici era el doble que el seu, però el personal que atenia al públic multiplicava per cinc al de la pobra i salvatge biblioteca de la Coma-Cros. I en Jordi em deia, desaprovant: “Oh que cansat estic...”.
Però és normal home!, a França la cultura és al capdamunt de les prioritats i aquí és un luxe excessiu. Aquí es programen les activitats culturals en funció de si juga el Barça o no! Com volen que els polítics es prenguin seriosament aquest tema, si quan es necessiten patrocinadors per a un acte cultural el primer que es va a buscar és a un fabricant de cerveses! La cultura només és cosa de quatre curts de vista, i si en volen més –apa vinga!– que se’n vagin nord enllà.

* En Jordi Artigal, contràriament al que s'afirmava incialment en l'article aparegut al Diari de Girona, no és director de la Biblioteca de Salt. La directora es diu Belén Santamaria.
8 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…