Ves al contingut principal

El Talgo de París (1)

Agustí Calvet, més conegut amb el nom de ploma de Gaziel, fou un dels grans mestres del periodisme català. Va viure a París en el transcurs de dos estades abans de 1914 i després, com a corresponsal de guerra de La Vanguardia, durant la Primera Guerra Mundial. Ara, en edició de butxaca, s’ha editat un recull de les seves històries de París, sota el títol de L’exprés de França. Aquell exprés de la primera dècada del segle XX que tardava nou hores només per anar de Barcelona a la frontera.
Actualment, en aquesta època d’altes velocitats i de viatges low cost, sembla mentida que encara hi hagi gent com jo que vulgui anar a París en tren, sembla cosa del segle anterior. Però comptat i debatut no és cap bestiesa: puges a l’estació de Girona, t’estires en una llitera –que sempre es més còmode que un seient d’avió– i et lleves dotze hores després a París, a l’estació d’Austerlitz, a quatre passes de l’île de la Cité i en ple brogit de la ciutat viva.
París, malgrat la seva extensió, es una ciutat per ser caminada, per degustar-la pas a pas i amb el llibre de Gaziel a la bossa sembla com si et pugés a través de la medul·la una mena de complicitat secular, una escalfor que et fa aguantar les primeres fredorades de la tardor. Més enllà del mite i de la invasió turística, París ha conservat un encant indescriptible, ha sabut reinventar-se i a la vegada li ha quedat el regust ranci, però extremadament viu, de les ciutats amb carisma.
Gaziel, deia que, quan tornava de nou a París, acabava sempre recolzat en la fràgil barana del Pont des Arts, “només sentint i pensant”. A París passen aquestes coses, la ciutat et vol, t’atrapa i et desitja, i per més que passi el temps hi tornes, de la manera que sigui, ara amb el Talgo, la propera ja ho veurem. París sempre està allà, sota un cel que sembla una làmina a l’aiguafort, t’espera i tu hi vas, amb un llibre sota la barretina i amb la il·lusió de la primera vegada.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…