Ves al contingut principal

El carrer dels malalts

Juli Garreta i Arboix va néixer a Sant Feliu de Guíxols i se’l considera un dels compositors de sardanes més eminents. Compaginà el seu amor per la música de cobla amb una dedicació professional al ram de la rellotgeria, en una època en què els rellotges, si s’espatllaven, encara es portaven a reparar. Va morir en el seu poble l’any 1925, quan es començava a urbanitzar la zona de l’eixample a l’alçada de l’estació del ferrocarril, i l’ajuntament li adjudicà un carrer.
És una via urbana estreta i discreta, paral·lela a la carretera de Barcelona i que va del carrer La Salle fins a la ronda del Pare Claret, un carrer una mica més ample, que abans de la Guerra portava el nom del Doctor Robert i que a partir de l’any 1950 va veure substituït el “Pare” per un “Sant”, a causa del canvi d’estatus del senyor Claret. És el que passa amb els religiosos, que fins i tot després de morts poden continuar prosperant en l’escalafó social.
Just a la cantonada de Juli Garreta amb Pare Claret, es conserven quasi miraculosament uns murals amb motius gironins, que pintà ja fa anys l’artista Josep Perpinyà juntament amb les seves alumnes del Col·legi Vedruna. De fet aquest tram del carrer és l’únic que no està tapat per edificis més o menys alts i el pati de l’escola deixa entrar d’esquitllentes una mica de llum, però també, per aquest costat, hi entra la circulació viària amb els seus sorolls i els seus fums.
El carrer de Juli Garreta el transiten bàsicament gent amb la cama enguixada i amb cara de patiments diversos, gent en cadira de rodes o directament a sobre d’una llitera. La clínica Girona i altres mútues han colonitzat aquest carrer gironí, per a convertir-lo en una espècie de gran avinguda de les visites mediques i dels anàlisis clínics. Si et trobes algun conegut per la vorera, el més segur és que et pregunti, amb cara de preocupació, pel teu estat de salut.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…