Ves al contingut principal

Una eterna claredat

Quan un amic comet la gosadia de morir jove, vas arrossegant el seu record tota la vida. El portes enganxat al coll com un esquellot i de tant en tant ressona amb estridència, quan menys t’ho esperes. En Just Casero va tenir la sort o la desgràcia de tenir molts amics i entre tots hem anat avivant la flama d’un somriure que va quedar congelat en la fredor de les fotografies, ja fa molt de temps. En Just probablement viurà per sempre, si més no mentre nosaltres visquem.
Ens queden els seus somriures i els seus silencis, però també l’escalfor de la seva veu, rebregada entre les paraules dels seus articles i dels seus poemes. En Just estava corcat pel cuc de l’escriptura i per una malaltia del sistema nerviós anomenada “periodisme”, una malaltia infecciosa que el va portar a l’extrem de fundar un diari i d’escriure cada dia una columna, des d’on palpava el pols vital de la realitat. D’això en quedà un llibre que portà per títol “Quiosc”.
Els seus poemes, reclosos en la foscor d’una calaixera, van quedar només pels més íntims i, fins ara, havien quedat inèdits. Ara, en Roger Costa-Pau ha compilat una breu antologia que porta per títol “Una eterna claredat” i on hi descobrirem aquesta dimensió poètica d’en Just. Són poemes de l’amor, de la vida i de la lluita, forjats des de la incertesa, la malenconia i l’esperança, són fruit d’una voluntat poderosa i tendra. En Just era el producte de la suma de tots aquests conceptes.
I aquest és el Just que ha sobreviscut i que viurà sempre entre nosaltres, mal ens pesi. La seva veu sorgirà sobre les veus dels que ens ha tocat continuar trescant en aquest costat de la realitat. Però, més enllà de tot això, en Just quedarà per sempre en el meu record amb els ulls closos i vestit per a les grans ocasions, reflexionant amb les mans juntes, dialogant amb un Crist solitari penjat en la paret de la seva habitació i esperant una claredat que maldava per entrar per la finestra.

3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…