Ves al contingut principal

Legitimitat, memòria històrica i perdó

La Generalitat de Catalunya fou un un govern que va sobreviure, durant la llarga travessa del franquisme, gràcies a dos presidents que aguantaren la bandera quan tots els vents bufaven en contra. Primer el president Irla i després Tarradellas, que tornà a Catalunya deixant clar que ell i només ell era el representant d’una legalitat que emanà de la voluntat popular a l’inici de la II República. Però de fet aquesta continuïtat es truncà violentament amb l’execució del president Companys.
Ara, des de diversos sectors de la societat catalana, però sobretot des del partit al qual va pertànyer Companys, es reclama l’anulació d’aquell consell de guerra, per acabar definitivament amb un bucle històric que de no trencar-se posarà sempre en dubte la legitimitat històrica del nostre govern autònom. Amb l’anulació d’aquell consell de guerra, l’actual ocupant del Palau de la plaça de Sant Jaume serà el continuador i responsable indiscutible de la Generalitat republicana.
Però la història és capriciosa i els bucles es retroalimenten els uns als altres. A partir d’aquest hipotètic moment en què la Generalitat assumeix de ple aquesta responsabilitat històrica, molts seran els que vagin a reclamar també deutes que no s’han acabat de pagar mai. La Generalitat serà responsable, per obra o per omissió, de tots els crims que es produïren a Catalunya durant el regnat de terror de la FAI, una època en la qual el principal responsable de l’ordre públic era el president de la Generalitat.
La Generalitat haurà de demanar perdó públicament, un dia o l’altre, per tots i cadascun d’aquells crims comesos impunement pels comitès. Val més que hi vagin pensant. No es podran cobrir més les espatlles simplement dient que durant els anys del franquisme ja se’ls va fer justícia, la Generalitat serà hereva de cop i volta d’una nova càrrega moral i haurà d’afrontar-la. La història pot haver absolt moltes consciències, però no perdonarà mai als que no saben demanar perdó.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…