Ves al contingut principal

En Miliu, el campió de boxa

En una ciutat com Girona no hi ha personatges anònims, tots tenim el nostre currículum i anem amb alguna llufa penjada a l’esquena tota la vida. La gent neix, viu i mor, entre milers de mirades encreuades, però, malgrat tot, encara hi ha persones que aconsegueixen viure la vida discretament, com si no volguessin destorbar. Són aquells que quan moren, desperten un comentari recurrent: «...però si encara el vaig veure fa poc i estava la mar de bé!». En Miliu Mora era un d’aquests.
El recordo encara perfectament dels seus anys de viatjant de paper. Baixava del seu 600 com un gran cargol que surt de la seva closca, perquè en Miliu era un home gran, la seva presència imposava i la fama de campió d’Espanya de boxa el precedia. Era un home d’amples somriures i de fidelitats indestructibles; darrerament me’l trobava els diumenges en un quiosc del carrer del Carme comprant el diari i sempre em feia passar al davant, amb la paciència d’un jubilat de llarg recorregut.
En Miliu Mora als 16 anys va haver d’anar a fer la guerra al front de Madrid. El primer dia ja va veure la seva companyia delmada per una càrrega de cavalleria, encara que d’això ell no en volia parlar, el seu tema era l’esport. En Miliu va practicar la boxa però també el llançament de martell i aquest és també un dels meus records d’infantesa. Veure’l girar amb tota la potència del seu cos, dins de la gàbia de l’estadi del GEiEG a la Devesa, és una imatge inesborrable.
Ara en Miliu Mora ha mort, ha desaparegut d’entre nosaltres i al quiosc del carrer del Carme hi faltarà un client. Pels gironins que, com jo mateix, anem per la vida clavant i rebent llufes ens faltarà una part de la nostra ciutat, aquella que es basteix amb la suma de moltes voluntats, amb la força de molts anhels i amb el pes de tots els records. En Miliu Mora no ens acabarà mai d’explicar els seus, però a mi em quedarà clavada per sempre la llufa del seu record.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…