Ves al contingut principal

El pregó

Abans d’aquesta època en què ens ha tocat viure, la cultura només es prenia en dosis homeopàtiques. S’anava al teatre una vegada a l’any, es llegia un llibre molt de tant en tant, a un concert s’hi assistia si es tenia una excusa raonable i a una conferència només si no hi havia més remei. La cultura era cosa de pocs, un luxe que la gent normal generalment no es podia permetre i que les institucions racionaven amb la mateixa cura que es tenia per les matèries escasses.
El pregó era una cosa molt seriosa, que llegia un senyor endiumenjat i que els gironins escoltaven displicentment, asseguts en aquelles velles butaques de fusta del Teatre Municipal. Llegir un pregó donava llustre, era un plus acadèmic, un favor que se li feia al pregoner, un favor que feia el pregoner a la ciutat o les dues coses a l’hora. El to era planer, cordial i una mica encarcarat, i al final –com a molt– una cobla tocava el Girona aimada del mestre Vicenç Bou.
Ara les coses han canviat: el pregó és un acte lúdic, amb molta gresca, protagonitzat per gent que surt al balcó a dir quatre coses que ningú escolta. Sembla ser que si no hi ha merder, no hi ha festa i els dies de fires s’han d’aprofitar per fer-ne tant com es pugui. Les cerveses de les barraques ja fa temps que estan en fresc i les associacions benemèrites que les venen estan deleroses de fer l’agost per l’octubre. El pregó és només un “jiji-jaja”, per passar l’estona.
Com en tot no s’ha trobat el punt just i ha acabat sortint de mare. Potser caldria replantejar-se això del pregó i tornar-lo a entrar al Teatre Municipal, perquè de disbauxa ja en tenim durant tot l’any. La festa deixem-la pels que vulguin festa. En aquests temps que corren s’ha de comprendre que alguns enyorem la calma i el silenci, i allò que definia l’antic Horaci com l’“AVREA MEDIOCRITAS”, i que la professora Condom ens tradueix com la “moderació preciosa com l’or”.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…