Ves al contingut principal

El pregó

Abans d’aquesta època en què ens ha tocat viure, la cultura només es prenia en dosis homeopàtiques. S’anava al teatre una vegada a l’any, es llegia un llibre molt de tant en tant, a un concert s’hi assistia si es tenia una excusa raonable i a una conferència només si no hi havia més remei. La cultura era cosa de pocs, un luxe que la gent normal generalment no es podia permetre i que les institucions racionaven amb la mateixa cura que es tenia per les matèries escasses.
El pregó era una cosa molt seriosa, que llegia un senyor endiumenjat i que els gironins escoltaven displicentment, asseguts en aquelles velles butaques de fusta del Teatre Municipal. Llegir un pregó donava llustre, era un plus acadèmic, un favor que se li feia al pregoner, un favor que feia el pregoner a la ciutat o les dues coses a l’hora. El to era planer, cordial i una mica encarcarat, i al final –com a molt– una cobla tocava el Girona aimada del mestre Vicenç Bou.
Ara les coses han canviat: el pregó és un acte lúdic, amb molta gresca, protagonitzat per gent que surt al balcó a dir quatre coses que ningú escolta. Sembla ser que si no hi ha merder, no hi ha festa i els dies de fires s’han d’aprofitar per fer-ne tant com es pugui. Les cerveses de les barraques ja fa temps que estan en fresc i les associacions benemèrites que les venen estan deleroses de fer l’agost per l’octubre. El pregó és només un “jiji-jaja”, per passar l’estona.
Com en tot no s’ha trobat el punt just i ha acabat sortint de mare. Potser caldria replantejar-se això del pregó i tornar-lo a entrar al Teatre Municipal, perquè de disbauxa ja en tenim durant tot l’any. La festa deixem-la pels que vulguin festa. En aquests temps que corren s’ha de comprendre que alguns enyorem la calma i el silenci, i allò que definia l’antic Horaci com l’“AVREA MEDIOCRITAS”, i que la professora Condom ens tradueix com la “moderació preciosa com l’or”.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…