Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2008

[silenci]

“La nostra societat no només està malalta de soroll ambiental, sinó que ha desenvolupat una por atàvica al silenci, com si aquest fos l’expressió més feridora del buit.”
(Pilar Rahola)

Les pomes de sant Narcís

Segons una tradició ancestral, ja gairebé oblidada, els gironins tiraven pomes al riu per a conjurar el perill d’aiguat. Evidentment no podien ser de qualsevol tipus, eren pomes cultivades en un camp propietat de la confraria del sant i estaven beneïdes pel senyor bisbe en persona.
Ara el riu ja fa temps que baixa mandrós i gasiu, les pomes ens les mengem quasi per prescripció facultativa i el senyor bisbe altra feina té que beneïr pomes.
Probablement, tal com ens recorda l’Amades en el seu Costumari català, aquesta pràctica medieval prové d’una altra encara més antiga. Sembla ser que els romans ja llençaven sacrificis al Tíber per aplacar la seva ira. En aquella època es portava més la cosa de llençar esclaus o presoners de guerra, eren altres temps.
Ara no estaria malament tornar a recuperar aquella antiga tradició llatina, però no per fer baixar el nivell del riu sinó més aviat per a tot el contrari. Els gironins ben segur que se’ns acudiria el nom de més d’un director general per a l…

Les Fires

En l’esperit dels gironins, les Fires són com una mena d’estat d’ànim i un punt d’inflexió del temps. Acaba de girar un bucle i en comença inexorablement un de nou. El temps gira a Girona en el mateix sentit que la roda de la nòria entre les branques mig despullades dels arbres de la Devesa. De tardor en tardor, les Fires són l’inici i el final d’un cicle en la vida de la ciutat, de Fires a Fires anem acumulant anys i arrugues, experiències i oblits.
Es compta l’edat d’un gironí per la inclinació de la boca en pronunciar la paraula “Fires”. Una desviació de 15 graus a la dreta indica el pas de la joventut a l’edat madura, i la caiguda lliure a partir dels 45 graus fa evident l’arribada de la vellesa. Els vells, però, difícilment pronuncien aquesta paraula en solitari, generalment s’inclou en la frase “ara per Fires ja no fa la fred d’abans”, una afirmació que denota un plus d’experiència sobre els altres.
Les Fires són l’alfa i l’omega de la gironitud, un sentiment més inexorable que la…

El temps

Estimem només allò que ens costa obtenir i tendim a menysprear el que ens posen a l’abast. Però la vida és una roda i el que avui tenim a dojo, demà resulta que és un bé escàs. El temps, en canvi, sempre està present i es consumeix inalterablement a la mateixa velocitat, però la percepció que en tenim és relativa i variable. Només els dilluns podem estimar, i valorar, el pas del temps en la seva justa mesura.

El pregó

Abans d’aquesta època en què ens ha tocat viure, la cultura només es prenia en dosis homeopàtiques. S’anava al teatre una vegada a l’any, es llegia un llibre molt de tant en tant, a un concert s’hi assistia si es tenia una excusa raonable i a una conferència només si no hi havia més remei. La cultura era cosa de pocs, un luxe que la gent normal generalment no es podia permetre i que les institucions racionaven amb la mateixa cura que es tenia per les matèries escasses.
El pregó era una cosa molt seriosa, que llegia un senyor endiumenjat i que els gironins escoltaven displicentment, asseguts en aquelles velles butaques de fusta del Teatre Municipal. Llegir un pregó donava llustre, era un plus acadèmic, un favor que se li feia al pregoner, un favor que feia el pregoner a la ciutat o les dues coses a l’hora. El to era planer, cordial i una mica encarcarat, i al final –com a molt– una cobla tocava el Girona aimada del mestre Vicenç Bou.
Ara les coses han canviat: el pregó és un acte lúdic, …

Periodistes i mosques

Els periodistes i les mosques són dos conceptes que en l’imaginari col·lectiu gairebé sempre van junts. Tenen gustos semblants i els atreuen les mateixes llaminadures. Tant els uns com els altres, pel seu comportament impredictible, són més aviat criatures molestes, però no es pot negar que tenen un paper molt destacat en el cicle de la vida.
Probablement, a causa d’aquestes semblances, els periodistes gironins van decidir adoptar la figura d’una mosca per il·lustrar els premis que el gremi dels tribulets atorga any rere any per aquestes dates. Es tracta de premiar a la persona o entitat que més facilitats posa en la tasca diària dels periodistes. El dípter que inspirà aquest premi és la mosca de Sant Narcís, una mena d’insecte benèfic, si més no pels sempre assetjats habitants de la immortal ciutat dels quatre rius.
Però els periodistes també premien a uns altres, els que s’interposen entre la seva tasca i la realitat, per obstaculitzar o per impedir la sempre benèfica recerca de la ve…

Una eterna claredat

Quan un amic comet la gosadia de morir jove, vas arrossegant el seu record tota la vida. El portes enganxat al coll com un esquellot i de tant en tant ressona amb estridència, quan menys t’ho esperes. En Just Casero va tenir la sort o la desgràcia de tenir molts amics i entre tots hem anat avivant la flama d’un somriure que va quedar congelat en la fredor de les fotografies, ja fa molt de temps. En Just probablement viurà per sempre, si més no mentre nosaltres visquem.
Ens queden els seus somriures i els seus silencis, però també l’escalfor de la seva veu, rebregada entre les paraules dels seus articles i dels seus poemes. En Just estava corcat pel cuc de l’escriptura i per una malaltia del sistema nerviós anomenada “periodisme”, una malaltia infecciosa que el va portar a l’extrem de fundar un diari i d’escriure cada dia una columna, des d’on palpava el pols vital de la realitat. D’això en quedà un llibre que portà per títol “Quiosc”.
Els seus poemes, reclosos en la foscor d’una calaixe…

Dilluns negres

Darrerament els dilluns ens despertem amb una sensació de negror al cos. Els informatius vomiten xifres negatives d’inflació, caigudes dels índex borsaris. Els nostres diners tremolen entre els intersticis de la cartera i les cartes del banc cada vegada són més feixugues. Són temps de crisi, de dilluns negres; ja tornarà a sortir el sol, potser més per uns que pels altres. La majoria simplement intentarem sobreviure.

Giroscopi (II)

Aquest cap de setmana s’obre al públic per segona vegada aquesta mena de fira de la Cultura anomenada Giroscopi, que organitza amb eficàcia la gent de la Casa de Cultura de Girona. Aquest any toca fer-ho a la ciutat d’Olot, coincidint amb la Fira de Sant Lluc, en el pati interior de l’Hospici. Més de vint entitats, fundacions i empreses culturals, exposen durant dos dies els seus productes fràgils i eteris, sobre les pedres venerables d’aquest gran casalot garrotxí.
La Fira també vol ser un punt d’encontre de la gent de la cultura i un observatori del sector. Les comarques gironines, grans productores de cultura, no havien trobat encara la manera d’explicar-se les seves coses, els seus mals i les seves alegries, intercanviar experiències i coneixements, en una terra de ningú que per uns dies esdevé terra de tots, entre presentacions de llibres, taules rodones, tallers infantils, concerts, obres de teatre i tota mena d’espectacles.
Aquest país, però sobretot el país de la cultura, necess…

Temps de constipats

Diuen que si l’experiència servís d’alguna cosa, a partir de certa edat un ja no hauria d’estar mai constipat. Però cada any caiem en el mateix parany que ens prepara la natura, o el destí, o ves a saber tu què, i de cop i volta ens trobem amb el cap com un timbal, els ulls plorosos i el nas com un pebrot escalivat.
Si al llarg de la nostra existència haguéssim de sumar tots els dies i totes les hores perdudes estossegant, suant i patint a causa dels refredats, ens adonaríem que hem perdut un bon bocí de vida, mossegat per aquests virus estranys que només es posen d’acord entre ells per tocar-nos el que no sona.
En moments de canvi d’estació, els constipats s’apoderen de les ciutats i es deixen sentir per tot arreu, sobretot en les converses de circumstàncies que els humans practiquem per les cantonades.
«–Ja li deia al meu marit: t’has d’abrigar que agafaràs fred...»
«–Es que amb aquests canvis de temps una ja no sap quina roba posar-se...»
Comentaris que es repeteixen dia rere dia, any r…

La importància de saber ser vell

A Girona, allà on el carrer Nou fa xamfrà amb el de Santa Clara, abans de travessar l’Onyar sobre les llambordes del pont de Pedra, hi ha un edifici reformat per l’arquitecte Masó l’any 1922, que ha servit des de sempre per allotjar l’oficina principal de Girona de La Caixa. Aquella que abans es deia de “Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis” i que després va anar canviant de nom fins arribar a un LKXA que sembla de pel·lícula de ciència ficció però en versió còmica.
En Lluís Torner i Callicó és un gironí de mena, que va néixer a la plaça de la Independència, just on hi havia hagut el convent dels agustins i on abans s’hi concentrava tota l’oferta d’oci de la ciutat. És un home discret, de somriure precís i de mirada pragmàtica i amb una voluntat forjada a ferro roent, darrere d’un taulell de la Caixa. Per ell la vellesa és un concepte tangible, un valor fonamental, que sempre ha girat al seu voltant, com l’anella del planeta Saturn.
La velocitat de les màquines ens fa sentir a tots pl…

El destí

Esquil, el pare de la tragèdia grega, va passar els seus darrers anys a Sicília, concretament a la ciutat de Gela, escrivint sobre el destí, la venjança i la pèrdua de l’amor en la seva Orestíada; la llegenda assegura que el dramaturg va morir quan una àguila va deixar caure sobre el seu cap una tortuga.

[fe]

“Has de resar molts rosaris per arribar a tenir Fe, i tot i així Déu no sempre existeix, va i ve.”
(Gianni Vattimo – Conferència al Centre Cultural La Mercè de Girona)

En Miliu, el campió de boxa

En una ciutat com Girona no hi ha personatges anònims, tots tenim el nostre currículum i anem amb alguna llufa penjada a l’esquena tota la vida. La gent neix, viu i mor, entre milers de mirades encreuades, però, malgrat tot, encara hi ha persones que aconsegueixen viure la vida discretament, com si no volguessin destorbar. Són aquells que quan moren, desperten un comentari recurrent: «...però si encara el vaig veure fa poc i estava la mar de bé!». En Miliu Mora era un d’aquests.
El recordo encara perfectament dels seus anys de viatjant de paper. Baixava del seu 600 com un gran cargol que surt de la seva closca, perquè en Miliu era un home gran, la seva presència imposava i la fama de campió d’Espanya de boxa el precedia. Era un home d’amples somriures i de fidelitats indestructibles; darrerament me’l trobava els diumenges en un quiosc del carrer del Carme comprant el diari i sempre em feia passar al davant, amb la paciència d’un jubilat de llarg recorregut.
En Miliu Mora als 16 anys va …

LA CROSTA BÀRBARA

Sembla ser que els nostres venerables avantpassats un dia van deixar de ser nòmades per dedicar-se a les sedentàries arts de l’agricultura i de la pesca. Descobriren la manera de plantar blat i de fer pa, de llençar les xarxes i de pescar anxoves; van elaborar el raïm i la civada fins a extreure’n el suc del vi i de la cervesa.
No va ser fins fa ben poc en què, els habitants de la franja costera del nostre país, descobriren també la manera de viure del turisme. Van construir xalets i hotels sobre les hortes i els camps, amarradors esportius a cada cala i els vaixells de pesca deixaren de banda les seves veles, blanques com dents de tauró, per vaixells a motor i radar guiat per GPS.
La Costa Brava es convertí ràpidament en una mena de crosta bàrbara i els bàrbars, acostumats a les carències del seu clima, demandaren cada vegada més les dosis d’alcohol que en el seu país els hi eren negades. Quan alguns dels habitants d’aquesta indret havien ja començat a intuir que les coses no anaven de…

Carrer d'Ullastret

Ullastret és un poble de l’Empordà amb arrels molt profundes en el passat més llunyà d’aquesta terra, de quan –per entendre’ns– els ibers encara es creien a casa seva. L’afany globalitzador de la República Romana, i després de l’Imperi, van anorrear la cultura ibera, deixant només quatre pedres mal posades sobre un turó. Però la vida d’Ullastret, com a poble, va continuar una mica més enllà, entre el comtat d’Empúries i la mitra de Girona.
Els seus 233 habitants, dits ullestrellencs, equivalen si fa no fa, a la quantitat de gironins que tenen el seu domicili en el carrer que porta aquest nom en el barri de Montilivi. El carrer d’Ullastret és fàcil d’ubicar: és la darrera via urbana a mà dreta, sortint de la ciutat pel carrer d’Emili Grahit. Una vegada situats hauran d’agafar-lo de pujada, perquè el carrer ressegueix l’esquena d’ase que dibuixa el promontori de Montilivi, abans de trobar-se amb la muntanya de Les Pedreres, just en la vall per on passa un rierol anomenat “Onyar”.
Segons e…

Fracàs

A Catalunya una vegada vam tenir un somni, algú va pensar que era possible construir un país nou i modern. Vam creure que ho aconseguiríem construint carreteres i alçant edificis alts. El futur ens encalçava i nosaltres no podíem quedar enrere. Però oblidarem la lliçó fonamental que ens havia deixat la història, deixant de banda el somni d’una educació de qualitat, moderna i per a tothom, pensant que hi havia altres prioritats. L’ensenyament és el nostre fracàs com a país. La història, sigui qui sigui qui l’escrigui, ens passarà comptes.

Legitimitat, memòria històrica i perdó

La Generalitat de Catalunya fou un un govern que va sobreviure, durant la llarga travessa del franquisme, gràcies a dos presidents que aguantaren la bandera quan tots els vents bufaven en contra. Primer el president Irla i després Tarradellas, que tornà a Catalunya deixant clar que ell i només ell era el representant d’una legalitat que emanà de la voluntat popular a l’inici de la II República. Però de fet aquesta continuïtat es truncà violentament amb l’execució del president Companys.
Ara, des de diversos sectors de la societat catalana, però sobretot des del partit al qual va pertànyer Companys, es reclama l’anulació d’aquell consell de guerra, per acabar definitivament amb un bucle històric que de no trencar-se posarà sempre en dubte la legitimitat històrica del nostre govern autònom. Amb l’anulació d’aquell consell de guerra, l’actual ocupant del Palau de la plaça de Sant Jaume serà el continuador i responsable indiscutible de la Generalitat republicana.
Però la història és caprici…

EL TEMPS DE LES CASTANYES

Amb el mes de setembre arriben les castanyes. Les voreres de la ciutat s’omplen de boletes marrons i, qui més qui menys, les envia a la quinta forca d’un cop de peu. Les castanyes van donant voltes excèntriques i un no sap mai on aniran a parar, sembla que tinguin vida pròpia. El temps de les castanyes desperta en els vianants uns dimoniets enjogassats que tots portem a dins i que malden per sortir.
En aquesta època de crisi, en què les notícies no són del tot agradables, l’arribada de la tardor seria una circumstància agreujant si no fos per les petites coses que ens alegren la vida. Els nens estan ben entretinguts darrere de les castanyetes, les mares tenen tema de conversa entre elles, el pare s’imagina que passa la pilota al seu jugador favorit i la iaia, que sempre va despistada, trepitja la castanya i acaba marcant un gol de xilena.
La tardor representa el presagi de la mort i si la iaia no ho sabia, ho acaba comprenent mentre la porten a l’hospital amb l’ambulància del SEM. La ta…

Carrer del Progrés

Què és el progrés? El progrés és un canvi, un canvi a millor. Des d’aquest punt de vista la majoria de nosaltres som progressistes, només faltaria! El que passa, sobretot quan parlem de política, és que aquest canvi pot ser interpretat per alguns com una regressió. Tornar al punt de partida, tornar a la situació anterior, segons com es miri, pot ser un progrés. De fet en medecina generalment es tracta d’això, de tornar-nos a deixar tal com estàvem.
Hi va haver una època, ja remota, en què “progrés” era una paraula màgica, una espècie d’“abracadabra” que obria totes les portes i que justificava totes les accions. Tothom es posava la paraula “progrés” a la boca i enarborava banderes en el seu nom. El progrés era l’únic camí possible, encara que ningú tingués gaire clar el contingut real d’aquest concepte. En aquella època no hi havia poble que no tingués un carrer dedicat al progrés.
Girona no va ser menys i va anomenar una de les seves principals artèries “carrer del Progrés”, just el no…