Ves al contingut principal

Palau-sacosta

Si la ciutat fos un teatre, el pla de Palau seria com una mena de part alta de la platea amb unes quantes de les llotges amb més visibilitat. Pala-sacosta és un barri de Girona de cases afortunades, amb bones vistes i airejades, que una vegada ja fa molt de temps fou un poble, amb la seva església, la seva escola i el seu ajuntament. Però ara Palau és només un indret difús, un espai físic sense delimitar, sense història i sense identitat, un poble que –com a tal– ha mort per sempre.
Palau-sacosta va viure durant molts anys una existència plàcida a l’entorn de l’antic camí de Caldes, que pujava cap amunt, fins a la Creu del terme, per després baixar cap als camps de Fornells i de Riudellots. Fou terra de grans casals i masies de renom: la Torre Sampsona, el Mas Barril, Can Prunell, la Pabordia, Can Devesa, Mas Amat i les torres dels Sarriera; masies a l’entorn de les quals s’hi desenvolupava una vida rural i bucòlica, arrelada en una tradició de segles.
A la part baixa del municipi, l’any 1918, el senyor Ensesa hi va construir una fàbrica d’àcid tartàric, que va atreure a un bon nombre de gironins i que canvià definitivament la fesomia del poble. Més tard, Els Químics, juntament amb les bòbiles que abastien de rajols el delit constructor dels gironins, van ser engolides per una ciutat que creixia sense aturador. La xemeneia de la fàbrica, entre els nous edificis, ha quedat com a penyora d’un temps passat que ja no tornarà mai més.
En un llibre que va editar l’ajuntament l’any 1983, Girona i els seus barris, el Dr. Marquès explicava coses com aquestes i moltes més. Ara, després de 25 anys aquest llibre necessitaria més que una actualització. Mentrestant em continua servint per a copsar l’esperit que sobrevola encara sobre aquella part de Girona, i que per mi queda il·lustrat i definit per una de les imatges que conté i on s’hi pot veure el meu avi Jaume, plantant patates amb un tràmec en els horts de la fàbrica.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…