Ves al contingut principal

Palau-sacosta

Si la ciutat fos un teatre, el pla de Palau seria com una mena de part alta de la platea amb unes quantes de les llotges amb més visibilitat. Pala-sacosta és un barri de Girona de cases afortunades, amb bones vistes i airejades, que una vegada ja fa molt de temps fou un poble, amb la seva església, la seva escola i el seu ajuntament. Però ara Palau és només un indret difús, un espai físic sense delimitar, sense història i sense identitat, un poble que –com a tal– ha mort per sempre.
Palau-sacosta va viure durant molts anys una existència plàcida a l’entorn de l’antic camí de Caldes, que pujava cap amunt, fins a la Creu del terme, per després baixar cap als camps de Fornells i de Riudellots. Fou terra de grans casals i masies de renom: la Torre Sampsona, el Mas Barril, Can Prunell, la Pabordia, Can Devesa, Mas Amat i les torres dels Sarriera; masies a l’entorn de les quals s’hi desenvolupava una vida rural i bucòlica, arrelada en una tradició de segles.
A la part baixa del municipi, l’any 1918, el senyor Ensesa hi va construir una fàbrica d’àcid tartàric, que va atreure a un bon nombre de gironins i que canvià definitivament la fesomia del poble. Més tard, Els Químics, juntament amb les bòbiles que abastien de rajols el delit constructor dels gironins, van ser engolides per una ciutat que creixia sense aturador. La xemeneia de la fàbrica, entre els nous edificis, ha quedat com a penyora d’un temps passat que ja no tornarà mai més.
En un llibre que va editar l’ajuntament l’any 1983, Girona i els seus barris, el Dr. Marquès explicava coses com aquestes i moltes més. Ara, després de 25 anys aquest llibre necessitaria més que una actualització. Mentrestant em continua servint per a copsar l’esperit que sobrevola encara sobre aquella part de Girona, i que per mi queda il·lustrat i definit per una de les imatges que conté i on s’hi pot veure el meu avi Jaume, plantant patates amb un tràmec en els horts de la fàbrica.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…