Ves al contingut principal

La xemeneia que no para

Tothom està preocupat per les previsions de creixement de l’economia, per l’evolució del preu del petroli a conseqüència de la cotització del Brent i dels possibles desperfectes en els pous de petroli de la costa americana, amenaçada per l’huracà Gustav. Per cinquè mes consecutiu puja l’atur i l’Estat registra un dèficit de 9.965 milions d’euros. L’índex Nasdaq i l’Ibex35 no ens deixen dormir, els fons de renda variable ballen per un fil i el PIB se’n va de vacances quan tothom en torna.
En resum: la cosa està tan malament que fins i tot un que no entén res en aquesta mena de qüestions, pot afirmar-ho amb contundència. L’economia és la panxa tova de la societat, un indret vulnerable i difícil de defensar, tan si està plena com buida. La nostra economia, més enllà del que ens pugui semblar a primera vista, és la panxa cervesera d’una societat que ha begut massa i que s’ha empatxat. Després de passar per aquest tràngol, haurem de llogar economistes-dietistes que ens dissenyin noves receptes per encarar el futur amb una certa tranquil·litat.
Dario Fo, premi Nobel de literatura, deia fa poc que «el món serà dels que puguin viure amb menys». Ja veuen que no és necessari ser premi Nobel d’economia per a poder predir el futur amb clarividència. Tot allò que puja baixa, i probablement ens haurem d’anar acostumant a anar de baixada durant molt de temps. El problema és que, en temps de crisi, els rics acaben essent més rics i els pobres més pobres i que això no passi és precisament del que s’han de preocupar els polítics i els economistes.
Abans, els pobles amb fàbrica es vantaven de tenir una xemeneia que no parava mai de fumejar i s’ha de reconèixer que la metàfora tenia la seva gràcia, però ara les coses han canviat, del que es tracta precisament és de no fer fum. El fum és un mal símptoma, generalment darrere d’una xemeneia que fumeja hi ha un empresari que no ha invertit en nova maquinària i sense inversió no hi ha futur. Els empresaris han de deixar de pensar en les seves inversions en borsa i han de començar a pensar que economia vol dir gestionar bé els recursos de què es disposa. I s’ha d’anar en compte perquè els recursos no són infinits, però l’estupidesa humana sí.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…