Ves al contingut principal

La xemeneia que no para

Tothom està preocupat per les previsions de creixement de l’economia, per l’evolució del preu del petroli a conseqüència de la cotització del Brent i dels possibles desperfectes en els pous de petroli de la costa americana, amenaçada per l’huracà Gustav. Per cinquè mes consecutiu puja l’atur i l’Estat registra un dèficit de 9.965 milions d’euros. L’índex Nasdaq i l’Ibex35 no ens deixen dormir, els fons de renda variable ballen per un fil i el PIB se’n va de vacances quan tothom en torna.
En resum: la cosa està tan malament que fins i tot un que no entén res en aquesta mena de qüestions, pot afirmar-ho amb contundència. L’economia és la panxa tova de la societat, un indret vulnerable i difícil de defensar, tan si està plena com buida. La nostra economia, més enllà del que ens pugui semblar a primera vista, és la panxa cervesera d’una societat que ha begut massa i que s’ha empatxat. Després de passar per aquest tràngol, haurem de llogar economistes-dietistes que ens dissenyin noves receptes per encarar el futur amb una certa tranquil·litat.
Dario Fo, premi Nobel de literatura, deia fa poc que «el món serà dels que puguin viure amb menys». Ja veuen que no és necessari ser premi Nobel d’economia per a poder predir el futur amb clarividència. Tot allò que puja baixa, i probablement ens haurem d’anar acostumant a anar de baixada durant molt de temps. El problema és que, en temps de crisi, els rics acaben essent més rics i els pobres més pobres i que això no passi és precisament del que s’han de preocupar els polítics i els economistes.
Abans, els pobles amb fàbrica es vantaven de tenir una xemeneia que no parava mai de fumejar i s’ha de reconèixer que la metàfora tenia la seva gràcia, però ara les coses han canviat, del que es tracta precisament és de no fer fum. El fum és un mal símptoma, generalment darrere d’una xemeneia que fumeja hi ha un empresari que no ha invertit en nova maquinària i sense inversió no hi ha futur. Els empresaris han de deixar de pensar en les seves inversions en borsa i han de començar a pensar que economia vol dir gestionar bé els recursos de què es disposa. I s’ha d’anar en compte perquè els recursos no són infinits, però l’estupidesa humana sí.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…