Ves al contingut principal

Girona FC

El meu pare va ser proveït generosament pel destí amb un camp de futbol de mida reglamentaria al costat de casa seva. Els murs de rajol de l’estadi de Vista Alegre van haver de suportar els espetecs reiterats de la seva pilota de drap, fins que finalment va poder jugar sobre la gespa, lluint els colors de l’equip de casa: el Girona FC. El futbol fou el pal de paller de la seva vida i de moltes vides més, inclosa la meva, encara que només fos per osmosi o per decantament.
El futbol a Girona va ser durant dècades l’esport per excel·lència de la ciutat i el seu equip el referent incontestable de les comarques al seu entorn. Suar la seva samarreta era un honor i jugar en el primer equip del Girona FC no era poca cosa. Però a partir dels anys 70 l’afició va anar decaient i el club baixà dramàticament de categoria. Fins que ara, quan ja ningú s’imaginava que podria tornar a reviure, el futbol ha tornat a formar part de l’actiu de la ciutat.
El Barça, de tant dir “més que un club”, ha acabat per convertir-se en una altra cosa, gairebé aliena a l’esport i al país, per molt que el seu president porti flors al monument d’en Casanova per la Diada. En canvi, el Girona torna a bategar en el cor de la ciutat; espero que aquí no tornem a caure en aquesta trampa, que l’afició realment senti els colors que ha de sentir, que els jugadors juguin al joc que han de jugar i que la directiva es dediqui exclusivament al club.
Esportivament parlant, la ciutat sembla tornar a estar il·lusionada després del desencís del bàsquet, un esport –tot sigui dit de pas– que mai va fer lluir del tot el nom de la ciutat ni els colors de la seva bandera. L’altre dia després de sentir de lluny els crits de Montilivi, portats per la brisa del capvespre, vaig veure uns nens que jugaven a futbol a Vista Alegre i em semblà com si el temps tanqués definitivament un bucle, com si el destí truqués de nou a la porta.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…