Ves al contingut principal

Girona FC

El meu pare va ser proveït generosament pel destí amb un camp de futbol de mida reglamentaria al costat de casa seva. Els murs de rajol de l’estadi de Vista Alegre van haver de suportar els espetecs reiterats de la seva pilota de drap, fins que finalment va poder jugar sobre la gespa, lluint els colors de l’equip de casa: el Girona FC. El futbol fou el pal de paller de la seva vida i de moltes vides més, inclosa la meva, encara que només fos per osmosi o per decantament.
El futbol a Girona va ser durant dècades l’esport per excel·lència de la ciutat i el seu equip el referent incontestable de les comarques al seu entorn. Suar la seva samarreta era un honor i jugar en el primer equip del Girona FC no era poca cosa. Però a partir dels anys 70 l’afició va anar decaient i el club baixà dramàticament de categoria. Fins que ara, quan ja ningú s’imaginava que podria tornar a reviure, el futbol ha tornat a formar part de l’actiu de la ciutat.
El Barça, de tant dir “més que un club”, ha acabat per convertir-se en una altra cosa, gairebé aliena a l’esport i al país, per molt que el seu president porti flors al monument d’en Casanova per la Diada. En canvi, el Girona torna a bategar en el cor de la ciutat; espero que aquí no tornem a caure en aquesta trampa, que l’afició realment senti els colors que ha de sentir, que els jugadors juguin al joc que han de jugar i que la directiva es dediqui exclusivament al club.
Esportivament parlant, la ciutat sembla tornar a estar il·lusionada després del desencís del bàsquet, un esport –tot sigui dit de pas– que mai va fer lluir del tot el nom de la ciutat ni els colors de la seva bandera. L’altre dia després de sentir de lluny els crits de Montilivi, portats per la brisa del capvespre, vaig veure uns nens que jugaven a futbol a Vista Alegre i em semblà com si el temps tanqués definitivament un bucle, com si el destí truqués de nou a la porta.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…