Ves al contingut principal

Cara de gos

El meu gos cada dia té l’amabilitat de treure’m a passejar. Sempre a la mateixa hora, llevat dels caps de setmana que em deixa dormir una estona més. Lligats l’un a l’altre per una corretja passegem junts, ell no em diu res i jo també callo. Ens parem a cada cantonada, ell aixeca la pota per marcar terreny i jo aprofito per rascar-me cul. La compenetració és màxima, la concentració intensa i l’esforç continuat. El meu gos és un especialista en passejades i això sempre és d’agrair.
Avui en dia qui no practica un esport o no va al gimnàs és com una mena de pària; s’ha d’estar en forma. El meu gos, des d’aquest punt de vista, és com el meu mànager. Com l’entrenador d’en Rocky Balboa, ell em marca el ritme amb la cua, em fa fer flexions per collir les seves coses, m’arrossega quan es troba amb un semblant seu i em fa aturar de tant en tant per flairar essències d’altres criatures, en l’escorça dels arbres i en els pals de les faroles.
Si no fos per ell no em mouria de casa i, el que és pitjor, no podria conèixer racons insospitats de la ciutat i en hores en què la majoria dels mortals encara dormen. Llevat de senyores de la neteja i repartidors de diaris, a les sis del matí la ciutat encara dorm, tot està per fer. La ciutat a primera hora del matí és com un esbós, el primer tempteig d’una realitat que serà però que encara no és. No existeixen els colors i amb prou feines les formes.
Amb el meu gos camino entre cubells d’escombraries, per marges embardissats, per voreres estretes i per descampats; contemplo la llum del sol insinuada entre els núvols i el pas de desvagats que van o vénen de ves a saber on. Potser algun dia seré capaç d’anar sol, sense haver d’anar lligat a un gos, i podré mirar la ciutat amb uns altres ulls i a unes altres hores, però mentrestant hauré d’anar acompanyat. Si mai ens troben a aquelles hores no s’estranyin si fem cara de gos.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…