Ves al contingut principal

Riu de penes

Jean Rostand fou un científic i escriptor francès que va viure setanta-set anys del segle XX i uns quants del XIX. Va lluitar durant bona part de la seva vida contra la pena de mort, contra les armes nuclears i per la democratització de la ciència i de l’ensenyament. Fill del cèlebre autor del Cyrano de Bergerac, Jean Rostand va escriure nombrosos assaigs filosòfics i científics i una vegada va deixar dit que «L’infern és allà on tot és perfecte».
Des d’aquest punt de vista, el gironins podem assegurar sense por a equivocar-nos que Riudarenes no és l’infern. És simplement un poble com molts altres, on la perfecció únicament se l’atribueix el capellà i encara només per delegació. Que un alcalde tan sols duri tres mesos en el seu càrrec no és normal ni desitjable, però són coses que passen. Els pobles petits haurien de saber distingir entre la política i el politiqueig, sobretot a l’hora d’anar a votar.
D’aquells llots vénen aquests fangs i, posats a dir, també les arenes. Els riudarenencs haurien d’anar més en compte a l’hora de dipositar el seu vot a l’urna de la democràcia local. Diuen que més val boig conegut que savi per conèixer i la democràcia és un parany on s’hi enganxen els savis a grapats. Però probablement també part de la culpa és d’una llei electoral que no té en compte les peculiaritats dels pobles com Riudarenes i afavoreix una lluita entre partits estèril i absurda.
Rostand també deia que «l’únic que podem fer els homes pels nostres fills és triar bé la seva mare». En democràcia passa una mica el mateix: triar bé els nostres representants, i els primers que ho han de fer són els propis partits que ens els presenten en candidatures tancades. No pot ser que ens omplin els ajuntament d’impresentables. Riudarenes ens ha de servir de lliçó a tots plegats, hem d’exigir als partits una nova llei electoral i una nova sensibilitat a l’hora de fer les llistes.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…