Ves al contingut principal

Obama go home!

Sembla mentida que la resta del món no pugui votar al president dels Estats Units. En aquest món global i globalitzat, on tothom pot ficar el nas allà on vulgui –fins i tot en els secrets de la Xina més secreta– tots voldríem també poder dir la nostra, poder triar el president que regirà els designis d’aquesta part del món i de part de l’altre. El president del Estats Units d’Amèrica del Nord és probablement el personatge més influent de la nostra època.
És gairebé impossible que el nou president sigui tan nefast com els seus predecessors. Els dos mandats de George W. Bush seran recordats com un temps mort –i mai tan ben dit– de la història recent de la humanitat. Dos guerres inútils a l’Orient Mitjà han acabat amb la credibilitat moral d’occident i han posat en una situació molt delicada al mateix sistema democràtic, que Amèrica pretén representar com la més genuïna de les seves aportacions al bé col·lectiu.
Barack Obama és el candidat demòcrata i per més il·lusions que ens fem no el podrem votar. Ell encarna tot el que Bush no és i té tot allò que al de Texas li manca. Amb Obama a la Casa Blanca se’ns planteja un nou escenari mundial on tot és possible, evidentment en aquest ventall de possibilitats també n’hi entren unes quantes de no tan bones, però a hores d’ara aquí qualsevol cosa ens ha de semblar bé. Ni que sigui per acabar, d’una vegada per totes, amb les anades i vingudes del Senyor Aznar a la Casa Blanca i amb les seves rialletes de conill porcí.
Però des d’Europa hem d’entendre també una cosa, als americans no els hi fa gens de gràcia que a nosaltres ens caigui en gràcia el seu candidat. A l’Amèrica profunda, els vots es recapten d’un manera diferent. Suposo que al senador per Illinois li hauria anat millor ser rebut aquí amb una miqueta d’hostilitat, amb uns quants ous i unes quantes pancartes d’aquelles del “go home”. Segur que li haurien anat millor que les aclamacions entusiastes, els aplaudiments incondicionals i els somriures il·limitats.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…