Ves al contingut principal

Obama go home!

Sembla mentida que la resta del món no pugui votar al president dels Estats Units. En aquest món global i globalitzat, on tothom pot ficar el nas allà on vulgui –fins i tot en els secrets de la Xina més secreta– tots voldríem també poder dir la nostra, poder triar el president que regirà els designis d’aquesta part del món i de part de l’altre. El president del Estats Units d’Amèrica del Nord és probablement el personatge més influent de la nostra època.
És gairebé impossible que el nou president sigui tan nefast com els seus predecessors. Els dos mandats de George W. Bush seran recordats com un temps mort –i mai tan ben dit– de la història recent de la humanitat. Dos guerres inútils a l’Orient Mitjà han acabat amb la credibilitat moral d’occident i han posat en una situació molt delicada al mateix sistema democràtic, que Amèrica pretén representar com la més genuïna de les seves aportacions al bé col·lectiu.
Barack Obama és el candidat demòcrata i per més il·lusions que ens fem no el podrem votar. Ell encarna tot el que Bush no és i té tot allò que al de Texas li manca. Amb Obama a la Casa Blanca se’ns planteja un nou escenari mundial on tot és possible, evidentment en aquest ventall de possibilitats també n’hi entren unes quantes de no tan bones, però a hores d’ara aquí qualsevol cosa ens ha de semblar bé. Ni que sigui per acabar, d’una vegada per totes, amb les anades i vingudes del Senyor Aznar a la Casa Blanca i amb les seves rialletes de conill porcí.
Però des d’Europa hem d’entendre també una cosa, als americans no els hi fa gens de gràcia que a nosaltres ens caigui en gràcia el seu candidat. A l’Amèrica profunda, els vots es recapten d’un manera diferent. Suposo que al senador per Illinois li hauria anat millor ser rebut aquí amb una miqueta d’hostilitat, amb uns quants ous i unes quantes pancartes d’aquelles del “go home”. Segur que li haurien anat millor que les aclamacions entusiastes, els aplaudiments incondicionals i els somriures il·limitats.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…