Ves al contingut principal

Obama go home!

Sembla mentida que la resta del món no pugui votar al president dels Estats Units. En aquest món global i globalitzat, on tothom pot ficar el nas allà on vulgui –fins i tot en els secrets de la Xina més secreta– tots voldríem també poder dir la nostra, poder triar el president que regirà els designis d’aquesta part del món i de part de l’altre. El president del Estats Units d’Amèrica del Nord és probablement el personatge més influent de la nostra època.
És gairebé impossible que el nou president sigui tan nefast com els seus predecessors. Els dos mandats de George W. Bush seran recordats com un temps mort –i mai tan ben dit– de la història recent de la humanitat. Dos guerres inútils a l’Orient Mitjà han acabat amb la credibilitat moral d’occident i han posat en una situació molt delicada al mateix sistema democràtic, que Amèrica pretén representar com la més genuïna de les seves aportacions al bé col·lectiu.
Barack Obama és el candidat demòcrata i per més il·lusions que ens fem no el podrem votar. Ell encarna tot el que Bush no és i té tot allò que al de Texas li manca. Amb Obama a la Casa Blanca se’ns planteja un nou escenari mundial on tot és possible, evidentment en aquest ventall de possibilitats també n’hi entren unes quantes de no tan bones, però a hores d’ara aquí qualsevol cosa ens ha de semblar bé. Ni que sigui per acabar, d’una vegada per totes, amb les anades i vingudes del Senyor Aznar a la Casa Blanca i amb les seves rialletes de conill porcí.
Però des d’Europa hem d’entendre també una cosa, als americans no els hi fa gens de gràcia que a nosaltres ens caigui en gràcia el seu candidat. A l’Amèrica profunda, els vots es recapten d’un manera diferent. Suposo que al senador per Illinois li hauria anat millor ser rebut aquí amb una miqueta d’hostilitat, amb uns quants ous i unes quantes pancartes d’aquelles del “go home”. Segur que li haurien anat millor que les aclamacions entusiastes, els aplaudiments incondicionals i els somriures il·limitats.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…