Ves al contingut principal

L'esperit olímpic

L’esperit olímpic consisteix en participar i –com en aquell vell acudit de l’Eugenio– si es guanya, millor que millor. El senyor Pierre Frédy ho va deixar sentenciat des dels seus inicis en l’època moderna i ha seguit així des d’aleshores, pel seu ús indiscriminat en articles com aquest. Quan toca parlar d’olimpisme es cita al baró de Coubertin, perquè del senyor Samaranch encara no en tenim cap registre en el Diccionari de Citacions Catalanes, serà que amb ser marquès no n’hi ha prou per entrar-hi.
Els catalans ja vam participar una vegada en les olimpíades i fins i tot vam guanyar. D’aquell esdeveniment en va quedar un pòsit del qual encara en pouem a galledes plenes. Les olimpíades són un esdeveniment mundial de primer ordre i les nacions es barallen per acollir-lo una vegada cada quatre anys. Però, com totes les coses, l’esperit olímpic, el dels inicis, ja no és el que era. Els atletes s’han professionalitzat i l’esport ha esdevingut un espectacle de masses i –perdoni’m la vulgaritat– les masses piquen.
Tots els jocs han portat polèmiques i discussions sense fi. Els jocs de Berlín van significar l’entronització del nazisme i els de Múnic la del terrorisme, pel mig van passar els de Mèxic i Moscou amb boicots i escàndols variats. A Seül va sorgir el fantasma del dopatge i ara, a Pequín, ens esquitxa amb el tema dels drets humans. A la curta o la llarga els xinesos segur que parlaran d’un abans i un després d’aquests jocs, perquè sempre han deixat petja per allà on han passat.
Els jocs són així, sorgeixen gràcies a forces d’intensitat variable que produeixen indefectiblement danys col·laterals imprevisibles. Després d’aquests en vindran uns altres perquè el món ja s’ha acostumat a aquesta cadència, passa igual que amb les eleccions presidencials americanes, l’únic que allà només importa guanyar, és un altre esperit, el de la democràcia, un esperit diferent però tan antic com l’esperit olímpic. Els xinesos algun dia també tindran democràcia i comprendran que no n’hi ha prou amb ser més alts, més forts i més ràpids, també s’ha de ser més lliures.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…